ESCLET, L'ATRACCIÓ DE L'AIGUA

 

Esclet, l’atracció de l’aigua

Des de finals de l’any passat i durant tot el mes de gener d’enguany les pluges han anat caient i amarant d’aigua els nostres camps i paisatges. Tant, que finalment han omplert els assedegats aqüífers i s’han estanyat els camps. Feia molt de temps, tal cop des del temporal Glòria, al 2020, que això no passava. Molta gent ha sortit a gaudir d’aquests espais plens d’aigua que, com miralls, ens atreuen. També perquè és allà on es desenvolupen espectacles naturals que no podem veure de cap altra manera.

Antigament, d’espais d’aquesta mena es formaven tot sovint. Se’n deien maresmes i aiguamolls i poc a poc es van anar drenant fent recs i canalitzant rieres per evitar aquests desbordaments. La vegetació natural també els mantenia més impermeables.

Un d’aquests espais, potser el més important dins del municipi de Cassà, és el prat de dall d’Esclet i el seu redós. Totalment inundat i ple d’aigua, des del primer moment, ja a finals de desembre, va aconseguir atreure molts ocells d’ambients aquàtics i humits. Ànecs com els clàssics collverds, cullerots, els petits xarxets, alguns ànecs blancs, oques vulgars i egípcies i algun cabusset, han anat passant i alguns quedant-se a lloc durant molts dies. També han passat limícoles, ocells de potes més o menys llargues que caminen per zones inundades buscant el seu menjar, alguns de becs llargs i corbats com els becuts o fins i tot un capó reial, i d’altres més modestos i petits com xivites, becadells i becades. Ocells que venen a hivernar entre nosaltres, als camps i baldius, però que troben el seu hàbitat ideal en camps amb una làmina d’aigua, com les fredelugues i les daurades grosses, aquest any amb bandades nombroses com no es veien des de fa molts anys. Altres grans ocells típics d’aiguamoll que solen visitar el prat, com els esvelts bernats pescaires o els blancs i modestos esplugabous, un agró blanc, una cigonya i fins i tot un bàndol de senyorials grues, que s’han acostat a passar la nit al prat durant els seus viatges migratoris. S'ha de dir també que, en un espai tant petit i exposat per camins, la sobre freqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu.

També hi són presents altres ocells que passen l’hivern entre nosaltres: les aloses, els passerells, els repicatalons, pinsans, caderneres, verdums, gafarrons, pardals de bardissa, pit-rojos, algun puput, gratapalles, raspinells, pardals comuns i xarrecs, mallerengues, mosquiters, bruels, els abundants estornells o els comuns coloms de bosc, els tudons, les sorolloses cornelles negres i els gaigs i alguns corbs. I evidentment els rapinyaires, que es veuen atrets per tota aquesta munió de possibles preses: arpelles, esmerles, esparvers, astors i falcons pelegrins, amén dels nombrosos xoriguers i aligots, que es dediquen als petits rosegadors i musaranyes. I la nocturna òliba i el mussol comú.

El prat de dall d’Esclet i tots els seus voltants formen un important espai d’alimentació i també d’aturada durant les migracions, per molts ocells. Un lloc que també ens atrau als humans, per tot allò que té de silvestre i abundant. Un lloc d’horitzons amples i coneguts, emmarcat per muntanyes que reconeixem com ben nostres, el blanc Canigó i tot el Pirineu al fons, el Rocacorba, les cingleres del Far i Sant Roc, les Guilleries i el Montseny. Un lloc que és casa nostra i que encara manté alguns dels nostres veïns salvatges, que ens dona aire, vistes i respir.

Aquests valors naturals, ja molt coneguts no només dins la comarca sinó a tot el país, són molt fràgils i depenen de manera peremptòria del manteniment de petits espais de vegetació natural i d’un mínim de pau i tranquil·litat per que els animals puguin fer la seva.

Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

MÉS ESCLET INUNDAT

Abundant en l'anterior entrada del mateix títol, més ocells de zones humides segueixen arribant a Esclet. Esplugabous, xivites, un capó reial i fins a vint-i-nou grues l'han visitat aquests dies, a més d'alguns dels ja esmentats que continuen a lloc, com fredelugues, daurades grosses (fins a 54!), bernats pescaires, oques egipcies i xarxets.

S'ha de dir que la sobrefreqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu. Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

VOLIEN SER REFLEXIONS ENTORN AL RETORN AL SILVESTRISME I HA DERIVAT EN UN ALTRE COSA... O POTSER NO.

Sovint, durant les converses amb els altres naturalistes, ocellaires, observadors de la natura o com els vulgueu dir, surt el desig manifest i explícit d'un retorn a un món més silvestre i menys, molt menys ocupat per la humanitat, considerada com una invasora dels dominis naturals, d'allò silvestre, de la NATURA. Segurament és una reacció a l'ocupació total del territori per la humanitat ociosa del nostre primer món i la seva (nostra) tendència a ocupar el lloc preeminent al territori. Al pensament que tot està disponible per a nosaltres, que, de fet, tota la terra ens pertany y està feta per al nostre ús, en funció nostre, si és que m'enteneu. Aquest enyor o desig de consideració dels altres éssers vius pot semblar estrany, sobretot quan el medi, la natura o el que queda d'ella en un entorn molt modificat per la mà humana, ha quedat relegat a escletxes i racons molt petits i la nostra vida es fa aliena a les condicions naturals i dependents de la resta d'elements dels ecosistemes. La natura o l'entorn només serveix per a la seva explotació productiva, agrícola o d'altres recursos naturals, l'ocupació per albergar edificis habitables o industrials, o per al seu gaudir, l'ocupació d'ús, concretada en el pas pels desplaçaments per fer esport, passejar, dur els gossos a córrer, fer festes, pícnics i raves alcohòliques... i per la cacera i la recol·lecció de productes silvestres. També, per cert, com a lloc on abocar residus lluny dels llocs d'habitatge.

Com a reacció, aquesta part de la població més preocupada per la Natura, considera que no hi ha suficient amb "conservar" alguns espais en un estat més natural que la resta, sense tanta ocupació humana, sinó que hauríem de trobar la manera de canviar la nostra consideració del món com a usdefruit exclusiu de l'home i disminuir la tassa d'explotació a nivells més baixos. Això implicaria una mentalitat de reutilització i disminució d'utilització dels recursos, un canvi a una economia circular, no de depredació infinita, d'utilitzar i llençar, de consumir com a fi últim del nostre esdevenir, a una negació del capitalisme salvatge, vaja. També com a ideari de redistribució de la riquesa i de limitació del consum individual. Una economia del bé comú. S'assembla molt al comunisme, sí, però més participatiu i conscient, i sobre tot més respectuós de la relació amb la terra. I amb nosaltres mateixos. És una utopia. Però les utopies serveixen per marcar i mantenir els rumbs, les accions individuals i dels que estan a les administracions, des de les locals a les més altes. Per exemple: un ajuntament pot promocionar espais de respecte pels altres éssers naturals, per les xarxes hídriques, rius i rieres, venes reals del territori, promocionar la cultura del coneixement i gaudi respectuós del medi, els espais d'intercanvi, reutilització, reciclatge real, reparació, convivència, intercanvi de serveis, autonomia econòmica territorial...etcètera, etcètera. En canvi, la manca d'un ideal només marca una inconsciència,  manca de propòsits a llarg termini i una recreació del model imperant sense cap mena de reflexió ni crítica, sense una voluntat real.

Malgrat que això sembli difícil d'edificar, mantenir una idea de respecte pels recursos i per l'ocupació que en fem de la Terra, no és una idea aliena a la majoria de persones quan se'ls hi expressa explícitament. És, per tant desitjable com a fi i digne de mantenir com a consideració dins dels més alts propòsits. 

I no només per l'any nou.

