BOTXÍ

El botxí meridional és un bonic i elegant ocell de la família dels lànids, la qual cosa significa que són llops amb pell de xai. És a dir, que semblen ocells normals i corrents, insectívors o granívors, però en realitat són depredadors. Són estrictament carnívors i mengen tot el que es posi al seu abast, si té la mida apropiada, és clar. Tant si és una sargantana com un ratolí o una musaranya, un saltamartí, una eruga o un escarabat, tot pot ser caçat i portat al seu rebost. Els lànids són ocells que fan rebost, rebost de peces de caça. Ho fan per que no se sap mai com pot anar això de la caça. És un negoci rendible a nivell energètic, però inestable en el seu subministrament. Cal tenir una assegurança. L'assegurança del botxí és tenir les seves presses disponibles per quan hi hagi escassetat, i això ho aconsegueix empalant-les en branques d'arbusts punxents. D'aquí el seu nom vulgar, botxí. 

A Esclet hi sol fer hivernada algun botxí amb regularitat. És un dels pocs llocs on encara apareix a les comarques gironines i cada cop ho fa menys, si hem de dir la veritat. Aquest any ha aparegut un exemplar a finals de desembre i ja porta uns dies entre nosaltres. Sembla que s'ha establert a un bonic marge esclarissat ple d'arbrets, arbustos i matolls on pot fer plenament la seva sense posar-se massa en evidència. La seva silueta pot cridar l'atenció quan s'atalaia dalt d'una branca o tija seca, especialment si li dona el sol. El pit i el ventre clars, de colors lleugerament salmonats, és un estendard que es veu de lluny. Per això, procurarà no ocupar gaire estona els llocs més exposats. En el seu racó disposa d'amagatalls farcits de bardisses i arbusts punxents que li serviran per dormir, fer la viu-viu si veu enemics a prop i fins i tot fer un mos de tant en tant del seu rebost acumulat. Ahir, amb una col·lega naturalista, el vam poder observar una estona al seu territori fent exactament això. Vam poder gaudir de les últimes hores del dia amb una llum perfecta que posava en contrast sense amagar-los, els colors reals del plomatge del botxí. La lliurea gris del cap i les ales; la màscara negra creuant-li els ulls amb la característica muntura superior de color blanc pur com el de la gola i les elegants taques blanques al negre de les plomes primàries de les ales; el bec, els ulls i les potes, negres; i el pit lleugerament rosat. Ah, i la llarga cua negra emmarcada per les plomes externes blanques.

Fruir de la seva elegant i delicada presència als nostres marges de camps és un luxe del qual no podem prescindir! És el nostre vigilant en el camp de sègol. Un dibuix en blanc, negre i gris al pit de l'hivern. El recordatori del bon temps i els bons temps. Un símbol de l'estiu estimat i recordat. 

Avui, sortint de casa, a Campllong, alguna cosa m'ha fet mirar cap als arbustos d'un marge llunyà mentre passava amb el cotxe. Era un altre botxí! Potser aquest any tindrem sort i aconseguirem que el botxí es reprodueixi entre nosaltres. És el meu desig d'any nou.

Botxí ibèric (Lanius meridionalis)

PEL TERRA

6 de desembre de 2021

Els extensos camps d'Esclet roden en conreus gairebé tot l'any, excepte quan els llauren. Llavors queden un temps en guaret, mentre la terra s'aireja i guanya humitat i nitrogen de l'aire. Avui un d'aquests camps, entre Can Barnés i la Riera Verneda, resta acabat de llaurar entre els altres camps, ja coberts de l'espessa cabellera de fulles verdes del raigràs. Al mig, arraulit entre els solcs terrossos recent girats, descansa un grup de daurades grosses (Pluvialis apricaria). Les seves plomes tenen un bonic disseny tramat d'escates de color ocre grogós sobre fons marró fosc. Semblen decorades amb delicades cadenes daurades, com vestides de festa; bombolles de cava a punt de sortir a ballar. De la família dels corriols, són rodonets i més grans que els seus parents de maresma. És un limícola, sí, però més aviat de tundra, platges i marenys nòrdics. Es reprodueix a Islàndia, Escandinàvia i les Illes Britàniques, i aquí ens arriba només per hivernar. Trenta-dues daurades assolellant-se al llindar de l'hivern. 

Ja en Buffon deia que apareixien per les seves terres de França durant les pluges de tardor i és per aquesta raó que porten el nom de pluvialis, és a dir, pluvials. L'estació de les pluges ens porta hivernants emigrants del nord i ens canvia el paisatge vegetal.

