divendres, 11 d’agost de 2017

MOSTATXUTS

Divendres 11 d'agost de 2017

Hora i mitja d'observació de dos quarts de deu a les onze. Quan arribo al lloc d'observació el mascle dels falcons és a l'arbre sec i la femella al pollancre. El poll és sol al niu i ja va agafant una bona mida. La femella se'n va una estona i torna amb una oreneta comuna a les potes, arribant amb un crit com de triomf. La va desplomant mentre un picot garser gros mascle va pujant pel tronc del mateix arbre i tot seguit comença a menjar-se-la començant pel cap. Un oriol també s'acosta a veure què passa al cim del pollancre on està menjant la femella de mostatxut. Aquests ocells semblen atrets per la tragèdia, una mica com les persones que ens aturem a la carretera a veure quina desgràcia li ha passat a la gent que ha tingut un accident.
Quan ja no en queda gaire de la oreneta la femella se la posa al bec i la porta al niu per donar-li al seu poll. Tot seguit se'n va del niu deixant el poll sol. La parella d'adults passa cada cop més estones caçant o de guaita junts a les talaies dels voltants. De seguida arriba el mascle que ha caçat un altre ocell. Només arribar li passa a la femella i ella el porta directament al niu per alimentar el poll. Un cop saciat el poll és ella qui s'acaba els últims bocins de la pressa i se'n va de seguida al pollancre on s'eixuga el bec amb un branca. Desprès se'n va amb el mascle a l'arbre sec. El mascle ha saltat a caçar una oreneta però ha fallat en l'intent i ha tornat a l'arbre sec. Llavors ha passat una cosa curiosa. Una interacció entre mascle i femella. El mascle ha pujat fins a la branca on era la femella i se li ha posat ben bé al costat. Ella ha adoptat una posició com de petició de menjar, girant el cap del revés i tocant lleugerament el bec del mascle amb el seu. Ho ha fet dos o tres cops. Desprès d'aquest ritual el mascle ha marxat al pollancre. Allà un gaig l'ha atacat i ell, desprès de fer-li un picat per marcar-lo, ha anat a l'arbre sec un altre cop amb la femella. Ha tornat a marxar una estona i ha vingut al cap de deu minuts o un quart amb una altre presa que li ha passat a la femella i que aquesta s'ha emportat fora del meu camp de visió i crec que s'ha menjat tota sola. Potser està reposant energies per al llarg viatge de tornada a l'Àfrica que els espera. Desprès ha anat amb el mascle un altre cop estant-s'hi una bona estona a la mateixa perxa.
Pels voltants moltes orenetes que comencen a migrar, dos aligots vespers en vol cap a sud, capsigrany, grups nombrosos d'abellerols caçant insectes en vol, oriols, mosquiters pàl·lids,...
També tractors, ciclistes i un grup de dones passejant fins al mas, que no s'han adonat de res de tot això que els envoltava. He sentit una dona del grup que deia: "Aquesta era hauria d'estar protegida", referint-se a l'era pel blat al costat de la casa. No només l'era. No només les pedres. La nostra història també són els éssers naturals que ens acompanyen. Uns quants de nosaltres fem la feina de fer conscients a la resta de la riquesa biològica que ens envolta encara. I de que encara hi ha esperança.

*(fragment d'un diari de camp de seguiment de la reproducció d'una parella de falcons mostatxuts)


Parella de mostatxuts, mascle i femella, a l'arbre sec.