ESCLET INUNDAT

Aquest final d'any li està provant a Esclet; llargues pluges continuades han aconseguit, per fi, recarregar els aqüífers i permetre que el prat de dall d'Esclet s'inundés de nou. De seguida han començat a acudir els ocells aquàtics o lligats als ambients de zones humides: els xarxets, els becuts, els ànecs blancs, les fredelugues, les daurades grosses, les oques vulgars, les oques egípcies, els bernats pescaires...i els que segurament continuaran venint els propers dies. És l'excepcionalitat dels moments la que fa gran aquest espai natural, tan petit i tan assetjat. Vens un matí o una tarda i trobes sempre alguna cosa excepcional que passa davant dels teus ulls. De vegades no és un esdeveniment molt remarcable, només una simple sorpresa inesperada, un fet inhabitual. Avui pel matí, per exemple, mentre admirava sis fredelugues posades al camp adjacent al prat de dall amb el telescopi, una guineu, d'aquelles que anomenem carboneres, de pelatge força negre, ha passat per darrere del petit bàndol i ha continuat el seu galop per tot el camp fins perdre's per un marge. Les fredelugues ni s'han immutat. Un brollador d'aigua rajava al mig del prat de dall des de sota l'aigua estanyada, confirmant que l'aqüífer és finalment ple. Ha costat cinc anys que es tornès a negar el prat!, des del temporal Glòria del 2020.  Un grup de xarxets nedaven pel prat. A la tarda, un observador ha cantat quatre ànecs blancs volant per sobre el prat. Ahir els vuit becuts al camp llarg i allà mateix les vint daurades grosses, nou oques comunes i les dues oques egípcies.

Al mateix temps, durant les visites que he fet, que procuro que siguin curtes i els albiraments fets a distància amb l'ajut del telescopi terrestre per no destorbar massa els ocells, veig un transit de cotxes, gent caminant, corrent, passejant gossos o en bicicleta, massa gran. Sí, jo també hi participo, és veritat, malgrat les meves precaucions. Això fa que els ocells que hi fan parada no hi estiguin gaire temps. Els afers naturals necessiten de tranquil·litat i poc o nul destorb per part dels humans. Però l'excepcionalitat del lloc fa d'atraient per gent que també busca una mica de pau i de soledat, aconseguint l'efecte contrari al desitjat. Desprès de passar per Esclet he anat a la desembocadura del Ridaura i als Estanys, a Platja d'Aro. Aquí sí, un ambient massa urbà i massa transitat m'ha fet tornar ràpidament enrere. He buscat recer a uns camps de Panedes, a Llagostera i desprès als camps de la Benaula, a Caldes de Malavella on no hi havia molta gent. Tot i així, cada cop em molesta més trobar gent durant els meus passejos. La percepció que tinc és que cada cop hi ha més gent, a totes hores i per tot arreu. Em costa gaudir dels moments quan trobo tanta gent. A tot això s'ajunta la sensació de depredació dels moments també per part dels companys naturalistes, delerosos, ansiosos de cites que marquin la diferència i la seva pròpia vàlua davant dels altres. I crec que potser són sensacions compartides. 

LES 3 T

De vegades hi ha dies especialment bons com a naturalista o com a simple observador de la natura i els seus éssers. Aquests dies solen caracteritzar-se per un estat d'ànim despreocupat o, com a mínim, obert al que surti, sense l'ansietat que ens empeny a obtenir més cites i més rares i especials. Aquests dies són els dies de les tres Tes: tranquil·litat, temps i telescopi, les tres potes sobre les que descansa una bona jornada naturalista. Sovint prefereixo quedar-me a prop de casa que anar lluny, pel temps que representen els desplaçaments. També perquè el terreny conegut és com casa teva i saps on buscar i on badar. Badar és un bon símil. Ets allà rastrejant els camps i les talaies conegudes dels arbres, caminant pels camins i deixant-te atreure per qualsevol drecera, per qualsevol senyal que et cridi l'atenció o que tinguis guardada a la memòria. Aquella madriguera de teixons, aquell arbre sec que encara enlaira les seves branques una mica més amunt que els del voltant (no en va és un pollancre entre alzines) i que atreu rapinyaires i picots, i també cornelles i estornells. Aquell marge arbustiu a tocar del camp llaurat, on la distància i l'orientació són perfectes per alguns ocells de pas, que no se senten molestats, la orella atenta al picot garser petit reclamant en qualsevol moment, o el gros o el verd.

