ESCLET, ENCARA

 Com el cos dinosàuric d'un drac gegant, jeu al mig de la plana mig estripat l'edifici del mas Oller. Les escates del drac mort son les teules de la teulada. El mussol, sempre a la mateixa teula, surt a prendre el sol una estona i rep visites: la puput, el gaig blau, els pardals comuns i els de la piga a la galta, ben artistes, els xarrecs... Els murs del mas són forats on fer el niu. Falciots, ballesters i orenetes van patinant pel cel, com un camp de gel blau i blanc. Milans negres, recol·lectors massa grans, al costat de cornelles, torlits, cucuts i gaigs blaus, s'acumulen alimentant-se pel terra. Cent tudons alçant el vol en un aplaudiment involuntari sota el picat d'un falcó pelegrí o d'un astor. I un grapat de tórtores, ja no tan comunes, amb el seu xal de punt gros, els ulls i els peus vermells i la pinta blanca i negre al coll, com un aeroport pels petons, parrupant a l'ombra dels pins. Mascles encoratjats de perdius i faisans cridant el seu reclam ronc o barallant-se com galls de brega. Cueretes grogues i cueretes blanques. Mosquiters pàl·lids. Bosquetes. Rossinyols. Gafarrons. Cargolets. Tallarols de casquet. Cogullades, cruixidells i cotolius. Trists. Tots envaint l'espai sonor. Alhora. Passa veloç la falç petita del falcó mostatxut, giravoltant "fast and furious" rere els falciots o les orenetes. El xoriguer es penja dels núvols fent l'aleta, o es repenja a una perxa guaitant la presa. Potser passa una perdiu de mar, potser uns corriols, un falcó cama-roig, un borinot, o un bufaforats. Esclet, encara.