Diumenge, 27 de setembre de 2020
Soc al veïnat d'Esclet, entre Can Masnou i el Mas Oller i de lluny se sent l'udolar afònic i esverat d'una canilla de gossos de caça des dels boscos de la Serra de la Sureda i el Puig de la Miloca, pel camí antic de Tossa, seguint la flaire dels senglars. De cop i volta apareix una guilla davant meu, sortida d'un marge arbustiu entre camps de conreu. S'atura de costat, indiferent a la meva presència i atenta als lladrucs de la gossada. Grans orelles triangulars, el musell llarg i marró, fosc pels costats, blanc per davant i per sota, els ulls ambarins de pupil·la vertical i la cua ampla i llarga al darrere, quasi horitzontal al cos.
Als pocs segons decideix creuar el camp llaurat i allisat, a ras i descobert. Comença a córrer sense semblar-ho, un trot ample o un galop tranquil: els peus poc que li toquen al terra. El camp és llarg, vora els cinc-cents metres, i la guineu el creua al seu pas i tranquil·la, mirant de tant en tant cap a la direcció d'on provenen els udols dels gossos. D'aquí estant, estranyes criatures de l'avern que acompanyen als diables dels pals de foc. Gent que destrueix el que estima, o això és el que diuen. Com les criatures de dos anys que passen la seva etapa de descobrir desmuntant tot el que troben. Només que els caçadors no l'acaben de passar mai aquesta etapa.
Però la guineu no s'atura i continua corrent amb el seu característic pas de petjades rectilínies, com si caminés sobre una corda, fins que arriba al següent marge i es perd.
.jpg)
