L'ILLA DE MENORCA I LES COLONITZACIONS FAUNÍSTIQUES

No és la primera vegada que vaig a Menorca a passar uns dies a l'estiu i, segurament, tampoc no serà l'última. Menorca és una illa encisadora i encara força natural. La seva fauna es deixa veure abastament i amb certa facilitat i encara hi ha llocs amb molt poca presència humana. Per bé que la diversitat és minsa i les xarxes tròfiques senzilles i amb pocs elements a la seva part mitja i alta, el que serien els consumidors primaris i els secundaris, hi ha moltes més probabilitats d'ensopegar-ne amb ells que a les nostres terres continentals. Aquest any m'he vist gratament sorprès en tenir la sort de fer diverses observacions d'animals terrestres, com són la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), la rata cellarda (Eliomys quercinus), el conill (Oryctolagus cuniculus), l'eriçó africà (Atelerix algirus) la marta (Martes martes), i la mustela (Mustela nivalis). També he observat molta avifauna, naturalment, com els aufranys, els milans reials, àligues calçades, falcó de la reina, òliba, xot, torlit, corb marí emplomallat, gavina corsa, papamosques gris balear i el capsigrany balear, entre d'altres, però és la presència de la fauna vertebrada terrestre el que em qüestiona més fortament sobre la seva presència a l'illa i sobre l'absència d'altres espècies possibles. Perquè aquestes espècies i no unes altres, en definitiva?

Menorca és una illa, juntament amb Mallorca, de les més aïllades del Mediterrani, amb una distància d'uns 400 km. als continents i illes més properes (exceptuant el grup balear, és clar). La seva colonització per vertebrats terrestres ha de respondre a algun episodi geològic, climàtic o històric especial, això està clar. Desprès de consultar uns quants estudis sobre l'assumpte de l'origen de la fauna insular actual em vaig sorprendre en trobar que donaven per fet i sense cap explicació més detallada, l'origen antròpic o introduït pels humans de la majoria de la fauna de mamífers i rèptils de la illa, adscrivint-los al període prehistòric, neolític o talaiòtic o com a molt a l'edat antiga. Per algunes espècies em resultava poc plausible aquest origen donada la presumpte poca utilitat d'aquestes com a recurs tròfic. Particularment la rata cellarda, la musaranya, les serps, el gripau pintat i, en certa mida la tortuga mediterrània, la d'estany i la marta en demanaven alguna explicació per a la seva introducció. 

Els estudis esmenten unes faunes autòctones prèvies a l'arribada de l'home i una altra de posterior. Abans de l'arribada de l'home, fa poc més de 4.000 anys, hi havia, per exemple, una espècie d'òliba gegant, Tyto balearica, de mida semblant a la del gran duc i que depredava sobre els mamífers endèmics com una rata cellarda més grossa que les actuals i amb caràcters diferencials, la Eliomys morpheus, o una musaranya autòctona, Asoriculus hidalgoi. També hi habitava el caprí Myotragus balearicus, capdal per entendre els ecosistemes del passat del les Gimnèsies (Mallorca i Menorca). Així mateix podem posar en aquest grup fauna extingida de les illes però que encara podem trobar en altres llocs, com el vell marí (la foca del mediterrani) o l'àguila daurada, que depredava sobre els Myotragus juvenils. De tota aquesta fauna no en queda res, exceptuant una espècie de sargantana, Podarcis lilfordi, que habita els illots del voltant de Menorca i que s'ha salvat precisament per la seva condició d'isolament en aquests reductes on no arriben els nous enemics importats per l'home, especialment la mustela.

Abans, remuntant-nos al període Messinià (que no té res a veure amb Messi marcant un període geològic), fa entre 5,7 i 5,35 milions d'anys, va viure un conill gegant de cames curtes, un liró de mida gran i una tortuga gegant, que es van extingir al final d'aquest període amb l'obertura de l'estret de Gibraltar.