diumenge, 28 de maig de 2017

FOTOS ANTIGUES I EN 3D

En temps passats la vida era una altra. El cel era un altre, el clima era un altre, la fauna i la flora eren uns altres... Però imaginar una selva subtropical, amb un clima sense estacions i una megafauna com la d'Àfrica al nostre entorn, no és una cosa que se'ns faci fàcil d'imaginar. I si més no és el retrat de fa 3,1 milions d'anys, en tres dimensions i amb una pila de proves físiques fòssils magníficament conservades, que ens deixa el volcà del Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella. Allò que tenim davant nostre, en aquest cas un bóvid avantpassat dels toros i els antílops, anomenat Parabos o Alephis tigneresi, ens transporta a un món perdut de boscos selvàtics i densos amb una instantània perfecta, amb tots els seus detalls, del que hi havia. Els Parabos remugaven per la vora d'un llac a l'interior d'un cràter volcànic i anaven en grup (se n'han trobat setze de moment) a beure i refrescar-se a les seves aigües, mentre, poc més enllà, un rinoceront de l'espècie Stephanorhinus jeanvireti caminava pesadament ensumant l'aire amb els seus amples narius. I feia bé perquè algun tigre dents de sabre, un Dinofelis barlowi o potser un fabulós Homotherium latidens de més d'un metre d'alçada a la creu, podia estar rondant pels voltants com tantes altres vegades. Però aquest cop l'estany semblava segur, perquè es veia un tapir de l'espècie Tapirus arvenensis a l'altra riba descansant plàcidament. I tots sabien que el tapir era un gran detector de predadors.
Al mig de les aigües nedaven ànecs i tortugues d'estany. 
Però el tapir no estava descansant... s'estava adormint, anestesiat per les emanacions gasoses verinoses que sorgien de l'interior del llac, per les escletxes que encara el comunicaven amb antigues cambres magmàtiques provinents de l'erupció explosiva que havia format el magnífic cràter. Poc a poc tots els animals que es trobaven a la vora de l'aigua van anar caient a dins, incapaços de fugir o reaccionar a una son profunda que els treia l'alè des de dins mateix dels pulmons.

Excavació del 2017 al Camp dels Ninots.

dijous, 13 d’abril de 2017

I'M A PATCHER

Un fotògraf de natura sovint és un obsés, un paràsit del detall, un perfeccionista de la imatge pura. Jo no faig fotos gaire sovint. Tampoc no tinc un bon equip. Massa sovint faig les fotos amb el mòbil, sol o en digiscòping (acoblat al telescopi terrestre). Prefereixo la vista lliure i el record borrable, la impressió i la vista nua més que la revisió d'un instant congelat, per molts píxels que tingui. Qui diu la vista lliure diu la vista ajudada d'algun aparell òptic com els binocles o el telescopi. D'alguna manera és comparable a l'escalada lliure, et trobes sol amb l'objecte d'observació i en un instant donat, que és irrecuperable i cal fruir-lo al màxim.
També m'agrada més ser un patcher que un twitcher. Aquest any m'he proposat seguir de prop el curs de la primavera. Això implica escollir un patch (o uns pocs), entesos com a territoris limitats, concrets i ben coneguts, que es visiten assíduament i es coneixen a fons. I és que m'agrada seguir els camins coneguts... tant com m'agrada descobrir-ne de nous. Saludar els vells coneguts, fer el seguiment de les seves arribades per primavera i seguir les vides d'individus concrets. Podria no fer una altra cosa. Seguir el ritme d'aparició i creixement de les plantes o la substitució d'espècies de papallones diürnes és una tradició (i un sagrament) que no em vull perdre. Són tan poques les primaveres que estem autoritzats a fruir! Ni tan sols sabem quantes!. El cucut ens reclama des del seu amagatall i ens crida a jugar a fet i amagar.
De vegades m'estimaria més prescindir de tota la societat, la companyia i les comoditats humanes només pel dret de ser aquí al mig, un bri d'herba més. Perdo la respiració per ser aquí. Em sento quasi delinqüent quant marxo. I belong here. I és que tinc un patch nou, un jardí quasi privat on no hi sol anar ningú i creixen violes i marcòlics a desdir, aquilègies i aristolòquies, celidònies majors i menors, consoldes, llet d'ocell,...i on campa la llúdriga, el blauet i el picot petit. Vaig a regar-lo sovint amb la meva atenció i m'enduc els tresors de la seva exuberància i les seves transicions. 
En un altre patch segueixo les temporades d'un llangardaix ocel·lat que és al mateix lloc des de fa al menys 4 anys. Ja som vells coneguts.


