BOTXÍ

El botxí meridional és un bonic i elegant ocell de la família dels lànids, la qual cosa significa que són llops amb pell de xai. És a dir, que semblen ocells normals i corrents, insectívors o granívors, però en realitat són depredadors. Són estrictament carnívors i mengen tot el que es posi al seu abast, si té la mida apropiada, és clar. Tant si és una sargantana com un ratolí o una musaranya, un saltamartí, una eruga o un escarabat, tot pot ser caçat i portat al seu rebost. Els lànids són ocells que fan rebost, rebost de peces de caça. Ho fan per que no se sap mai com pot anar això de la caça. És un negoci rendible a nivell energètic, però inestable en el seu subministrament. Cal tenir una assegurança. L'assegurança del botxí és tenir les seves presses disponibles per quan hi hagi escassetat, i això ho aconsegueix empalant-les en branques d'arbusts punxents. D'aquí el seu nom vulgar, botxí. 

A Esclet hi sol fer hivernada algun botxí amb regularitat. És un dels pocs llocs on encara apareix a les comarques gironines i cada cop ho fa menys, si hem de dir la veritat. Aquest any ha aparegut un exemplar a finals de desembre i ja porta uns dies entre nosaltres. Sembla que s'ha establert a un bonic marge esclarissat ple d'arbrets, arbustos i matolls on pot fer plenament la seva sense posar-se massa en evidència. La seva silueta pot cridar l'atenció quan s'atalaia dalt d'una branca o tija seca, especialment si li dona el sol. El pit i el ventre clars, de colors lleugerament salmonats, és un estendard que es veu de lluny. Per això, procurarà no ocupar gaire estona els llocs més exposats. En el seu racó disposa d'amagatalls farcits de bardisses i arbusts punxents que li serviran per dormir, fer la viu-viu si veu enemics a prop i fins i tot fer un mos de tant en tant del seu rebost acumulat. Ahir, amb una col·lega naturalista, el vam poder observar una estona al seu territori fent exactament això. Vam poder gaudir de les últimes hores del dia amb una llum perfecta que posava en contrast sense amagar-los, els colors reals del plomatge del botxí. La lliurea gris del cap i les ales; la màscara negra creuant-li els ulls amb la característica muntura superior de color blanc pur com el de la gola i les elegants taques blanques al negre de les plomes primàries de les ales; el bec, els ulls i les potes, negres; i el pit lleugerament rosat. Ah, i la llarga cua negra emmarcada per les plomes externes blanques.

Fruir de la seva elegant i delicada presència als nostres marges de camps és un luxe del qual no podem prescindir! És el nostre vigilant en el camp de sègol. Un dibuix en blanc, negre i gris al pit de l'hivern. El recordatori del bon temps i els bons temps. Un símbol de l'estiu estimat i recordat. 

Avui, sortint de casa, a Campllong, alguna cosa m'ha fet mirar cap als arbustos d'un marge llunyà mentre passava amb el cotxe. Era un altre botxí! Potser aquest any tindrem sort i aconseguirem que el botxí es reprodueixi entre nosaltres. És el meu desig d'any nou.

Botxí ibèric (Lanius meridionalis)

PEL TERRA

6 de desembre de 2021

Els extensos camps d'Esclet roden en conreus gairebé tot l'any, excepte quan els llauren. Llavors queden un temps en guaret, mentre la terra s'aireja i guanya humitat i nitrogen de l'aire. Avui un d'aquests camps, entre Can Barnés i la Riera Verneda, resta acabat de llaurar entre els altres camps, ja coberts de l'espessa cabellera de fulles verdes del raigràs. Al mig, arraulit entre els solcs terrossos recent girats, descansa un grup de daurades grosses (Pluvialis apricaria). Les seves plomes tenen un bonic disseny tramat d'escates de color ocre grogós sobre fons marró fosc. Semblen decorades amb delicades cadenes daurades, com vestides de festa; bombolles de cava a punt de sortir a ballar. De la família dels corriols, són rodonets i més grans que els seus parents de maresma. És un limícola, sí, però més aviat de tundra, platges i marenys nòrdics. Es reprodueix a Islàndia, Escandinàvia i les Illes Britàniques, i aquí ens arriba només per hivernar. Trenta-dues daurades assolellant-se al llindar de l'hivern. 

Ja en Buffon deia que apareixien per les seves terres de França durant les pluges de tardor i és per aquesta raó que porten el nom de pluvialis, és a dir, pluvials. L'estació de les pluges ens porta hivernants emigrants del nord i ens canvia el paisatge vegetal.

Ara que els arbres caducifolis són totalment nusos de fulles els ocells ja no es poden amagar entre les seves branques i tendeixen a anar per terra, fins i tot els que no es desplacen sovint en aquest medi. Els aligots (set de junts avui en un camp del Pla de la Benaula), els pinsans, les titelles o qualsevol ocell buscarà el recer i l'aliment pel terra, caminant. Només els còrvids: cornelles i gaigs, prendran altiva possessió de les talaies dels arbres, gelosies de fusta verticals, transparents com finestres. 

Falten però, d'un temps ençà, les gregàries fredelugues amb els seus bàndols nombrosos i atapeïts, ara tan minsos. Les hordes d'aloses, cada cop més petites. Les esmirles esprintant arran de terra. Els tords ala-roigs, les grives cerdanes, els pinsans mecs i tants d'altres abans abundosos i ara cada cop més estranys i cars de veure. Tant de bo tornin els companys del nord a fer-nos companyia en els dies freds de l'hivern.