Hi ha llocs encara mig buits de presència humana al nostre voltant. Normalment són llocs inhòspits i poc amables amb la delicada vida humana, però precisament per això, són refugis per la fauna silvestre i llocs on els processos ecològics es donen amb més normalitat i que ens sorprenen per la seva riquesa.
Un d'aquest llocs és la reserva ornitològica de "El Planerón", (Estepas de Belchite, El Planerón y La Lomaza) a Saragossa, l'Aragó, un dels ecosistemes esteparis millor conservats de tota Europa.
"El planerón" és un lloc difícil d'oblidar i difícil de definir. De primeres sembla un paisatge de l'oest on només hi falta una tribu d'indis sobre els seus cavalls per fer-ho totalment versemblant. La seva cruesa és la seva bellesa. La vegetació és esparsa i baixa, amb alguns arbres o arbusts dispersos de tamarius. Les plantes estan adaptades a l'ambient marcadament estèpic i halòfil, com la Suaeda pruinosa, de petites fulles crasses, el limònium (Limonium sp.) de boniques flors liles, la Barrela (Salsola vermiculata) o la Botja pudent (Artemisa herba-alta).
Els amplis horitzons i els colors terrosos, rogencs i blancs de guix del terra, amb la vegetació en contrasts de verds forts i aspres o suaus i pàl·lids, creen una sensació d'amplitud i salvatgia hipnòtiques. Els petits puigs, les rambles i els turons de cims plans marquen una orografia de detalls ínfims i amagats.
En aquestes immensitats, on a les hores centrals del dia i fins el captard no es mou gaire res a l'estiu, en realitat hi viuen multitud d'animals d'estepa: les calàndries, les terreroles rogenques, cogullades vulgars i fosques, les aloses becudes, com petits correcamins que es fan fonedissos entre les artemises... i d'altres més grans com els torlits, les gangues, les escasses xurres, parents propers de les gangues, els sisons... ocells caçadors com el botxí meridional o el seu parent el capsigrany i rapinyaires com l'àliga calçada i l'arpella vulgar i d'altres tant imponents com l'àliga daurada o l'àliga imperial ibèrica. Sorprèn l'abundància d'individus, sobretot en espècies que costen de veure a casa nostra, com la tórtora europea, el botxí o les guineus, que campen arreu fàcilment visibles gràcies al poc cobriment vegetal. La nombrosa població de conills deu contribuir a la presència d'aquests predadors mitjans i grans. Algunes basses i tolls estratègicament situats marquen els desplaçaments i les rutines diàries dels animals de l'estepa. Alguns son fets per situar aguaits per l'observació naturalista i s'han convertit en un negoci lucratiu i, al meu parer, excessivament car.
Les primeres i les últimes hores del dia són les millors per gaudir dels seus habitants. Tot es belluga, canta, reclama i vola en aquestes hores d'activitat. El contrari de les hores centrals, a partir de les 10 o 11 del matí, on tot s'amaga i immobilitza per no patir els efectes de la calor extrema. Als tolls amb aigua hi van apareixent els ocells, un darrere l'altre, per beure i banyar-se. Des d'un aguait petit i dissimulat a tocar d'un d'aquests tolls hem pogut gaudir d'escenes intimes de la seva vida, com la d'una parella de corbs, mascle i femella, jugant entre ells amb un pal i demostrant els forts lligams de parella que es creen en aquesta espècie; un grup d'estornells negres banyant-se en grup, una ganga mascle solitària baixant prop de l'aigua, però sense atrevir-se a beure encara, una parella de botxins meridionals, tórtores europees, puputs, calàndries, terreroles rogenques, un còlit gris o unes garses.
El 10 i 11 d'agost han estat dos dies de contacte amb allò salvatge immersos en l'abundor d'un ecosistema encara en funcionament, ric i viu, com pocs queden al nostre voltant.
.jpg)
.JPG)