PARDALEJANT PER LES TERRES DE PONENT

Recuperar la il·lusió per l'exploració i el descobriment, la simple possibilitat de veure animals que tenia mitificats per inaccessibles, llunyans, fora del meu abast, és com tornar a la infància, a l'època dels grans somnis i promeses. Això és el que he sentit amb una sortida ornitològica de cap de setmana a la plana de Lleida.

Proposar-se reptes sempre ens esperona a superar els nostres costums i límits auto imposats. Així, el cap de setmana del 3 i 4 de febrer vàrem anar dos col·legues a fer un viatge ornitològic per les terres de Lleida i una mica més enllà. Una mena de marató ornitològic on ens havíem marcat veure una sèrie d'espècies d'ocells de secà de la plana i alguns altres lligats als ambients aquàtics i als roquissars.

Concretament el repte incloïa: Còlit negre, Ganga, Mallerenga de bigotis, Duc, Àguila daurada, Arpella pàl·lida, Esparver d'espatlles negres, Pela-roques, Botxí, Xurra, Sisó, Calàndria, Àguila cuabarrada, Àguila imperial, Esmerla, Alosa becuda, i d'altres espècies poc comunes. Més o menys la meitat d'aquesta llista, fins al botxí, vam aconseguir veure'ls, i la resta no. El cert és que sovint només les entrevèiem, les detectàvem d'una manera fugaç i fantasmal, degut a la boira que ens va acompanyar durant els dos dies, però tot i així les observacions eren suficients per poder assegurar la identificació.

El còlit negre al Mas de Melons, acompanyat de cotxes fumades, xixelles i pardals roquers. La ganga a la Timoneda d'Alfés, un bàndol que va aterrar a prop nostre i que ens va deixar entreveure les seves siluetes i parts contrastades durant pocs segons. La mallerenga de bigotis al Pantà d'Utxesa, com un ésser fugisser i amagat que només ens deixava escoltar els seus reclams. El duc, esfinx hieràtica en un petit penya-segat prop del mateix pantà. El pela-roques, prop del pantà de Sant Ana, ja a Osca, com una papallona roquera vista "in extremis" quan ja quasi ens en anàvem. L'esparver d'espatlles negres o elani, també vist "en temps de descompte" amb una boira espessa, enmig d'una munió de tudons a les branques d'un arbre de la plana entre Ivars i Belianes.

Alguns d'ells suposaven un "bimbo", l'observació d'un ocell per primera vegada a la vida. D'altres no, però igualment aportaven una nova observació d'una espècie vista poques vegades o en condicions menys favorables. De qualsevol manera, el plantejament de reptes com aquest ja suposa una concreció d'objectius, el descobriment de noves zones i espais naturals, que d'altra manera seguirien sent desconeguts. I també està, per suposat, l'alegria compartida quan l'exploració i les observacions es fan en bona companyia.

Es podria adduir que la presa o la competició per obtenir totes les observacions devaluaria el gaudi i l'autenticitat de l'experiència naturalista, però no ha estat així. Esperonats pels objectius del cap de setmana hem gaudit intensament de cada moment.

La meva participació enguany també en un joc ornitològic: "El joc de l'ocell diari", va en el mateix sentit de exercitar aquesta afició mitjançant reptes reals.

L'ILLA DE BASS, ELS MASCARELLS I L'ILLA DEL TRESOR

7 d'agost de 2023, Escòcia, Regne Unit. Excursió d'uns 40 quilòmetres des d'Edimburg fins a la bonica població costanera de North Berwick, al mateix estuari de Forth, per visitar l'illa de Bass Rock, reserva natural i la major colònia, uns 150.000 individus, de cria mundial de mascarell atlàntic (Morus bassanus). Allà s'agafa un dels vaixells que fan la visita als illots propers per veure aus marines, especialment mascarells, però també Gavinetes de tres dits, Èiders, Garses de mar, Frarets, Gavots o Somorgollaires per exemple, a part de foques comunes i grises.

A l'illa s'hi va fer un castell que posteriorment va ser una presó i finalment es va instal·lar un far. El far el va construir al 1902 un enginyer de fars, en David Stevenson, pare de Robert Louis Stevenson, el famós escriptor de "L'illa del tresor", diuen que inspirada en la propera illa de Fidra.

L'illa de Bass Rock es veu blanca des de la costa a causa de la quantitat de parelles de mascarells que la ocupen per criar, juntament amb algunes parelles d'altres aus marines, es clar, com gavinetes de tres dits, per exemple. La roca en la que fan els nius però, és negre o molt fosca, donat el seu origen volcànic. Un castell, un monòlit de pedra que s'alça del mar més de cent metres, com un gra poderós i supurant d'aus blanques.

La forma de pescar dels mascarells és gairebé sobrenatural: es deixen caure a l'aigua plegant les llargues ales enrere com arpons kamikazes encalçant els bancs de verats i altres peixos. Veure'ls travessar l'aigua a gran velocitat com projectils vius sempre desconcerta i enlluerna, et deixa sense respiració per la contradicció que suposa aquest superpoder i la facilitat amb que l'acaren. També veure'ls alçar el vol fàcilment, com gats saltant àgilment als núvols des de l'aigua, grans com són.

Els mascarells passen l'hivern a latitud més baixes, a les costes del Cantàbric o fins i tot de l'Àfrica i alguns penetren al Mediterrani, on els podem veure si fem sortides en barca o, amb sort, des de la mateixa costa. 

Avui, 1 de gener de 2024, a la Punta de Garbí, prop de Sant Elm, Sant Feliu de Guixols, faig un avistament d'un mascarell a última hora de la tarda. 

Cap al gener-febrer ja tornen a les seves colònies de cria del nord, com la de Bass Rock, on es troben les mateixes parelles cada any per reproduir-se.