LES EINES DIGITALS DE IDENTIFICACIÓ I COMPARTICIÓ D'OBSERVACIONS I ELS PROJECTES DE CIÈNCIA CIUTADANA

Us haig de confessar que sovint no confio gaire en l'ésser humà i crec que no ens en sortirem. Veig la deixadesa, la brutícia de les deixalles esteses arreu, l’explotació contínua de la terra, la bestialitat de la cacera, el contacte amb la natura reduït a l’aprofitament de recursos: bolets, fusta, espàrrecs, cargols… En aquests moments sento que a molta gent no li toca de prop això de la natura i que així no anem enlloc. Em penso que sóc un “bitxo raro”, un dels pocs tocats per aquesta dèria o fal·lera o obsessió naturalista que m’empeny a buscar el contacte amb allò silvestre o salvatge, i a cuidar-lo. Però després em trobo per casualitat amb alguna persona al camp, que m’explica amb emoció evident la seva trobada amb algun animal, normalment un de gran i preferiblement mamífer, perquè son els nostres parents més propers i els que més ens solen frapar, i em comunica la impressió perdurable que ha rebut amb aquella trobada i això en fa pensar que encara queda esperança, que tots necessitem el contacte amb allò salvatge, amb el mon no domesticat, amb l’emoció de la natura. I veig que no sóc tan estrany, només que potser molta gent no ha donat el pas següent per gaudir de la convivència amb els altres éssers del nostre planeta. Que la manca de cultura naturalista encara pesa molt en aquest país i cal fer un esforç més gran per erradicar l’analfabetisme ambiental i el desconeixement de l’entorn. 

Quant al descobriment de la fauna, haig de dir que no és complicat i només requereix molta paciència i entrenament. També d’un mínim equipament d’observació, com poden ser uns binocles, guies d’identificació o una càmera amb zoom. 

En aquest sentit us vull parlar d’unes altres eines que ens faciliten molt l’entrada i el trànsit per aquests mons poc o molt desconeguts. Són les plataformes de identificació i compartició d’observacions per un costat i els projectes de ciència ciutadana per l’altra .

Les plataformes virtuals de identificació i compartició d’observacions són webs i Apps en les que qualsevol persona pot contribuir amb les seves observacions naturalistes per bastir de dades el coneixement del nostre entorn i veure les contribucions dels demés, facilitant els avistaments o trobades amb la fauna.

Podem trobar plataformes ja molt esteses i desenvolupades que inclouen molts grups d’animals i plantes en les seves bases de dades. Exemples com la web ornitho.cat, o la seva App per a mòbils NaturaList, cada cop més completa per observacions localitzades a Catalunya i també a d’altres territoris peninsulars, i d’altres com i-Naturalist.org per observacions arreu del món, o la App per identificar plantes i referenciar-les al territori PlantNet amb la web identify.plantnet.org, la plataforma colaborativa Biodiversidadvirtual.org basada en la compartició d’imatges i la identificació per especialistes de grups tan diversos com: Plantes, Invertebrats, Aus, Fongs i Líquens, Peixos i Algues, Hàbitats, Etnografía, Geología, Fenòmens atmosfèrics, Vida microscòpica, Mamífers o Herpets, etc. ens  ajuden a identificar i documentar les nostres observacions a la natura, per aprendre a mirar, a apreciar i a conèixer. I a part de totes aquestes eines també disposem de les xarxes socials com whatsapp i d’altres amb molts grups on ens podem afegir i compartir experiències.

Un altre pas qualitatiu en aquest aspecte és la implicació en algun projecte de seguiment de grups d'éssers vius, el que es coneix com projectes de ciència ciutadana amb voluntariat ambiental.

