L'INVISIBLE

Visc a un lloc privilegiat per veure animals silvestres, dins del que ens queda al nostre entorn, és clar. Es fan visibles en alguns llocs màgics com Esclet, Panedes, la riera Gotarra o el pla de la Benaula, entre d'altres. Tot i així, hi ha alguns animals especialment difícils d'albirar i conèixer: són els nocturns. La majoria dels mamífers ho són, i entre les aus tenim tot un grup especialitzat: òlibes, mussols comuns, xots, gamarussos, ducs, mussols banyuts... però també enganyapastors y sibocs, són alguns dels éssers que connecten els dies cosint-los amb les nits. Ales pàl·lides d'òlibes entrevistes en la foscor acompanyades de xarrups grotescs; xiulets de xots invisibles que arriben a la primavera; miols de mussols comuns a les nits, que es deixen veure als teulats de dies; fins i tot grans ombres voladores retallades contra les últimes gotes de claror del dia acompanyant els udols profunds del duc. Tots són misteriosos i esquius i frapants. Però el més misteriós de tots ells per a mi, sens dubte, és el mussol banyut (Asio otus), per la seva fesomia, coloració mimètica i per la dificultat en detectar la seva presència al mig del bosc.

Aquesta primavera del 2022 he estat de sort i he trobat un niu d'aquest bell rapinyaire nocturn. Situat a una plantació de pollancres, ben be a l'enforcadura de les branques d'un arbre, el niu sembla aprofitat d'un de còrvid, segurament de cornella negra. Si el detecto és per la presència d'una mena de boles de plomissol de color gris que sobresurten a dins del mateix. Són els polls. La mare, molt més gran però críptica, la veig desprès i la identifico per les seves característiques "orelles" falses. Hi passo cada dia pel camí proper, des del que es poden vigilar amb prismàtics els esdeveniments del niu. La mare dels petits em dona l'esquena pràcticament sempre, evitant mostrar els seus trets facials tant característics i els seus ulls ataronjats. Tot i així tinc alguna visió fugissera tant de la part frontal de la mare com dels polls, també amb ulls taronges. Al cap d'uns pocs dies la mare desapareix d'escena i deixa els petits sols. Un d'ells mor però l'altre es va eixerint i creixent a ulls vista. Arriba un dia, però, que el poll supervivent també desapareix de la plataforma del niu, i al dia següent reapareix l'adult a una branca propera. Se situa al costat del tronc d'un arbre i d'esquenes a mi. Quan m'acosto, però, no es mou, només s'estira i estilitza la seva silueta per fer-la menys conspícua en l'entorn fosc del dosser de branques. És el primer cop que el veig bé, l'adult. Imponent com una gàrgola, és el símbol salvatge del bosc. La seva presència més misteriosa, aspre i bella. L'adaptació a la invisibilitat quasi perfecta.

Sota el niu trobo tres egagròpiles: una amb dos cranis d'ocells passeriformes tipus pardal, una amb un crani de talpó i altre amb pèl i restes d'óssos de rosegador però sense crani conservat.