Així és com van apareixent diumenge 28 de setembre, primer uns pocs gaigs blaus, tots joves de l'any, sobre els fils elèctrics. Ells també marxaran, però una mica més tard. Associats amb ells alguns xoriguers comuns i dos puputs. Un bernat pescaire solitari al mig del prat de dall d'Esclet, pits rojos deixant caure les seves notes líquides i els seus tits, marcant territori de tardor i hivernada davant les noves avingudes de migrants del nord. Els gaigs sempre escandalosos i cridaners amb les seves veus rogalloses i xerricants, per parelles o grups petits. Cotolius invisibles cantant des del cel i des del terra o des de ves a saber quina branca, la seva estrofa decreixent liu-liu-liu-liu-liu-liu-liu. L'embardissat tallarol negre crepitant o bastonejant per les parts baixes. Els rossinyols bords, cantant a tot drap, lliures un altre cop de l'escàndol dels rossinyols comuns i els cargolets. Les mallerengues carboneres, utilitzant de nou el seu cant de roda oxidada. Les Cornelles negres sobre els aspersors de reg fent la viu-viu. Un picot verd ibèric volant espantat del terra on era formiguejant, al tronc recer o simplement reclamant el seu renill mig de cavall mig riure histèric en la boscúria. Un bàndol de cent i una caderneres, voleiant inquietes. Una piula dels arbres de cant aspre i àcid, marxant de la capçada de sobre meu. Els estornells vulgars volant triangulars en grups no massa grans, lluny dels núvols gregaris que fan a l'hivern. L'astor confiat detectat en una branca vertical d'un pollancre llunyaníssim, confirmat amb el telescopi. El falcó mostatxut, de pas, que et sorprèn a la tornada del camí en aquella talaia coneguda, on fa temps es deixava veure cada any la parella que feia niu en aquest indret i que ara ja no hi recala. Les orenetes vulgars, amb alguna cuablanca barrejada, multitud que fa camí, com qui pelegrina a Terra Santa. Els pardals comuns i els xarrecs, xerrant com parroquians de bar, junts a la sortida de la feina. Els nouvinguts becs de corall, que ningú sap què hi fan i què hi desfan, encara, però segur que ho sabrem. Què hi farem!, Ens haurem d'adaptar!. Set cruixidells pujant i baixant del camp al cable i del cable al camp. Dos bitxacs comuns, femelles. Un falcó pelegrí al mig del camp, detectat en escombrar-lo amb el "cata", el telescopi, el monocular, el llargavistes, l'artilleria pesada. Les oblidades i omnipresents cogullades, crestades i espremudes, de vol escadusser i exhibicionista, poc creïble en la fugida. Mirant al marge, dues cotxes cua-roges, encara de pas, cap a un improbable desert des de les muntanyes on han criat. Com els còlits grisos que, a poques passes, caminen o boten pels terrosos i l'herba tendra dels camps, vigilants en un camp sense sègol. I un conill de bosc corrent al fons de tot, detectat només per casualitat amb l'instrument òptic que tot ho acosta.  Verdums, mosquiters, tallarols de casquet txec-txec-txec. I un reclam que ressona en l'aire i porta records humits, de corriol: un corriol pit-roig, encara, de pas cap al Sahel, també unint cases distintes, com les cotxes.

Donant l'última volta al camp del mig, per provar d'albirar els morinellus a terra en el seu tros habitual, ara ple de verdolaga decrèpita i vermellosa, oxidada, vuit fredelugues per terra, missatgeres primerenques del fred. I encara el reclam monosíl·lab i esparverat del picot garser gros, arribant des d'alguna capçada i el vol ondulant, lent i morós d'una arpella vulgar, vestida de dama però no se sap mai, que molts mascles es transvesteixen de ploma...