Ara que els arbres caducifolis són totalment nusos de fulles els ocells ja no es poden amagar entre les seves branques i tendeixen a anar per terra, fins i tot els que no es desplacen sovint en aquest medi. Els aligots (set de junts avui en un camp del Pla de la Benaula), els pinsans, les titelles o qualsevol ocell buscarà el recer i l'aliment pel terra, caminant. Només els còrvids: cornelles i gaigs, prendran altiva possessió de les talaies dels arbres, gelosies de fusta verticals, transparents com finestres. 

Falten però, d'un temps ençà, les gregàries fredelugues amb els seus bàndols nombrosos i atapeïts, ara tan minsos. Les hordes d'aloses, cada cop més petites. Les esmirles esprintant arran de terra. Els tords ala-roigs, les grives cerdanes, els pinsans mecs i tants d'altres abans abundosos i ara cada cop més estranys i cars de veure. Tant de bo tornin els companys del nord a fer-nos companyia en els dies freds de l'hivern.

EL GAIG I ELS FALCONS

Esclet, la Vilabella. A les portes de l'hivern, amb els arbres quasi nusos de fulles, els esparvers són més fàcils de detectar. Un n'arriba pentinant els pins i s'endinsa a la copa esclarissada d'un freixe. Ja l'han vist dos gaigs, els vigilants sorollosos del bosc. Comencen a cridar la seva alarma aspre i ominosa, com un insult o un menyspreu. Un carrisquejar de gola sobre fons de sorra. S'hi acosten i comencen l'assetjament. Ara l'un, ara l'altre, es situen a prop d'ell en una branca, fins i tot a la mateixa que l'esparver, i fan vols al seu voltant sense arribar a tocar-lo, però. Un d'ells, el més agosarat i agressiu, es situa a les branques superiors al falcó de bosc i li comença a llençar fulles i branquetes que arrenca de l'arbre en la seva frustració. Ho fa amb plena intenció, com qui pensa l'acció i utilitza aquest instrument primitiu per fer fora l'intrús. Els gaigs estan acostumats a arrencar aglans dels roures i les alzines per menjar-se-les i per fer rebost enterrant-les en llocs secrets i amagats. Potser aquest moviment d'arrencar fulles és una extensió del d'arrencar aglans.

L'esparver acaba marxant i es situa a la teulada del mas on els gaigs ho tenen més difícil per molestar-lo a resguard. Finalment canvia d'aires, esparverat per tants desaires. 

Resulta curiós que un ocell mitjà com el gaig faci aquests escarafalls contra l'esparver, quan no és un enemic directe. L'esparver caça ocells més petits. L'enemic directe del gaig és l'oncle gran de l'esparver, l'astor, molt semblant en estructura i aparença general però més voluminós i potent.

Els estudis sobre els atacs, especialment d'ocells com els còrvids, a rapinyaires, diuen que els còrvids tenen una mena de reconeixement innat de certs caràcters dels rapinyaires que fan que els ataquin de forma sistemàtica. 

Però què en treuen els còrvids d'aquests atacs, sobre tot si són a rapinyaires que no suposen un perill directe real?

Altres vegades he vists els gaigs assetjar un falcó pelegrí, o un falcó mostatxut. El mostatxut, per cert, molt més dur de pelar que el pelegrí, de vegades arriba a avorrir i foragitar els gaigs per que el deixin en pau, sobretot si està al seu territori de cria. Sorprenen també aquests atacs al mostatxut, un rapinyaire d'una mida fins i tot inferior a la del gaig. Tot i que també en aquest cas les semblances amb l'oncle pelegrí són grans. Potser això té alguna cosa a veure amb la confusió.

Sigui com sigui, l'explicació obvia de que el gaig escarneix els predadors amb crits d'alarma per fer fora l'amenaça del seu territori utilitzant el recurs i la força del grup, no aguanta gaire bé el perquè dels atacs als falcons més petits. Si fins i tot ataquen els xoriguers, sovint! Semblaria que amb aquestes accions només beneficien els ocells més petits i que no en treuen res a canvi. Com no sigui que l'esbroncada serveixi també d'avís per els veritables enemics, l'astor i el falcó pelegrí. Quan trobis un munt de plomes al terra amb la mostra de les petites plomes amb mosaic blau dels flancs de les ales del gaig, pots estar quasi segur que ha estat un d'aquests dos qui se l'ha cruspit.

Crec que no basta amb exercir de vigilant davant dels perills reals de tant en tant. S'ha de fer el fatxenda i exhibir el sorollós atac i alarma del gaig de forma sovintejada, perquè l'enemic no s'acostumi a estar tranquil i impune, perquè recordi quina és la força del grup dels bells Garrulus glandarius. Els xarlatans "productors d'aglans".

