dilluns, 7 de desembre del 2020

LA GUILLA

Diumenge, 27 de setembre de 2020


Soc al veïnat d'Esclet, entre Can Masnou i el Mas Oller i de lluny se sent l'udolar afònic i esverat d'una canilla de gossos de caça des dels boscos de la Serra de la Sureda i el Puig de la Miloca, pel camí antic de Tossa, seguint la flaire dels senglars. De cop i volta apareix una guilla davant meu, sortida d'un marge arbustiu entre camps de conreu. S'atura de costat, indiferent a la meva presència i atenta als lladrucs de la gossada. Grans orelles triangulars, el musell llarg i marró, fosc pels costats, blanc per davant i per sota, els ulls ambarins de pupil·la vertical i la cua ampla i llarga al darrere, quasi horitzontal al cos.

Als pocs segons decideix creuar el camp llaurat i allisat, a ras i descobert. Comença a córrer sense semblar-ho, un trot ample o un galop tranquil: els peus poc que li toquen al terra. El camp és llarg, vora els cinc-cents metres, i la guineu el creua al seu pas i tranquil·la, mirant de tant en tant cap a la direcció d'on provenen els udols dels gossos. D'aquí estant, estranyes criatures de l'avern que acompanyen als diables dels pals de foc. Gent que destrueix el que estima, o això és el que diuen. Com les criatures de dos anys que passen la seva etapa de descobrir desmuntant tot el que troben. Només que els caçadors no l'acaben de passar mai aquesta etapa.

Però la guineu no s'atura i continua corrent amb el seu característic pas de petjades rectilínies, com si caminés sobre una corda, fins que arriba al següent marge i es perd. 

Ha estat fàcil. Els moviments elegants del ballet, com si no pesés res i caminés sobre cotó fluix. Com si no fugís realment. Un floc de pel encès sobre el bru del terra.

Haig de dir que m'ha alegrat el cor i el dia. Me l'ha alleugerit i omplert d'admiració i meravella. Volia córrer com ella, viure com ella. Un animal salvatge en plenitud de condicions.


diumenge, 17 de maig del 2020

ASILVESTRAR

La pressió humana sobre el medi és brutal. Carreteres i camins que trinxen literalment el territori. Trànsit constant i a totes hores fins en les zones més despoblades. Soroll constant. Llums i contaminació lumínica. Barreres i tanques arreu. Infraestructures que creuen i desdibuixen el paisatge, l'embruten, l'invisibilitzen i ens n'allunyen. Verins. Purins. Aigües eutrofitzades i poc o gens depurades. Introduccions de fauna i flora al·lòctona constants i cada cop més freqüents. Mobilitat humana sobredimensionada. Pèrdua de contacte amb la natura. Pèrdua de coneixements sobre la natura, els seus éssers i els seus usos. Alienitzar la natura: identificar la natura com una cosa aliena i mancada de realitat, pertanyent a una quimera virtual anomenada documental de natura. Agricultura industrialitzada i robotitzada, superproductiva.
Totes aquestes causes i conseqüències de la nostra vida civilitzada ens aboquen a tractar la natura propera sense respecte, de forma intervencionista, com si fos una nosa o un element a gestionar segons una sèrie limitada i pròpia de necessitats a curt termini, ignorant els serveis imprescindibles que ens presta i, en definitiva ignorant com ens cuida i com hem de cuidar-la.
Desafectació, allunyament, mitificació de la comoditat, virtualització, banalització, malbaratament, pèrdua del valor de les coses, habituació als espais tancats (Claustrofilia i claustromania)
Una de les conseqüències més clares de la pandèmia del Covid 19 ha estat sense dubte la del retorn de la natura, de la tornada a la seva expressió a prop nostre, la de l'asilvestrament de l'entorn. Acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat mancada de repercusions, hem tornat a entreveure que cuidar, asilvestrar, deixar evolucionar, no intervenir, respectar els espais naturals i actuar sobre ells d'acord amb les seves lleis i donant temps al temps és la manera correcta d'actuar. Hem redescobert una mica el nostre entorn i què ens connecta a ell. També que hem d'aprendre a respectar-lo i tenir-lo en compte, mantenint un substracte més ampli per al seu desenvolupament. Hem après que val la pena respectar el nostre medi ambient. Això vol dir netejar tant com es pugui d'infraestructures, tornar a la proximitat, la feina, les relacions de proximitat...i deixar cada cop més espais sense gestionar en el nostre entorn: no netejar marges de camps, de camins, boscos,...
El manifest per a la conservació dels herbassars és una d'aquestes iniciatives. No deixeu d'adherir-vos!
Dibuix de Toni llobet


