Recuperar la il·lusió per l'exploració i el descobriment, la simple possibilitat de veure animals que tenia mitificats per inaccessibles, llunyans, fora del meu abast, és com tornar a la infància, a l'època dels grans somnis i promeses. Això és el que he sentit amb una sortida ornitològica de cap de setmana a la plana de Lleida.
Proposar-se reptes sempre ens esperona a superar els nostres costums i límits auto imposats. Així, el cap de setmana del 3 i 4 de febrer vàrem anar dos col·legues a fer un viatge ornitològic per les terres de Lleida i una mica més enllà. Una mena de marató ornitològic on ens havíem marcat veure una sèrie d'espècies d'ocells de secà de la plana i alguns altres lligats als ambients aquàtics i als roquissars.
Concretament el repte incloïa: Còlit negre, Ganga, Mallerenga de bigotis, Duc, Àguila daurada, Arpella pàl·lida, Esparver d'espatlles negres, Pela-roques, Botxí, Xurra, Sisó, Calàndria, Àguila cuabarrada, Àguila imperial, Esmerla, Alosa becuda, i d'altres espècies poc comunes. Més o menys la meitat d'aquesta llista, fins al botxí, vam aconseguir veure'ls, i la resta no. El cert és que sovint només les entrevèiem, les detectàvem d'una manera fugaç i fantasmal, degut a la boira que ens va acompanyar durant els dos dies, però tot i així les observacions eren suficients per poder assegurar la identificació.
El còlit negre al Mas de Melons, acompanyat de cotxes fumades, xixelles i pardals roquers. La ganga a la Timoneda d'Alfés, un bàndol que va aterrar a prop nostre i que ens va deixar entreveure les seves siluetes i parts contrastades durant pocs segons. La mallerenga de bigotis al Pantà d'Utxesa, com un ésser fugisser i amagat que només ens deixava escoltar els seus reclams. El duc, esfinx hieràtica en un petit penya-segat prop del mateix pantà. El pela-roques, prop del pantà de Sant Ana, ja a Osca, com una papallona roquera vista "in extremis" quan ja quasi ens en anàvem. L'esparver d'espatlles negres o elani, també vist "en temps de descompte" amb una boira espessa, enmig d'una munió de tudons a les branques d'un arbre de la plana entre Ivars i Belianes.
Alguns d'ells suposaven un "bimbo", l'observació d'un ocell per primera vegada a la vida. D'altres no, però igualment aportaven una nova observació d'una espècie vista poques vegades o en condicions menys favorables. De qualsevol manera, el plantejament de reptes com aquest ja suposa una concreció d'objectius, el descobriment de noves zones i espais naturals, que d'altra manera seguirien sent desconeguts. I també està, per suposat, l'alegria compartida quan l'exploració i les observacions es fan en bona companyia.
Es podria adduir que la presa o la competició per obtenir totes les observacions devaluaria el gaudi i l'autenticitat de l'experiència naturalista, però no ha estat així. Esperonats pels objectius del cap de setmana hem gaudit intensament de cada moment.
La meva participació enguany també en un joc ornitològic: "El joc de l'ocell diari", va en el mateix sentit de exercitar aquesta afició mitjançant reptes reals.
.jpg)