En passar per la Gotarra, a l'alçada del pont, a Sant Andreu Salou, surt el blauet, un altre picot verd, les merles negres avisadores, el petit bruel de clenxa daurada, el reclam del papamosques gris o les bagres lleugeres i translúcides a dins del riu, amb el final de la cua tacada de carbó.

En arribar a casa, un altre cop un falcó pelegrí, com sempre entre mig dels triangles de ferro de la torre d'alta tensió, a Campllong.

Tota una simfonia d'impressions i remullades en les troballes del dia. Aliment per a l'ànima, esperança per la ment. Connexió necessària amb allò salvatge.

COLEOPTERS A LA NIT (2019 - 2025) REVISIÓ DE DADES

Des del 2019 al 2025, fent observacions nocturnes dels escarabats al voltant de casa meva, a Campllong (Gironès), prop del bosc d'en Nosa, (un bosc mixt típic de la plana selvatana compost de roures i pins principalment, amb alguna alzina a les vores externes més exposades al sol) he anotat les següents espècies:

• 201 Oryctes nasicornis
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 27
• 2021: 19
• 2022: 48
• 2023: 45
• 2024: 33
• 2025: 27

mascle

femella

• 57 Cerambyx welensii 
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 4
• 2021: 5
• 2022: 7
• 2023: 12
• 2024: 3
• 2025: 24

femella

• 3 Ergates faber:
• 3 Lucanus pontbrianti:
• 1 Prionus coriarius:
•  Calosoma maderae:
•  Dorcus parallelipipedus:

Anecdòticament apareixen altres espècies com Blaps mucronata o, a d'altres llocs molt propers, Lucanus cervus.

Una quantitat important d'escarabats xilòfags, especialment Oryctes nasicornis i també Cerambyx welensii. Més si tenim en compte que el "mètode" de mostreig és simplement passejar una estona curta, 10 o 15 minuts, en un interval entre les 10 de la nit i les 12:30 o 1 de la matinada, pel carrer adjacent al bosc d'en Nosa, a Campllong, per detectar escarabats atrets per la llum dels fanals i caiguts al terra.

Una nova espècie detectada aquest any 2025 ha estat Prionus coriarius

Prionus coriarius amb les seves boniques antenes amb forma asserrada.

Aquests escarabats xilòfags descomponen la fusta i els seus components cel·lulòsics quan són larves, període que dura diversos anys.

Tant de bo una part del meu cos descansi en aquest bosquet d'en Nosa, serveixi d'aliment als arbres i finalment acabi en forma d'escarabat volant destralerament entre els troncs i les capçades...buscant la llum dels estels i de la lluna.

RECORDANT EL 2020

L'any que la vida va respirar. L'any que els animals van recuperar part del territori. L'any que la vida salvatge es va tornar a manifestar a prop nostre. Quin gran any!

Va ser com fer un dejuni, una depuració necessària en defensa del nostre cos natural. Tant de bo ho féssim cada cinc anys...per exemple. Una treva, un punt mort, un reinici, un recordatori del que som, en el sentit més ampli.

A mi em va deixar imatges i moments inestimables, trobades plenes de joia i admiració, com aquells dos cadells de guineu jugant a la riera, on va fer el cau la seva mare.

O el cabirol que em va sortir a tocar de la mà...o el prat de dall d'Esclet inundat i ple d'ocells.

