DURBECS

Mai havia vist tants durbecs com aquest any. Cada cop més, d'uns pocs anys ençà, he anat veient alguns petits grups a l'hivern, sobretot a Esclet, sempre al mateix lloc, generalment un racó tranquil de plantació de pollancres barrejat amb arbres de ribera d'un parell de rieres que s'ajunten. Fins i tot alguna parella reproductora a l'estiu a prop de casa meva, cosa que considerava excepcional en aquest racó de plana on visc, una mena de delta interior de diverses rieres. 

És possible, fins i tot probable, que això hagi estat una impressió meva i que els durbecs hagin estat sempre aquí, només que jo no els sabia veure. A la natura s'aplica de forma literal la fórmula o l'aforisme que diu que "no coneixem el que veiem, veiem el que coneixem", enunciat pel gran psicòleg i pedagog Jean Piaget. Així, com més l'he anat veient i buscant referències escrites per conèixer-lo, més he sigut capaç de tornar-lo a trobar, de cercar-lo fins i tot, que és el que faig ara. Cada cop que surto a prop de casa pels camins de ribera estic amatent a trobar-lo i curiosament (gairebé mai em decep) sempre el trobo. Sento que ser capaç de buscar i distingir el durbec al camp és un altre nivell dins el rànquing ornitològic, dins el saber o la mestria ornitològica.

Ara sé que és un ocell molt discret, tímid, vigilant, que no deixa acostar-se gaire i que sovint es mou per les capçades dels arbres caducifolis i quan baixa ho fa de forma abrupta i impossible de seguir. El seu vol travessant espais sense arbres, camps entre fileres d'arbres de ribera per exemple, m'és ara molt més familiar i conegut, un vol rectilini mantingut pel seu obrir i tancar d'ales i marcat pel blanc de la punta de la seva cua i les franges alars. Més gran i robust que un pinsà o que un verdum, ara ja li tinc la mida presa i ja no em fa dubtar com quan no el coneixia gaire. El seu port, la seva figura dalt d'un arbre, sempre em deixa bocabadat. El seu bec cònic és imponent, canviant de color segons l'època de l'any, del gris metàl·lic com l'acer al carn setinat com l'ungla, tot ell emmarcat en negre, sobretot pel seu pitet i la petita màscara que encercla els ulls càlids i atents. El color del cap en els mascles té alguna cosa d'òxid, recorda el vermell dels préssecs de vinya madurs, vellutat i difuminat a les vores, amb la calidesa de la fruita madura, tot emmarcat amb una boa de color gris. Vist pel darrere, sembla portar una gorra de color castany al cap, amb la bufanda grisa al coll. Les ales tenen contrasts plens de matisos, amb una franja de color blanc brut o com de núvol, unes plomes secundàries amb reflexos tornassolats violetes i unes primàries ornades amb uns vorells regirats cap enfora, com unes fulles d'afaitar o uns petits alerons difícils de distingir des de lluny i que vaig descobrir arrel d'un llibre d'ocells. El llibre d'en Lars Jonsson: "Aves que veo en invierno" de l'editorial errata naturae, de fet, m'ha servit molt per descobrir maneres més profundes de mirar i conèixer les aus, el seu comportament íntim i les seves formes i colors. Aporta una visió molt propera i artística del que veu i observa un naturalista experimentat.

Aquests detalls alars em fan preguntar-me per la seva funció, si és només ornament o potser tenen alguna funció dins el vol.

La cua conté un blanc pur que crida l'atenció com el del ventall de les seves ales obertes, potser per tenir les "costelles" negres. Amb tota probabilitat un senyal d'avís pels congèneres, amb els quals s'ajunta tant a l'hivern, per buscar menjar, com a l'època de criança en colònies poc nombroses buscant el seu recolzament mutu com a defensa davant els predadors, tot i que també pot criar en parelles solitàries. Les potes són rosades i fortes per agafar-se amb seguretat a les branques més altes dels arbres. A la primavera l'he vist aprofitar sobre tot els brots tendres dels arbres caducifolis de ribera però la seva especialitat són les llavors, especialment les més dures, que contenen al seu interior l'energètic fruit sec o llavor germinadora. El seu nom científic, de fet, significa "esmicolador de llavors" i altres noms comuns en català fan referència a aquesta característica: trencaolives, trencapinyols, picacloves...  Tampoc no deprecia els insectes, especialment quan han de peixar els pollets al niu.

Mascle de durbec (Coccothraustes coccothraustes)