diumenge, 19 de març de 2017

BRANCHIPUS SCHAEFFERI

Durant una sortida per mar, a observar aus marines, em retrobo amb un vell conegut, naturalista com jo, que em comenta entusiasmat haver trobat un petit crustaci d'aigua dolça en una basseta temporal. La sortida en barca em fa prendre consciència de la importància del mar i de l'aigua per a la vida, de la seva riquesa i vivacitat. Durant el trajecte tenim oportunitat de veure els mascarells fent picats a l'aigua, gavots capbussant-se, un paràsit gros barallar-se amb els gavians per l'aliment. El mar és un rebost ple de vida i bull d'acció. Per això, en acabar la sortida, li dic al company naturalista d'anar a veure els crustacis que em diu. Al dia següent anem pels camins de la plana selvatana fins a una petita bassa, més aviat un toll d'aigües tèrboles i plenes de vegetació que comença a reduir-se perillosament i a assecar-se: ha de ploure aviat!. Des de fora ja es veu l'aigua plena de bitxos: de seguida endevinem les formes inequívoques dels petits crustacis anostracis que hem vingut a veure, nedant d'esquenes amb les seves extremitats branquials, però també de multitud de puces d'aigua o dàfnies, escarabats aquàtics, larves de mosquit.... Quan agafo el salabret i trec una mostra, a més d'una magnífica femella de Branchipus schaefferi carregada d'ous, atrapo puces d'aigua, larves d'odonats, de nedadors d'esquenes, exúvies de multitud d'invertebrats, etc. És ara quan veig la importància de l'aigua per a la vida. Aquest és un caldo primigeni, semblant als que hi havia en els primers temps de la vida sobre el planeta. L'aigua permet i dona alè a una ràpida successió d'éssers vius i de lluites per la vida.
Més tard, ja a la tarda, donant un passeig per una riera propera a casa, trobo les petjades d'un coipú. Un mamífer sud-americà lligat als ambients aquàtics i que prolifera sense fre en aquest món nostre tan globalitzat. L'aigua dóna oportunitats a tots els éssers.