Els projectes de ciència ciutadana permeten col·laborar de forma més sistemàtica i directa en el coneixement científic d’alguns grups zoològics o botànics concrets. Alguns exemples poden ser els que promou el Museu de Ciències Naturals de Granollers; el de seguiment de micromamífers: SEMICE, el de seguiment de quiròpters o ratpenats: Ratpenats.org, o el de seguiment de les poblacions de papallones de Catalunya: CBMS, acrònim de Catalan Butterfly Monitoring Scheme. D’altres com el SOCC, acrònim de Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya, promogut per l’Institut Català d’Ornitologia amb l’objectiu de determinar les tendències de les espècies d'ocells comuns i, a partir d'aquestes, generar indicadors ambientals. El projecte és possible gràcies a la participació de centenars d'ornitòlegs voluntaris i que també farceix de dades l’Atles d’Ocells Nidificants de Catalunya, o també el  Projecte Rius, un gran projecte sorgit de la universitat amb participació ciutadana i de voluntariat ambiental per l'anàlisi, seguiment i millora dels ecosistemes fluvials. O el Projecte Orenetes de seguiment dels nius d’oreneta cuablanca a Catalunya són també exemples reeixits de la puixança i l’èxit de participació de la ciutadania en el coneixement de la natura, provocant en els participants un nivell més profund d’immersió en els sistemes naturals i el seu funcionament, així com també un nivell d’emoció més plena i madura. 

L’efecte de conèixer més i millor la natura sempre és el mateix: plenitud i sensació de pertànyer en el lloc que ets. 

CANVI CLIMÀTIC I PAPALLONES

2022 Ha estat un any nefast per les papallones en general. La sequera perllongada i la calor accentuada han fet que la vegetació primer i els insectes com les papallones, desprès, disminuïssin les seves poblacions. Només alguna papallona, adaptada a ambients molt àrids i secs, nord-africans de fet, i poc present fins ara entre nosaltres, ha reeixit i augmentat la seva freqüència. És la Sageta negra (Gegenes nostrodamus), ja detectada en anys recents a un alocar a prop d'Esclet, i que aquesta temporada s'ha fet habitual en aquest mateix lloc, segurament inaugurant una població reproductora més al nord que les que es coneixien fins ara. En altres llocs propers del Baix Empordà també ha passat el mateix cas i de fet, si mirem els mapes anuals d'observacions a Ornitho.cat, veurem clarament la seva progressiva extensió cap al nord.

2012	2013
2014	2015
2016	2017
2018	2019
2020	2021
2022	Conjunt de dades de les estacions del CBMS a Catalunya durant els últims 15 anys

Sageta negra (Gegenes nostrodamus)

Una altre observació puntual d'aquesta temporada ens fa pensar en el mateix efecte. Es tracta de la Papallona tigre (Danaus chryssipus), també provinent de l'Àfrica i latituds més càlides, amb un sol exemplar al mateix alocar esmentat. 

Aquests cas puntual i no significatiu com a una extensió del seu territori, no deixa de ser curiós i excepcional per la seva aparició en aquest lloc allunyat de la costa, per on sol desplaçar-se en les seves migracions. Apareix i es reprodueix amb periodicitat al Delta de l'Ebre arribant de vegades als Aiguamolls de l'Empordà com mostren els mapes d'exemple.

2021	2022
Papallona tigre (Danaus Chrysippus)

Aquests exemples ens expliquen una deriva cap al nord de papallones més pròpies d'ambients secs i extrems i per tant ens assenyalen clarament com a causa el canvi climàtic, juntament amb la davallada d'altres espècies adaptades tradicionalment al nostre clima i vegetació típiques fins ara.

LA CARA B DEL MÓN

 A la casa del capdamunt del meu carrer hi cria l'òliba. Fa molts anys que ocupen els forats de ventilació de la teulada que donen a la façana lateral d'aquella cantonada de carrer. Evidentment no són sempre les mateixes. Successives generacions han anat ocupant el niu on van néixer i continuen naixent de noves. A les nits, durant el meu passeig nocturn, les sento cridar dins el niu, sense cap mena de prevenció ni timidesa. Se senten dos polls com a mínim. Un, al menys, posa el seu cap ben bé al forat de la paret i el puc veure a plaer amb els prismàtics. Hi ha fanals al carrer i la lluna en quart creixent també ajuda. Els adults se les arreglen per esquivar als humans i el seu trànsit i xivarri propers del restaurant que hi ha a menys de 100 metres, com uns professionals del dissimul i l'engany. Saben que els humans som pràcticament cecs de nit i simplement calculen les estones en les que no hi haurà cotxes ni gent per acostar-se a encebar els polls. Aquests són ja ganàpies, ben plomats, i els hi deu quedar poc per sortir del niu a explorar el món per si mateixos. 

