Al mes de març arriben les tan esperades i desitjades pluges, desprès d'un llarg període de sequera. El diumenge comença plovent i vaig als estanys de Sils on, a resguard del aguaits, observo les aus aquàtiques al seu element.
A prop de casa meva han arribat una dotzena de torlits, algunes daurades grosses, arpelles, còlits grisos, agró blanc, bernat pescaire...
Desprès vaig a Esclet i allà el primer que trobo és una reunió d'alguns dels naturalistes més preeminents de les comarques gironines: en Gerard D., en Miguel Angel F., en Jordi B., en Jordi S. i en Marc C., a la que m'afegeixo. Ens saludem donant-nos les mans (un costum gairebé oblidat amb la Covid) i anem a provar de veure un petit ocell que ja havia albirat algú en aquell mateix racó de marge on ens trobem: un tallarol trencamates (Sylvia conspicillata), un d'aquells ocells que només hi és allà perquè està de pas. No hi ha el seu hàbitat però ja porta uns dies assentat aquí, prova inequívoca de la importància de la conservació dels marges entre camps de conreu com a reservori de biodiversitat. De seguida un dels "birders" el detecta. El veiem voleiar d'un costat a l'altre sense poder observar-lo amb gaire definició, però contents d'haver-lo trobat i poder dir que l'hem vist. Si he de ser sincer, jo sol no crec que l'hagués detectat ni sabent que hi era. Em meravella la perícia dels meus companys, que considero uns dels grans dins de l'ornitologia. Algú sent el reclam del durbec en vol i avisa: "Durbec volant just a sobre nostre!". El reclam del durbec sempre se m'ha resistit perquè no és gaire fort, però ells el tenen molt present i de seguida l'han reconegut. Veiem alguna arpella vulgar i comentem els últims albiraments de rareses de la zona: una arpella pàl·lida russa (Circus macrourus) i un mussol migrant (Asio flammeus). Com ens agradaria veure'ls i quina enveja haver-los tingut tan a prop com els seus darrers observadors!
Comencem a parlar de projectes de seguiment d'algunes espècies, de gravacions de vídeo a falcons mostatxuts i a aufranys, entre d'altres. Però sempre arriba el moment en que els naturalistes comencem a queixar-nos de totes les malures que afecten el medi ambient i la natura. Prats de dall arrasats pel pagès en saber que volien protegir-los, freqüentació excessiva dels espais naturals, vies verdes que ressegueixen sistemàticament les rieres i malmeten els petits retalls de boscos de ribera que encara sobreviuen a la contrada, manca de protecció efectiva del poc que queda i què es pot fer per recuperar alguns hàbitats o espècies. Sempre acabem bastant desconsolats i pessimistes. En Miguel Angel, més positiu, assevera: "la natura ens ho dona tot". Sento que ens vol dir, i així m'arriba, que la natura ens dona equilibri. Que ens equilibra. Que ens repara. Que ens dona allò realment important. També em parla dels projectes en els que participa per tal d'aconseguir revertir una mica la destrucció d'hàbitats; el que més el preocupa perquè és allò que marca la irreversibilitat de la pèrdua. Va estar estirant el projecte de protecció d'Esclet en les reunions que es van organitzar durant aquests dos últims anys i té clar que la protecció del medi passa pels contactes amb la política local, els ajuntaments, i intentar comprar terrenys per poder-los gestionar des del coneixement i la valoració de la biodiversitat, a partir de fundacions i organitzacions conservacionistes. La norma, però, és el desconeixement del món viu que ens envolta, i mirar-se només el melic de l'aprofitament econòmic i a curt termini. La cultura d'aquest país no sol estimar la natura, no hi ha tradició, li comento. Les trobades al camp entre naturalistes són així, engrescadores i decebedores alhora.
Passades les 7 de la tarda hi torno a Esclet per aprofitar els ocells que es sedimenten amb la pluja i Bingo!, el mascle de macrourus apareix a l'estimat i relicte prat de dall!
A prop de casa meva han arribat una dotzena de torlits, algunes daurades grosses, arpelles, còlits grisos, agró blanc, bernat pescaire...
Desprès vaig a Esclet i allà el primer que trobo és una reunió d'alguns dels naturalistes més preeminents de les comarques gironines: en Gerard D., en Miguel Angel F., en Jordi B., en Jordi S. i en Marc C., a la que m'afegeixo. Ens saludem donant-nos les mans (un costum gairebé oblidat amb la Covid) i anem a provar de veure un petit ocell que ja havia albirat algú en aquell mateix racó de marge on ens trobem: un tallarol trencamates (Sylvia conspicillata), un d'aquells ocells que només hi és allà perquè està de pas. No hi ha el seu hàbitat però ja porta uns dies assentat aquí, prova inequívoca de la importància de la conservació dels marges entre camps de conreu com a reservori de biodiversitat. De seguida un dels "birders" el detecta. El veiem voleiar d'un costat a l'altre sense poder observar-lo amb gaire definició, però contents d'haver-lo trobat i poder dir que l'hem vist. Si he de ser sincer, jo sol no crec que l'hagués detectat ni sabent que hi era. Em meravella la perícia dels meus companys, que considero uns dels grans dins de l'ornitologia. Algú sent el reclam del durbec en vol i avisa: "Durbec volant just a sobre nostre!". El reclam del durbec sempre se m'ha resistit perquè no és gaire fort, però ells el tenen molt present i de seguida l'han reconegut. Veiem alguna arpella vulgar i comentem els últims albiraments de rareses de la zona: una arpella pàl·lida russa (Circus macrourus) i un mussol migrant (Asio flammeus). Com ens agradaria veure'ls i quina enveja haver-los tingut tan a prop com els seus darrers observadors!
Comencem a parlar de projectes de seguiment d'algunes espècies, de gravacions de vídeo a falcons mostatxuts i a aufranys, entre d'altres. Però sempre arriba el moment en que els naturalistes comencem a queixar-nos de totes les malures que afecten el medi ambient i la natura. Prats de dall arrasats pel pagès en saber que volien protegir-los, freqüentació excessiva dels espais naturals, vies verdes que ressegueixen sistemàticament les rieres i malmeten els petits retalls de boscos de ribera que encara sobreviuen a la contrada, manca de protecció efectiva del poc que queda i què es pot fer per recuperar alguns hàbitats o espècies. Sempre acabem bastant desconsolats i pessimistes. En Miguel Angel, més positiu, assevera: "la natura ens ho dona tot". Sento que ens vol dir, i així m'arriba, que la natura ens dona equilibri. Que ens equilibra. Que ens repara. Que ens dona allò realment important. També em parla dels projectes en els que participa per tal d'aconseguir revertir una mica la destrucció d'hàbitats; el que més el preocupa perquè és allò que marca la irreversibilitat de la pèrdua. Va estar estirant el projecte de protecció d'Esclet en les reunions que es van organitzar durant aquests dos últims anys i té clar que la protecció del medi passa pels contactes amb la política local, els ajuntaments, i intentar comprar terrenys per poder-los gestionar des del coneixement i la valoració de la biodiversitat, a partir de fundacions i organitzacions conservacionistes. La norma, però, és el desconeixement del món viu que ens envolta, i mirar-se només el melic de l'aprofitament econòmic i a curt termini. La cultura d'aquest país no sol estimar la natura, no hi ha tradició, li comento. Les trobades al camp entre naturalistes són així, engrescadores i decebedores alhora.
Passades les 7 de la tarda hi torno a Esclet per aprofitar els ocells que es sedimenten amb la pluja i Bingo!, el mascle de macrourus apareix a l'estimat i relicte prat de dall!
.jpg)