dilluns, 9 de gener de 2017

UNA JOVE PROMESA

Diumenge 8 de gener de 2017

És un dia ventós i desabillat al nord-est de la península, a un dels pocs aiguamolls resistents a la desertització en la que està fixada la humanitat suïcida. Diumenge. No cauen els paracaigudistes del cel com bombons embolicats en cel·lofana, tal com solien fer. Potser perquè és hivern i no es fan salts a l'hivern per gent poruga i benestant que vol comoditat i aventura controlada en tot moment. Potser perquè ràfegues de vent del nord, la tramuntana típica del país, fa acte de presència i desaconsella el vol. No només de les avionetes i els seus paracaigudes, sinó també dels ocells, que s'arraïmen a terra i a les aigües quietes i somes de l'estany del Cortalet.
Una munió d'ànecs s'arrauleixen a l'aigua prop de la terra o fan curtes volades d'un racó a l'altre, mentre d'altres acotxen el seu edredó de plomes i fan sons al mig de l'aigua, com barquetes de joguina. Els arlequinats xarxets, els neguitosos xiuladors, els elegants collverds, els grisos grisets, els grossos blancs, blancs, negres, marrons i vermells, els agudíssims cuallargs, tan senyorials i nobles, els ridículs, sorprenents i especials cullerots, desproporcionats però aerodinàmics amb el seu espoiler davanter, algun cabusset confiat, una dotzena de corbs marins i un morell de plomall despistat, allà al fons, amb la seva cueta al cap. Més a terra, però no en sec, cigonyes blanques o gantes, dos capons reials, ibis foscs i exòtics, dues grues perdudes, quatre oques egípcies d'ulls pintats, més de cent oques vulgars, banda viatgera del nord, bernats pescaires, agró blanc, cap fredeluga.
De cop tots s'aixequen i l'aire s'omple de plomes. El núvol d'ocells fa algunes voltes i torna a aterrar, mentre d'altres s'envolen a un altre lloc més tranquil i menys perillós. L'enemic ha fet acte de presència. L'àliga gran i senyorial, la gran cuabarrada fa passades sobre l'aigua per aixecar la presa fàcil, aquella que ja està tocada, malalta, ferida i no podrà fugir fàcilment, mentre alguna arpella l'acompanya fent de paràsit oportunista més que d'escuder. Però és un exemplar jove i inexpert, el futur incert d'una espècie que ja no es pot recuperar gaire, per manca d'espais i territoris adients. Dues parelles ja nien al cap de Creus. Ell és un dels seus projectes, probablement. Tot i que segurament li costi trobar el seu futur a la mateixa terra. Fa passades amunt i avall sense èxit. Només m'atrapa a mi, que anava a veure un ànec fosc, allà a la gola del Fluvià. Des de l'aguait estant, sols en aquest capvespre gris i ventós, tota la família la mirem embadalits, hi restem enganxats al seu vol jove i potent com en un episodi de "El Hombre y la Tierra". 
Abans de marxar un senglar enjogassat i ple d'energia ens regala unes corredisses per la maresma. Joves promeses de la Terra.

dimarts, 20 de desembre de 2016

DE RATOLINS I RAPINYAIRES

Els aligots, aguilots o miloques són uns rapinyaires d'ampli espectre però especialitzats en el seu tipus de comportament predador. El seu tipus de cacera és a l'aguait des d'un lloc elevat: arbre, arbust o pal artificial en algun marge de camp, preferiblement conreat. Això és així perquè els prats i els camps conreats són l'hàbitat estrella de micromamífers com els talpons. Als marges dels camps també s'hi troben ratolins, musaranyes i molts insectes de bon tamany com llagostes. L'aligot s'ha vist beneficiat per l'activitat humana agrícola i per això ara és el rapinyaire més comú i fàcil de veure als nostres camps. Pesat i de vol lent basa la seva tàctica en l'espera i en la seva aguda vista, que capta els més petits moviments de les possibles preses. Les preses són una mica petites pel seu tamany però això ho compensa amb un gasto mínim d'energia per poder caçar, donat que sovint només ha d'esperar per deixar-se caure des del seu lloc d'aguait.
Sovint he pensat que els micromamífers objectiu de la seva predació devien tenir en compte aquest costum de cacera en la seva evolució específica i que per aquest motiu el més probable era que desenvolupessin costums i hàbits per fer més difícil aquesta predació. Una de les reaccions obvies seria la d'allunyar-se dels llocs de guaita elevats des d'on caça l'aligot, allunyar-se dels marges cap al centre segur dels camps. 
Però heus aquí que els aligots no són els únics especialistes en caçar micromamífers. Els xoriguers també són capaços de caçar a l'aguait des d'una talaia tot i que altra tàctica molt utilitzada per ells i en la qual són mestres és l'auto-talaiament o capacitat de cernir-se quiets sobre un punt en l'aire fent l'aleta, guaitant el que hi ha a sota. Aqui els rosegadors que haguessin anat a viure al mig del camp de conreu haurien perdut el seu avantatge i es veurien sorpresos en terreny pla i sense amagatalls. A més, per aconseguir localitzar les seves preses, els xoriguers tenen la capacitat visual de ser sensibles a la llum ultraviolada, llum que reflexa l'orina dels petits rosegadors amb la qual marquen els seus camins i que l'ajuda a localitzar-los des de l'aire. 
Sospito que l'estira i arronsa entre les dues tècniques de cacera d'aligots i xoriguers manté en equilibri la població micromamífers repartida de forma més o menys homogènia als camps, mantenint en equilibri les dues estratègies. Per altra banda n'hi ha d'altres caçadors involucrats en aquesta persecució. Les arpelles pàl·lides i els esparvers cendrosos són caçadors oportunistes, però no a l'aguait com els altres dos, sinò de rastreig en un planeig a baixa alçada capaç de sorprendre les seves preses fora dels caus. Encara n'hi ha més: caçadors nocturns com mussols comuns, òlibes o mussols banyuts empenyen pel costat fosc per no donar quarter ni seguretat als esforçats i nombrosos consumidors primaris amb bigotis de l'ecosistema. Altres, milans negres i reials, botxins i excorxadors, mamífers carnívors varis com genetes, musteles o guineus, s'encarreguen d'explotar nínxols més tancats i inaccessibles on s'amaguen millor els micromamífers presa. 
Així les poblacions d'aquests només poden lluitar amb el nombre; reproducció ràpida, freqüent i nombrosa per poder substituir les baixes per depredació.