En aquest món proper se senten reclams i cants nocturns de mussols comuns, xots, torlits i enganyapastors. I d'algun rossinyol inesgotable també. Són la cara B del món.

L'INVISIBLE

Visc a un lloc privilegiat per veure animals silvestres, dins del que ens queda al nostre entorn, és clar. Es fan visibles en alguns llocs màgics com Esclet, Panedes, la riera Gotarra o el pla de la Benaula, entre d'altres. Tot i així, hi ha alguns animals especialment difícils d'albirar i conèixer: són els nocturns. La majoria dels mamífers ho són, i entre les aus tenim tot un grup especialitzat: òlibes, mussols comuns, xots, gamarussos, ducs, mussols banyuts... però també enganyapastors y sibocs, són alguns dels éssers que connecten els dies cosint-los amb les nits. Ales pàl·lides d'òlibes entrevistes en la foscor acompanyades de xarrups grotescs; xiulets de xots invisibles que arriben a la primavera; miols de mussols comuns a les nits, que es deixen veure als teulats de dies; fins i tot grans ombres voladores retallades contra les últimes gotes de claror del dia acompanyant els udols profunds del duc. Tots són misteriosos i esquius i frapants. Però el més misteriós de tots ells per a mi, sens dubte, és el mussol banyut (Asio otus), per la seva fesomia, coloració mimètica i per la dificultat en detectar la seva presència al mig del bosc.

Aquesta primavera del 2022 he estat de sort i he trobat un niu d'aquest bell rapinyaire nocturn. Situat a una plantació de pollancres, ben be a l'enforcadura de les branques d'un arbre, el niu sembla aprofitat d'un de còrvid, segurament de cornella negra. Si el detecto és per la presència d'una mena de boles de plomissol de color gris que sobresurten a dins del mateix. Són els polls. La mare, molt més gran però críptica, la veig desprès i la identifico per les seves característiques "orelles" falses. Hi passo cada dia pel camí proper, des del que es poden vigilar amb prismàtics els esdeveniments del niu. La mare dels petits em dona l'esquena pràcticament sempre, evitant mostrar els seus trets facials tant característics i els seus ulls ataronjats. Tot i així tinc alguna visió fugissera tant de la part frontal de la mare com dels polls, també amb ulls taronges. Al cap d'uns pocs dies la mare desapareix d'escena i deixa els petits sols. Un d'ells mor però l'altre es va eixerint i creixent a ulls vista. Arriba un dia, però, que el poll supervivent també desapareix de la plataforma del niu, i al dia següent reapareix l'adult a una branca propera. Se situa al costat del tronc d'un arbre i d'esquenes a mi. Quan m'acosto, però, no es mou, només s'estira i estilitza la seva silueta per fer-la menys conspícua en l'entorn fosc del dosser de branques. És el primer cop que el veig bé, l'adult. Imponent com una gàrgola, és el símbol salvatge del bosc. La seva presència més misteriosa, aspre i bella. L'adaptació a la invisibilitat quasi perfecta.

Sota el niu trobo tres egagròpiles: una amb dos cranis d'ocells passeriformes tipus pardal, una amb un crani de talpó i altre amb pèl i restes d'óssos de rosegador però sense crani conservat.

LA SEQÜÈNCIA

Han "cantat" esparver d'espatlles negres a Llagostera pel grup de natura del whatsapp, fins i tot dos de junts, i sempre és una oportunitat per gaudir d'aquest bonic rapinyaire africà. El seu port és espectacular: blanc de pit i part inferior de les ales, gris blavós de cap i part superior de les ales amb les puntes negres. I els grans ulls vermell carmesí dins de les òrbites fosques. L'elani o esparver d'espatlles negres és poc més gran que un xoriguer i té uns costums i hàbits alimentaris semblants: fa l'aleta, s'encimbella a perxes elevades per guaitar les preses i caça sobre tot petits micromamífers: rosegadors i insectívors.