diumenge, 19 d’abril del 2020

DURBECS

Mai havia vist tants durbecs com aquest any. Cada cop més, d'uns pocs anys ençà, he anat veient alguns petits grups a l'hivern, sobretot a Esclet, sempre al mateix lloc, generalment un racó tranquil de plantació de pollancres barrejat amb arbres de ribera d'un parell de rieres que s'ajunten. Fins i tot alguna parella reproductora a l'estiu a prop de casa meva, cosa que considerava excepcional en aquest racó de plana on visc, una mena de delta interior de diverses rieres. 
És possible, fins i tot probable, que això hagi estat una impressió meva i que els durbecs hagin estat sempre aquí, només que jo no els sabia veure. A la natura s'aplica de forma literal la fórmula o l'aforisme que diu que "no coneixem el que veiem, veiem el que coneixem", enunciat pel gran psicòleg i pedagog Jean Piaget. Així, com més l'he anat veient i buscant referències escrites per conèixer-lo, més he sigut capaç de tornar-lo a trobar, de cercar-lo fins i tot, que és el que faig ara. Cada cop que surto a prop de casa pels camins de ribera estic amatent a trobar-lo i curiosament (gairebé mai em decep) sempre el trobo. Sento que ser capaç de buscar i distingir el durbec al camp és un altre nivell dins el rànquing ornitològic, dins el saber o la mestria ornitològica.
Ara sé que és un ocell molt discret, tímid, vigilant, que no deixa acostar-se gaire i que sovint es mou per les capçades dels arbres caducifolis i quan baixa ho fa de forma abrupta i impossible de seguir. El seu vol travessant espais sense arbres, camps entre fileres d'arbres de ribera per exemple, m'és ara molt més familiar i conegut, un vol rectilini mantingut pel seu obrir i tancar d'ales i marcat pel blanc de la punta de la seva cua i les franges alars. Més gran i robust que un pinsà o que un verdum, ara ja li tinc la mida presa i ja no em fa dubtar com quan no el coneixia gaire. El seu port, la seva figura dalt d'un arbre, sempre em deixa bocabadat. El seu bec cònic és imponent, canviant de color segons l'època de l'any, del gris metàl·lic com l'acer al carn setinat com l'ungla, tot ell emmarcat en negre, sobretot pel seu pitet i la petita màscara que encercla els ulls càlids i atents. El color del cap en els mascles té alguna cosa d'òxid, recorda el vermell dels préssecs de vinya madurs, vellutat i difuminat a les vores, amb la calidesa de la fruita madura, tot emmarcat amb una boa de color gris. Vist pel darrere, sembla portar una gorra de color castany al cap, amb la bufanda grisa al coll. Les ales tenen contrasts plens de matisos, amb una franja de color blanc brut o com de núvol, unes plomes secundàries amb reflexos tornassolats violetes i unes primàries ornades amb uns vorells regirats cap enfora, com unes fulles d'afaitar o uns petits alerons difícils de distingir des de lluny i que vaig descobrir arrel d'un llibre d'ocells. El llibre d'en Lars Jonsson: "Aves que veo en invierno" de l'editorial errata naturae, de fet, m'ha servit molt per descobrir maneres més profundes de mirar i conèixer les aus, el seu comportament íntim i les seves formes i colors. Aporta una visió molt propera i artística del que veu i observa un naturalista experimentat.
Aquests detalls alars em fan preguntar-me per la seva funció, si és només ornament o potser tenen alguna funció dins el vol.
La cua conté un blanc pur que crida l'atenció com el del ventall de les seves ales obertes, potser per tenir les "costelles" negres. Amb tota probabilitat un senyal d'avís pels congèneres, amb els quals s'ajunta tant a l'hivern, per buscar menjar, com a l'època de criança en colònies poc nombroses buscant el seu recolzament mutu com a defensa davant els predadors, tot i que també pot criar en parelles solitàries. Les potes són rosades i fortes per agafar-se amb seguretat a les branques més altes dels arbres. A la primavera l'he vist aprofitar sobre tot els brots tendres dels arbres caducifolis de ribera però la seva especialitat són les llavors, especialment les més dures, que contenen al seu interior l'energètic fruit sec o llavor germinadora. El seu nom científic, de fet, significa "esmicolador de llavors" i altres noms comuns en català fan referència a aquesta característica: trencaolives, trencapinyols, picacloves...  Tampoc no deprecia els insectes, especialment quan han de peixar els pollets al niu.

Mascle de durbec (Coccothraustes coccothraustes)


PARDALEJANT PER LES TERRES DE PONENT

Recuperar la il·lusió per l'exploració i el descobriment, la simple possibilitat de veure animals que tenia mitificats per inaccessibles...