diumenge, 20 de novembre de 2016

SA CONCA. 20 de novembre de 2016

Arribem a la bonica i emblemàtica cala de La Conca des de la platja de Sant Pol, pel camí de ronda de s'Agaró. Una mica cansats, ens seiem a unes roques de la platja al mig de la sorra. Als nostres peus comencem a descobrir petxines de tots tipus: peus de cabrit (Arca noae), arques (Barbatia barbata), (Cardita calyculata), orelles de mar (Haliotis tuberculata lamellosa), tellerines (Tellina sp.), Llimes (Limaria hians), fulles de rosa (Anomia ephippium), ostra vermella (Spondylus gaederopus), petxina variada (Chlamys varia), barretets (Fissurela nubecula, Patella caerulea), musclos... una col·lecció diversa i ingent en uns instants.


Em sorprén tanta varietat i abundància d'exemplars en una zona tan visitada. Deu ser que el fons d'aquesta zona encara manté força vida. L'hivern és una bona època per cercar petxines a la platja perquè les tempestes les porten a la sorra. I sort que encara no s'han convertit en una moda o objecte de desig com els bolets. 
Algunes gavines vulgars i un corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) volten nedant per les aigües quietes i profundes de la cala. El corb marí emplomallat, negre integral excepte pels ulls verds i la comissura groga del llarg bec ganxut, fa un petit salt i es capbussa contínuament. Només és fora uns segons i torna a desaparèixer. És un ocell gens conspicu. Segurament per això no crida l'atenció i no sorprèn gaire. Més petit que el seu homònim el corb marí gros, a aquest sempre el trobarem al mar, i a prop de la costa. Les seves adaptacions a la pesca submarina són moltes i acurades: plomatge no hidròfob per guanyar densitat en mullar les plomes, llargues potes palmades, bec esmolat i ganxut, coll llarg i flexible per rastrejar els forats entre les roques, cos fusiforme i membranes nictitants transparents als ulls, a mode d'ulleres de bussejar. Quan el veus nedar sota de l'aigua et quedes palplantat, però aquell és el seu element i es nota. Pesca activament peixos bentònics i de roca, sobre tot de la família dels làbrids, baixant fins als 30 metres de fondària.
N'hi ha 36 espècies de corbs marins al món, la qual cosa ens parla del seu èxit evolutiu i de les seves extraordinàries adaptacions. Necessita tan poc volar que quan ho fa es veu que no anirà gaire lluny: ha de fer un esforç continu i extenuant per moure el seu pesat cos per l'aire. Així, fins i tot hi ha una espècie àptera, que ha perdut la seva capacitat de vol completament. És el corb marí àpter, que viu només a dues de les illes de l'arxipèlag de les Galápagos.