Esclet, la Vilabella. A les portes de l'hivern, amb els arbres quasi nusos de fulles, els esparvers són més fàcils de detectar. Un n'arriba pentinant els pins i s'endinsa a la copa esclarissada d'un freixe. Ja l'han vist dos gaigs, els vigilants sorollosos del bosc. Comencen a cridar la seva alarma aspre i ominosa, com un insult o un menyspreu. Un carrisquejar de gola sobre fons de sorra. S'hi acosten i comencen l'assetjament. Ara l'un, ara l'altre, es situen a prop d'ell en una branca, fins i tot a la mateixa que l'esparver, i fan vols al seu voltant sense arribar a tocar-lo, però. Un d'ells, el més agosarat i agressiu, es situa a les branques superiors al falcó de bosc i li comença a llençar fulles i branquetes que arrenca de l'arbre en la seva frustració. Ho fa amb plena intenció, com qui pensa l'acció i utilitza aquest instrument primitiu per fer fora l'intrús. Els gaigs estan acostumats a arrencar aglans dels roures i les alzines per menjar-se-les i per fer rebost enterrant-les en llocs secrets i amagats. Potser aquest moviment d'arrencar fulles és una extensió del d'arrencar aglans.
L'esparver acaba marxant i es situa a la teulada del mas on els gaigs ho tenen més difícil per molestar-lo a resguard. Finalment canvia d'aires, esparverat per tants desaires.
Resulta curiós que un ocell mitjà com el gaig faci aquests escarafalls contra l'esparver, quan no és un enemic directe. L'esparver caça ocells més petits. L'enemic directe del gaig és l'oncle gran de l'esparver, l'astor, molt semblant en estructura i aparença general però més voluminós i potent.
Els estudis sobre els atacs, especialment d'ocells com els còrvids, a rapinyaires, diuen que els còrvids tenen una mena de reconeixement innat de certs caràcters dels rapinyaires que fan que els ataquin de forma sistemàtica.
Però què en treuen els còrvids d'aquests atacs, sobre tot si són a rapinyaires que no suposen un perill directe real?
Altres vegades he vists els gaigs assetjar un falcó pelegrí, o un falcó mostatxut. El mostatxut, per cert, molt més dur de pelar que el pelegrí, de vegades arriba a avorrir i foragitar els gaigs per que el deixin en pau, sobretot si està al seu territori de cria. Sorprenen també aquests atacs al mostatxut, un rapinyaire d'una mida fins i tot inferior a la del gaig. Tot i que també en aquest cas les semblances amb l'oncle pelegrí són grans. Potser això té alguna cosa a veure amb la confusió.
Sigui com sigui, l'explicació obvia de que el gaig escarneix els predadors amb crits d'alarma per fer fora l'amenaça del seu territori utilitzant el recurs i la força del grup, no aguanta gaire bé el perquè dels atacs als falcons més petits. Si fins i tot ataquen els xoriguers, sovint! Semblaria que amb aquestes accions només beneficien els ocells més petits i que no en treuen res a canvi. Com no sigui que l'esbroncada serveixi també d'avís per els veritables enemics, l'astor i el falcó pelegrí. Quan trobis un munt de plomes al terra amb la mostra de les petites plomes amb mosaic blau dels flancs de les ales del gaig, pots estar quasi segur que ha estat un d'aquests dos qui se l'ha cruspit.
Crec que no basta amb exercir de vigilant davant dels perills reals de tant en tant. S'ha de fer el fatxenda i exhibir el sorollós atac i alarma del gaig de forma sovintejada, perquè l'enemic no s'acostumi a estar tranquil i impune, perquè recordi quina és la força del grup dels bells Garrulus glandarius. Els xarlatans "productors d'aglans".
.jpg)