Arribo al veïnat de Panedes i al mig del pla rastrejo l'horitzó al meu voltant buscant alguna pista. De seguida el veig volar i atalaiar-se a les branques més altres d'un arbre encara nu de fulles d'un marge, el seu lloc típic. Quan salta d'allà el perdo de vista una estona però tornant al centre del veïnat el trobo a un pal de la llum on ja el vaig observar ara fa un any. De tant en tant es va llençant entre mig del raigràs i caça un rosegador amb insultant facilitat. Tant, que enfada la parella resident de xoriguers i es produeix un atac. Avui he posat la càmera al trípode que porto pel telescopi i els hi faig fotos mentre es barallen. La seqüència de fotos que us presento és la següent:

1. Elani cridant inquiet.

2. El xoriguer inicia l'atac.

3. El xoriguer s'agafa a una ala de l'elani per fer-lo fora.

4. L'elani ataca al cap al xoriquer.

A continuació l'elani va perseguir el xoriguer i el va allunyar. No va tornar a la mateixa perxa però si a una de propera. Un acte de competència interespecífica en tota regla.

TROBADA A ESCLET

Al mes de març arriben les tan esperades i desitjades pluges, desprès d'un llarg període de sequera. El diumenge comença plovent i vaig als estanys de Sils on, a resguard del aguaits, observo les aus aquàtiques al seu element.
A prop de casa meva han arribat una dotzena de torlits, algunes daurades grosses, arpelles, còlits grisos, agró blanc, bernat pescaire...
Desprès vaig a Esclet i allà el primer que trobo és una reunió d'alguns dels naturalistes més preeminents de les comarques gironines: en Gerard D., en Miguel Angel F., en Jordi B., en Jordi S. i en Marc C., a la que m'afegeixo. Ens saludem donant-nos les mans (un costum gairebé oblidat amb la Covid) i anem a provar de veure un petit ocell que ja havia albirat algú en aquell mateix racó de marge on ens trobem: un tallarol trencamates (Sylvia conspicillata), un d'aquells ocells que només hi és allà perquè està de pas. No hi ha el seu hàbitat però ja porta uns dies assentat aquí, prova inequívoca de la importància de la conservació dels marges entre camps de conreu com a reservori de biodiversitat. De seguida un dels "birders" el detecta. El veiem voleiar d'un costat a l'altre sense poder observar-lo amb gaire definició, però contents d'haver-lo trobat i poder dir que l'hem vist. Si he de ser sincer, jo sol no crec que l'hagués detectat ni sabent que hi era. Em meravella la perícia dels meus companys, que considero uns dels grans dins de l'ornitologia. Algú sent el reclam del durbec en vol i avisa: "Durbec volant just a sobre nostre!". El reclam del durbec sempre se m'ha resistit perquè no és gaire fort, però ells el tenen molt present i de seguida l'han reconegut. Veiem alguna arpella vulgar i comentem els últims albiraments de rareses de la zona: una arpella pàl·lida russa (Circus macrourus) i un mussol migrant (Asio flammeus). Com ens agradaria veure'ls i quina enveja haver-los tingut tan a prop com els seus darrers observadors!
Comencem a parlar de projectes de seguiment d'algunes espècies, de gravacions de vídeo a falcons mostatxuts i a aufranys, entre d'altres. Però sempre arriba el moment en que els naturalistes comencem a queixar-nos de totes les malures que afecten el medi ambient i la natura. Prats de dall arrasats pel pagès en saber que volien protegir-los, freqüentació excessiva dels espais naturals, vies verdes que ressegueixen sistemàticament les rieres i malmeten els petits retalls de boscos de ribera que encara sobreviuen a la contrada, manca de protecció efectiva del poc que queda i què es pot fer per recuperar alguns hàbitats o espècies. Sempre acabem bastant desconsolats i pessimistes. En Miguel Angel, més positiu, assevera: "la natura ens ho dona tot". Sento que ens vol dir, i així m'arriba, que la natura ens dona equilibri. Que ens equilibra. Que ens repara. Que ens dona allò realment important. També em parla dels projectes en els que participa per tal d'aconseguir revertir una mica la destrucció d'hàbitats; el que més el preocupa perquè és allò que marca la irreversibilitat de la pèrdua. Va estar estirant el projecte de protecció d'Esclet en les reunions que es van organitzar durant aquests dos últims anys i té clar que la protecció del medi passa pels contactes amb la política local, els ajuntaments, i intentar comprar terrenys per poder-los gestionar des del coneixement i la valoració de la biodiversitat, a partir de fundacions i organitzacions conservacionistes. La norma, però, és el desconeixement del món viu que ens envolta, i mirar-se només el melic de l'aprofitament econòmic i a curt termini. La cultura d'aquest país no sol estimar la natura, no hi ha tradició, li comento. Les trobades al camp entre naturalistes són així, engrescadores i decebedores alhora.
Passades les 7 de la tarda hi torno a Esclet per aprofitar els ocells que es sedimenten amb la pluja i Bingo!, el mascle de macrourus apareix a l'estimat i relicte prat de dall!

