ÈIDERS I ALTRES ÀNECS MARINS

Són del nord, de les llunyanes terres septentrionals, i tot i així alguns arriben fins aquí. Són els èiders, els ànecs negres, els ànecs foscos i els caps de serra mitjans i grans. 

Els èiders són ànecs grans i singulars, amb una fesomia o silueta facial inconfusible i ben particular: el seu bec i el front és connecten de forma continua creant una forma cònica, sense el front bombat de la majoria dels ànecs i, de fet, de la majoria dels ocells. Mengen principalment mol·luscs com els musclos i altres invertebrats marins, incloent astèries o crancs, als que els treuen les potes i les pinces. Els musclos se'ls empassen sencers, trencant-los dins el seu pedrer. Quan arriben a les nostres costes, empesos pels vents i borrasques o bé en dispersió de forma natural, de vegades busquen aquests recursos apropant-se als conreus de musclos, les muscleres, com passa al Delta de l'Ebre, però també sovint s'acosten als vaixells de pesca que llencen els peixos que no volen i, d'aquesta manera, seguint-los, acaben de vegades dins els ports. Això és el que ha passat aquests dies amb dos èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú, on molts ocellaires els hem anat a veure. Famosos no només per la seva silueta especial sinó també per les seves plomes de poderoses qualitats tèrmiques amb les que omplir edredons i abrics de plomes, són un reclam per aficionats als ocells i fotògrafs. Els pescadors de canya col·laboren mantenint involuntàriament els èiders al port llençant-los peixos amb els que distreure'ls mentre llencen la canya, ja que aquests ànecs són força confiats i s'acosten als humans dels que han après que poden alimentar-los.

Èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú

Dels altres ànecs marins, com els ànecs negres o els foscos podem dir que també s'alimenten de recursos semblants, movent-se quasi sempre prop de la costa, però hi ha un grup que són ictiòfags, d'alimentació piscívora, i que per tant són més pelàgics, movent-se més cap a alta mar. Aquests són els singulars "becs de serra", el mitjà i el gran, que, tot i així, també es mouen per la costa i, en el cas del gran, també fins i tot per aigües dolces de l'interior continental en ocasions. Així és com vaig veure dos becs de serra mitjans a la desembocadura del riu Foix al novembre del 1990, a Cubelles, o un exemplar de bec de serra gran femella a una petita bassa al poble de Salitja, al municipi de Vilobí d'Onyar, el desembre de l'any 2016.

Femella de Bec de serra gros a una bassa, a Salitja

Els becs de serra tenen una fesomia molt diferent als èiders o als altres ànecs, doncs els seus becs són allargats i fins i tot tenen una mena de dents als laterals del bec per poder atrapar les seves esmunyedisses presses, els peixos. Una "cresta" de plomes al seu clatell, a mode de melena despentinada, els adorna la part posterior del cap, singularitzant-los encara més.