BASTONET

11 de setembre de 2021

Acabo de fer el recorregut fixe que faig setmanalment portant a terme el seguiment de les poblacions de les papallones de Sils amb el mètode del CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) i ja pujo al cotxe per tornar a casa, prop del migdia. Un parell de quilòmetres més endavant agafo el desviament per anar per una carretera secundària molt poc transitada paral·lela a la nacional i de cop me n'adono que un insecte s'ha pujat de polissó al cotxe i està caminant pel volant de l'automòbil. Semblaria que vol conduir. M'aturo apartant-me una mica al marge de la carretera per veure'l millor i fer-li unes fotos. Ja sé el que és, perquè és inconfusible: un bastonet o insecte pal. Mesura uns 9 o 10 centímetres de llarg i és de color marró clar. Talment un bastonet, un bri d'herba, una tija seca de gramínia. Les antenes de mida mitjana i les dues potes del davant obertes en angle i rígides, imitant potser l'aspecte d'unes antenes més grans i llargues que les reals, més sorprenents, potser més ominoses davant del perill que represento. Li faig les fotos allà mateix, al volant, on s'està força quiet, i desprès el faig pujar al meu braç per treure'l del cotxe i deixar-lo anar a unes herbes de l'exterior. Em fa recança deixar-lo allà i no on ha pujat al cotxe, però és que no sé on ho ha fet amb seguretat. Està clar que s'ha agafat a la meva roba mentre passava per la vegetació i sense voler l'he arrossegat i l'he pujat, però no sé a on exactament. Més tard, buscant informació de l'espècie, Bacillus rossius, he sabut que els agrada molt estar-se als esbarzers, dels quals se n'alimenten. L'últim tram que he travessat en el meu periple fent el comptatge de papallones passa pel mig d'uns esbarzers. 

El cas és que l'he deixat agafat a unes herbes, confiant que farà la seva vida. Desprès he marxat amb un somriure als llavis que m'ha durat tot el dia. He recordat un comentari sentit a la ràdio, no sé de qui ni perquè, que deia que podem fomentar una actitud més positiva i alegre a la vida si ens provoquem un somriure, encara que sigui de forma mecànica en principi, per exemple posant-nos un llapis travessat a la boca, mossegant-lo i fent un rictus semblant. 

A mi, aquest pal m'ha posat un somriure ben autèntic i inevitable als llavis.

ESPIGOLANT

Vint-i-vuit de febrer de 2021 i les observacions escassegen a la plana en aquesta cua de l'hivern. Com un buscador de palletes d'or al riu o un espigolador que busca grans de blat al terra després de la collita, espero amatent les senyals dels éssers vius per anar recol·lectant les seves observacions. Com els ocells granívors, els passerells amb les seves llavors diminutes, o les papallones libant de les flors petites de les crucíferes, segueixo els costums de la natura i aprofito fins a l'últim recurs, m'alimento de qualsevol petit estímul, visual o sonor, proper o llunyà, que puc captar i albirar al meu voltant.

Estornells de vol pesat, deixant sentir els seus xiulets i grinyols, com portes obrint-se i tancant-se, grupets d'aligots en vols nupcials juganers, cants de verdums i gafarrons, picots verds de riure renillant, ubics i inabastables, invisibles als ulls, només presents i existents en el seu so burleta. Xivites mudes per un dia, tallarols capnegres de to reganyant, aguts i fins raspinells, d'ingràvida verticalitat, mallerengues carboneres fent el seu reclam: "ti-ti-tsi, ti-ti-tsi" i seguint l'intrús, o sigui jo. Merles, mosquiters, cogullades, titelles, un astor canviant de bosc... Algun bitxac comú, cruixidells, gratapalles, cotxes fumades, pinsans, bernats pescaires. I aprofitant les clarianes de sol, papallones: paó de dia, angelet, brunes de bosc, blanquetes de la col, papallona de la c blanca, cap gros comú i la primera migradora dels cards, com sempre, prenent el sol a terra.

Fileres d'erugues de la processionària del pi segueixen el seu capità (Oh! capità, el meu capità!), en realitat capitana, ja que la primera de la filera sempre ha de ser una femella, cap a un destí incert on enterrar-se de forma segura i fer el capoll. Em semblen belles i respectables, malgrat tot.

Finalment les senzilles i perfumades violes surten arreu al sotabosc com poms de flors. Avui dos grups, un de blanques i un de liles, s'ofereixen l'un al costat de l'altre. 

La recerca i recol·lecció de petits tresors de la riquesa viva m'ajuda a passar la travessa d'aquest desert de buidor i sequera, d'esterilitat ambiental.

Foto de Jaume Mos