Ombres fugisseres, figures hieràtiques d'expectant mirada, guaitant de reüll a l'humà intrús i perillós sota la cella blanca. Els tords ala-roigs arriben en munió, utilitzant les branques nues com a camuflatge immòbil. Estilitzats i foscos, només la cella els delata. Potser són els més petits de tots els tords que podem veure al nostre paisatge, molt semblants en mida als tords comuns. Aquests tords ala-roigs venen del nord d'Europa, dels boscos boreals, on mengen cucs i baies i es criden els uns als altres quasi com estornells. Quan la fred pica s'ajunten en bàndols i recorren les nostres terres perseguits pels caçadors assedegats de preses nombroses i de la mida correcte. Els tords són, en molts aspectes, la presa favorita dels caçadors i els ala-roigs els ofereixen la possibilitat d'abatre molts en una jornada. També el tord comú fa irrupcions nombroses de vegades o fins i tot la griva cerdana, amb un comportament gregari, ho fa quan baixa de la muntanya. Són la família a la que apunten els seus trets a l'hivern, quan manquen perdius i guatlles i faisans.
Els ala-roigs semblen conèixer aquest perill i no són fàcils d'observar. M'haig de conformar amb la seva identificació per la cella inconfusible i la brida blanca i amb aprendre alguns trets del seu comportament que em guiïn a l'hora de reconèixer-los separadament dels seus cosins els tords comuns. La taca vermella sota les ales no em serveix en la foscor de les ombres dels arbres però sí la silueta més estilitzada i el seu vol més lleuger i ràpid. També la quantitat m'ajuda i em dona pistes. Em permet gravar els seus trets de moviment i quietud a la meva memòria. És la manera que tenim els naturalistes d'aprendre, una per una, les espècies que ens envolten. No basta un sol sentit, un sol caràcter, un aprenentatge general. És d'allò més concret i específic, i quan ens trobem amb espècies que no podem veure sovint, l'aprenentatge es fa més urgent, un repte que ens fa afanyar a veure més i més coses en poca estona.
Encara se m'escapa tenir suficients pistes d'aquesta i d'altres espècies escasses o que veig en comptades ocasions. Tenir bones ocasions d'observació, en diferents posicions i actituds, és allò que més ens omple. Ahir els vaig poder veure i reconèixer, però avui no els he pogut discernir al cent per cent, no he pogut identificar amb seguretat dos ocells que podien ser tords ala-roigs. Han estat massa ràpids per mi. Em falten estones d'aprenentatge, encara.
He pogut, si més no, gaudir de l'observació d'un altre rei del nord que ens visita amb la fred: l'esmirla, el petit falcó de la taigà i la tundra. Feia anys que no tenia l'ocasió d'observar un mascle d'aquesta espècie i avui s'ha donat l'oportunitat. L'esquena, les ales i el cap de color gris cendra i el pit clar tacat de pigues marrons. El bec ben petit, els ulls foscos i molt vius, gairebé sense bigoti però amb una petita ombra de patilla a la galta, com una brida per subjectar el seu casc gris sobre la cara blanca. L'esmirla o esmerla té un comportament característic quan s'atura en un arbre: mou el cap amunt i avall ràpidament i el gira 360 graus com un mussol mentre va mirant d'un cantó a l'altre, per tal de fixar perfectament els possibles objectius. És un rapinyaire difícil de veure en tan bones condicions com l'he pogut gaudir avui, en que he pogut amarar-me de cada un dels deu minuts que ha durat la seva contemplació.
Soc conscient que bona part de l'excepcionalitat d'aquesta trobada consisteix en l'escassetat. En les poques oportunitats que ens dona per a la seva observació. Ens suposa un repte i un gaudir especial, urgent i concentrat.
Els éssers humans vivim de novetats i aprenem de la urgència.
.jpg)