ARRIBA EL NORD, FINALMENT.

Ombres fugisseres, figures hieràtiques d'expectant mirada, guaitant de reüll a l'humà intrús i perillós sota la cella blanca. Els tords ala-roigs arriben en munió, utilitzant les branques nues com a camuflatge immòbil.  Estilitzats i foscos, només la cella els delata. Potser són els més petits de tots els tords que podem veure al nostre paisatge, molt semblants en mida als tords comuns. Aquests tords ala-roigs venen del nord d'Europa, dels boscos boreals, on mengen cucs i baies i es criden els uns als altres quasi com estornells. Quan la fred pica s'ajunten en bàndols i recorren les nostres terres perseguits pels caçadors assedegats de preses nombroses i de la mida correcte. Els tords són, en molts aspectes, la presa favorita dels caçadors i els ala-roigs els ofereixen la possibilitat d'abatre molts en una jornada. També el tord comú fa irrupcions nombroses de vegades o fins i tot la griva cerdana, amb un comportament gregari, ho fa quan baixa de la muntanya. Són la família a la que apunten els seus trets a l'hivern, quan manquen perdius i guatlles i faisans. 

Els ala-roigs semblen conèixer aquest perill i no són fàcils d'observar. M'haig de conformar amb la seva identificació per la cella inconfusible i la brida blanca i amb aprendre alguns trets del seu comportament que em guiïn a l'hora de reconèixer-los separadament dels seus cosins els tords comuns. La taca vermella sota les ales no em serveix en la foscor de les ombres dels arbres però sí la silueta més estilitzada i el seu vol més lleuger i ràpid. També la quantitat m'ajuda i em dona pistes. Em permet gravar els seus trets de moviment i quietud a la meva memòria. És la manera que tenim els naturalistes d'aprendre, una per una, les espècies que ens envolten. No basta un sol sentit, un sol caràcter, un aprenentatge general. És d'allò més concret i específic, i quan ens trobem amb espècies que no podem veure sovint, l'aprenentatge es fa més urgent, un repte que ens fa afanyar a veure més i més coses en poca estona.

Encara se m'escapa tenir suficients pistes d'aquesta i d'altres espècies escasses o que veig en comptades ocasions. Tenir bones ocasions d'observació, en diferents posicions i actituds, és allò que més ens omple. Ahir els vaig poder veure i reconèixer, però avui no els he pogut discernir al cent per cent, no he pogut identificar amb seguretat dos ocells que podien ser tords ala-roigs. Han estat massa ràpids per mi. Em falten estones d'aprenentatge, encara.

He pogut, si més no, gaudir de l'observació d'un altre rei del nord que ens visita amb la fred: l'esmirla, el petit falcó de la taigà i la tundra. Feia anys que no tenia l'ocasió d'observar un mascle d'aquesta espècie i avui s'ha donat l'oportunitat. L'esquena, les ales i el cap de color gris cendra i el pit clar tacat de pigues marrons. El bec ben petit, els ulls foscos i molt vius, gairebé sense bigoti però amb una petita ombra de patilla a la galta, com una brida per subjectar el seu casc gris sobre la cara blanca. L'esmirla o esmerla té un comportament característic quan s'atura en un arbre: mou el cap amunt i avall ràpidament i el gira 360 graus com un mussol mentre va mirant d'un cantó a l'altre, per tal de fixar perfectament els possibles objectius. És un rapinyaire difícil de veure en tan bones condicions com l'he pogut gaudir avui, en que he pogut amarar-me de cada un dels deu minuts que ha durat la seva contemplació. 

Soc conscient que bona part de l'excepcionalitat d'aquesta trobada consisteix en l'escassetat. En les poques oportunitats que ens dona per a la seva observació. Ens suposa un repte i un gaudir especial, urgent i concentrat. 

Els éssers humans vivim de novetats i aprenem de la urgència.