Per la fauna posterior a l'arribada de l'home, com dic, s'atribueix un origen antròpic en tots els casos, poc definit en el temps i les circumstàncies. No obstant, continuant amb la cerca de dades sobre el tema, vaig donar amb un estudi específic titulat: "La gestió dels recursos animals a la integració de les illes Balears al món romà" d'Àlex Valenzuela (Palma 1983). En aquest estudi sí especifica alguna introducció com la de la mustela en temps dels romans per controlar una plaga de conills, també al·lòctons però probablement anteriors a la fase romana, potser producte del comerç amb els fenicis, o la de la marta, la musaranya ( Crocidura suavolens) o la tortuga d'estany en aquest mateix període històric. Altres, com l'eriçó, podria ser d'època medieval. A la resta de casos no hi ha suficient informació disponible per afinar el moment aproximat d'introducció. El que sembla provat és que l'home va intervenir en aquestes colonitzacions faunístiques, encara que fos de forma passiva o involuntària com en el cas dels rèptils i els micromamífers, sobre tot a partir de l'edat del ferro i l'edat antiga, amb el comerç i la colonització organitzada per l'imperi romà. Una prova més dels canvis que va produir el descobriment i la utilització dels metalls en la nostra història i en els sistemes naturals.

SUPERVIVENTS

12 DE JULIOL DE 2018

Torno a la vall del Ridaura a buscar unes plantes molt especials, l'herba de la gota. Passo pels vells i amagats camins que hi porten a la petita població de plantes que conec d'aquesta espècie a veure si ja han florit. L'herba de la gota o Drosera rotundifolia és una petita planta carnívora, entenent carnívora com a insectívora, que creix en ambients amarats d'aigua, torberes i aiguamolls permanents on és difícil per a les plantes trobar els nutrients que necessiten a causa de l'excès d'aigua i la manca de minerals. Normalment aquests ambients, a les nostres contrades, es troben a l'alt Pirineu, a la seva zona central, el Pirineu Axial, però en aquest cas també a un racó del mediterrani, la Serra de l'Ardenya o Cadiretes. A més a més, l'acompanya una altra planta de requeriments i distribució similars, la molsa Sphagnum subnitens, que fins i tot serveix de substracte a l'herba de la gota per créixer a sobre. Aquesta planta insectívora va ser descoberta per uns botànics als anys 80 i la seva localització no és fàcil de desxifrar en els textos on es cita, ja que s'utilitzen poques referències geogràfiques: la font de la taverna de baix, Can Crispins, el pas dels Arrepentits..., llocs propers entre si però inconcrets per la seva localització exacta, per qüestions de protecció d'aquestes singulars plantes.

Vaig trobar-la 12 anys enrere, desprès de tres anys de perquisicions sobre el terreny. No us penseu, tampoc, que em dediqués de forma intensiva a la seva recerca, només alguna sortida a l'any en la que anava coneixent el territori i descartant llocs i camins. Finalment un 12 de maig de 2006 vaig donar amb el corriol i amb el "Pas dels Arrepentits", toponímia inventada amb la que els botànics descobridors van batejar el pas del Ridaura que hi mena a la troballa. Va ser un gran dia aquell, la culminació de tot un procés de recerca i desentrellat geogràfic, una mena d'aventura quasi arqueològica. La planta en sí sorprèn per la seva petitesa però dona ales a la imaginació de pensar en tot el procés geològic, botànic i climàtic que ha permès la seva presència en aquest racó a tocar del mediterrani, com una relíquia de temps i glaciacions passades.

