Sovint invisibles malgrat el seu reclam inconfusible, els cucuts de vegades, si troben un recurs tròfic abundant i localitzat, es posen en una perxa exposada, com són per exemple uns pals de reg per aspersió, amb total tranquil·litat.
.JPG)
.JPG)
En les fotos de dalt podem veure les dues coloracions possibles: la normal, grisa i la menys habitual, vermellosa, exclusiva d'algunes femelles. Els cucuts femelles també són famosos per la seva variabilitat intraespecífica en produir ous específicament adaptats en la seva coloració i taques als de les espècies a les que parasiten, i en poden parasitar moltes. Per tant semblaria que hauria d'haver-hi moltes "línies maternes" genètiques, que segurament transmetessin exclusivament les femelles a les seves filles. Però això seria també una font d'especiació... Com solucionen els cucuts aquest dilema?
El mimetisme específic dels ous del cucut comú (Cuculus canorus) no es transmet únicament per via materna. Encara que tradicionalment es creia que tot el procés depenia en exclusiva de la mare, recents estudis genòmics publicats a revistes com Science revelen que el mimetisme és el resultat d'un sistema d'herència dual que combina gens materns i biparentals.
El color de fons de l'ou (per exemple si és blavós, grisós o vermellós) sí que es transmet únicament per via materna. Els gens que determinen el color de base de la closca estan localitzats al cromosoma W (que només passa de mares a filles) i a l'ADN mitocondrial.
Això permet que les femelles d'un llinatge específic (anomenat gentes per la seva terminologia en anglès) mantinguin el color exacte per enganyar al seu hostatger (com la boscarla de canyar o la cotxa fumada) encara que s'aparellin amb mascles d'altres llinatges. Gràcies a això, els cucuts no es divideixen en espècies separades i mantenen una sola piscina genètica global.
El patró de taques, el pigallat, la lluentor i la distribució del dibuix a la closca depenen de gens autosòmics (cromosomes no sexuals) heretats d'ambdós pares. És a dir que els mascles del cucut sí que aporten informació genètica que influeix de forma directa en els detalls del dibuix de l'ou que posaran les seves filles.
Això genera un petit marge de variació i afegeix una capa extra de complexitat a la "falsificació", adaptant el patró de taques al del niu parasitat.
Per altra banda, el mecanisme d'impremta visual o imprinting natal és la clau biològica que explica com una femella de cucut sap exactament quin niu parasitar. Donat que els cucuts adults mai coneixen als seus pares biològics, l'evolució ha resolt el problema mitjançant un condicionament en l'etapa de poll.
Aquest procés es divideix en tres fases crítiques del desenvolupament de la femella:
Durant les seves primeres setmanes de vida, mentre es cria al niu de l'hostatger, el pollet de cucut experimenta una fase de impremta ambiental i d'hostatger. El cervell del cucut grava a foc els estímuls visuals del seu entorn immediat. Registra l'estructura, els materials del niu (branques, molsa, canyes), la grandària de la cavitat i el microhàbitat on està construït (per exemple canyissars densos front a matolls baixos). Al mateix temps també grava l'aspecte físic i el comportament dels pares adoptius que l'alimenten.
A l'any següent , quan la jove femella madura sexualment i retorna de la seva migració africana, utilitza aquesta "plantilla mental" gravada durant la seva infància i cerca el mateix tipus d'habitat on es va criar.
Contràriament al que es creia antigament, les femelles de cucut no miren a dins dels nius per "comprovar" si els ous coincideixen amb els seus abans de posar ous. Estudis d'ecologia del comportament demostren que el procés funciona així:
Primer la femella es posa en una branca alta i vigila discretament el seu hàbitat natal. Una vegada detectat el niu correcte i fixant-se en l'activitat dels pares adoptius (per exemple quan entren i surten a construir-lo o incubar), esperen la ocasió en que la parella nidificant s'absenta uns segons per baixar d'immediat, retirar un ou de l'hostatger i posar un dels seus en tan sols 10 segons.
Per aconseguir aquests 10 segons la femella emet un reclam espasmòdic i ràpid que imita molt bé el reclam de l'esparver comú ("guik-kui-kui-kui") , rapinyaire al que s'assembla tant físicament com per plomatge el cucut. En sentir aquest cant del cucut femella les petites aus del niu entren en pànic deixant el niu desprotegit durant uns instants, que són els que aprofita la femella de cucut per entrar-hi, retirar un dels ous del niu i posar-hi el seu.
El cant del mascle, l'universal "cu-cu" de l'espècie, és una eina genètica innata per que els cucuts es reconeguin entre si. És un "far de reconeixement" de l'espècie. Com que els cucuts creixen aillats en nius d'altres espècies, escoltant només el cant dels seus pares adoptius, necessiten un mecanisme per no equivocar-se d'espècie en cercar parella. El "cuc-cu" del mascle està codificat al seu ADN i no s'aprèn al niu. En sentir aquest so a la primavera, la femella jove en respon de manera automàtica en estar genèticament programada per fer-ho, localitzant els mascles de la seva mateixa espècie per aparellar-se.
Com que el cant del mascle és universal, evita que els cucuts es divideixin en espècies aïllades. La femella especialitzada en nius d'una espècie hostatger determinada pot aparellar-se perfectament amb un mascle crescut en el niu d'una altra espècie d'hostatger. El cant actua com la cola genètica que manté a tots els cucuts com a una única espècie cohesionada, permetent que la femella es concentri en la seva tasca de recerca de l'hàbitat correcte de manera independent.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)