L'aventura de la seva recerca, però, em va aportar altres troballes i moments de gaudi inesperats, en aquest cas autènticament arqueològics. 
El primer dia que vaig decidir acostar-me a l'àrea on havia de ser l'herba de la gota era un dia gris i plujós d'octubre de l'any 2003. Vaig pujar per la carretera de Llagostera a Sant Grau fins a Can Crispins i vaig aparcar el cotxe sota uns arbres, al costat de la carretera. Recordo que va començar a ploure just en aquell moment i que em va saber molt de greu no poder dedicar-me, ni que fos una estona a l'exploració del terreny i la recerca de la planta. Per això, quan un altre cotxe em va aparcar al costat, allò em va fer bullir la sang i vaig sortir sota la pluja amb un paravents que portava al maleter, si més no per airejar la frustració del moment. Llavors no buscava herbes de la gota ni res en concret, només caminava sota la pluja, amb la caputxa posada i capcot, mirant a terra. Potser va ser per això que em va cridar l'atenció una pedra lluent encaixada a un regueró del camí, amarada com estava d'aigua de pluja. La pedra era de superfície llisa i polida i per això destacava entre el substrat de granit i quars de característiques irregulars i anguloses. La vaig agafar corprès per una mena d'intuïció: allò era alguna cosa diferent i especial. El seu color verdós també ho augurava. Va resultar ser una petita destral o aixol de pedra polida, d'origen atribuïble a l'època neolítica i d'un material també força especial, una roca metamòrfica anomenada serpentina o jadeïta que resultava apreciada al neolític pel seu color verd, com es dedueix de les troballes fetes en jaciments d'enterrament propers on solien aparèixer com instruments especials o votius. Vaig visitar el lloc altres vegades molt de tant en tant per veure si apareixien noves troballes, tot i que sense gens d'esperança de tornar a tenir tanta sort. Però tres anys desprès, tornant exactament al lloc de la primera troballa, la sorpresa va ser tornar a trobar una segona destral, aquesta molt més gran i icònica, una típica destral de pedra polida, clarament repicada per tots costats excepte pel cantó més esmolat on havia estat polida curosament. La destral era sencera i quasi perfecte, només oscada en un petit lloc del fil de tall. El material, probablement algun tipus de basalt o corniana. 

Aquesta troballa em va fer agafar esperances de trobar més coses i em vaig posar a buscar pels voltants. Una petita peça de sílex va aparèixer en superfície al mig del camí molt a prop d'on havia trobat les destrals cosa per la qual semblaven troballes associades. No van aparèixer més instruments lítics a prop d'aquest jaciment, però tornant cap al cotxe, al costat de Can Crispins, em va cridar l'atenció un palet de riera de forma oblonga i arrodonida amb un dels extrems trencat, situat en una vora d'una pista forestal. Aquesta peça no era tan manipulada com les altres, però aquell palet havia estat traslladat allà de forma artificial per algú i per tant volia dir que tenia alguna funció. A la mà encaixava perfectament entre els dits índex i polze a la manera d'un percutor. Em venia a la ment un estri per trencar fruits secs, com les dures i lliscants cloves de les avellanes. 

Aquestes troballes, dipositades ara al museu "Can Caciques" de Llagostera, em fan reflexionar sobre les formes de vida del neolític i la seva relació amb l'entorn. Primerament, denoten la necessitat de transformació del medi, del seu aprofitament dels recursos que contenia i també probablement de l'escàs canvi en la vegetació entre les dues èpoques, el neolític i l'actualitat, separades per, al menys uns 4000 anys. Ho penso així per la persistència post glacial de plantes com l'herba de la gota i per la particular vegetació, associada a la Laurisilva, d'aquest massís de Cadiretes. Els avellaners devien ser igualment abundants en aquella època i un recurs alimentari i energètic important, de fàcil recol·lecció. La presència de materials externs com el sílex o la serpentina evidencia l'existència de comerç. Els molts materials trobats al jaciment proper de Can Crispins denoten també aquestes característiques i un aprofitament del medi harmònic i poc invasiu per part dels humans del neolític. Les restes del seu pas, així con les relíquies glacials de plantes de climes d'influències més atlàntiques i humides, indiquen una coexistència entre natura i humans. Totes dues troballes, la de l'herba de la gota i la de les eines neolítiques ens parlen d'històries de supervivència a partir del medi i dependents del medi. Potser un missatge des del passat al present del que hem d'aprendre. Desprès del neolític va venir l'edat dels metalls i es va espatllar tot.