https://historiesnaturalsdentoni.blogspot.com/2020/05/asilvestrar.html?m=1

EL CORRIOL PIT-ROIG

A Esclet, veïnat de Cassà de la Selva, els naturalistes sabem que durant les èpoques de migració molts ocells escullen passar-hi en els seus desplaçaments cap al nord o cap al sud. Al que anomenem migració de tardor, que comença bastant abans de la tardor del calendari astronòmic, cap a l'agost, hi ha alguns ocells molt fidels en el seu pas migratori per determinats territoris. Un d'aquests ocells és el corriol pit-roig (Eudromias morinellus). Habitualment són camps molt concrets de la geografia catalana, com Gallecs, a Mollet del Vallès, al Vallès oriental, o Esclet, Cassà de la Selva, al Gironès. Aquesta fidelitat característica en el temps i en l'espai, ha fet que molts amants dels ocells i la natura esperem amb delit aquestes dates per provar de veure'ls. Són ocells que crien al nord d'Europa, a Escòcia, Península escandinava, a la tundra... i fins i tot a alta muntanya en latituds més baixes com els Alps o fins i tot alguna parella als Pirineus. El seu pas post-nupcial, és a dir, de tornada a l'Àfrica als seus llocs d'hivernada, és quasi l'única oportunitat que tenim de veure'ls. 

A Esclet s'aturen uns dies als camps de conreu llaurats i sense plantar que formen una extensa plana entre la Riera Verneda i la Riera Gotarra. Críptics i de mida petita (potser una mica més grans que un corriol petit, però no deixen de ser uns corriols) busquen recer i menjar entre els terrossos dels camps i l'escassa vegetació ruderal. Corretegen o s'ajupen al terra on són difícils de distingir. Tan sols la seva característica cella blanca els delata amb els binocles o el telescopi. Els naturalistes "escombrem" els camps amb els nostres aparells òptics amunt i avall per intentar trobar-los i gaudir uns minuts de la seva contemplació, normalment en grups. Fidels a la seva cita de pas, aquests dies s'han anat veient entre dos i nou corriols pit-rojos als camps d'Esclet, entre ells, adults i juvenils de l'any. Els adults tenen un cert dimorfisme sexual, com sol passar entre els ocells, només que entre els "morinellus", nom específic utilitzat sovint entre els observadors d'ocells i que faré servir a partir d'ara per referir-m'hi, aquest dimorfisme és invers. Invers només vol dir contrari al que és habitual en la majoria d'espècies d'ocells. Si en molts ocells és el mascle el que llueix uns colors més lluents, acolorits o conspicus, un disseny més contrastat, és perquè és el mascle el que ha de competir amb els altres mascles per atreure i demostrar a les femelles la seva òptima condició física, i per tant genètica, per a la reproducció. Les femelles solen ser més críptiques en els seus colors i dissenys, per passar més desapercebudes per als predadors i poder covar els seus ous amb més garanties d'èxit. En els "morinellus", aquest patró s'inverteix una mica, donat que la seva estratègia reproductora és diferent. Les femelles són poliàndriques, el que significa que s'uneixen a diversos mascles per procrear, els quals són els responsables de fer els nius i covar els ous, amb escassa participació de les femelles, a part de posar-hi els ous, és clar. Mascles i femelles són similars en plomatge nupcial: les femelles amb un pit gris granatós, cenyit per una banda blanca i negre, que contrasta amb el color castany de la part superior del ventre i sobretot amb el gran pegat o taca negra de la part inferior i el blanc de la part inferior de la cua; els mascles amb el pit més marronós i la taca negre del ventre molt més reduïda.

                    femella                                       mascle
(imatges de la web de la SEO)

Corriols pit-rojos a Esclet

LLUMS I OMBRES DEL LINX IBÈRIC

Sierra de Andújar, Jaén. 15 i 16 d'abril de 2025. 

Crònica d'un viatge d'observació del linx ibèric.

Aprofitant les vacances de Setmana Santa, faig un viatge per observar principalment el linx ibèric (Lynx pardinus), contractant els serveis d'una empresa de guies de natura, però també altra fauna típica d'aquests monts mediterranis ben conservats, com l'àliga imperial ibèrica (Aquila adalberti), la garsa blava, el voltor negre,...

El primer dia vam tenir molta sort i ja vam poder localitzar, tot sols, una femella de linx ibèric amb dues cries, dos cadells petits tot just acabats de sortir per primer cop del seu amagatall, en una època primerenca per aquestes troballes en aquesta espècie, com vam saber desprès pel nostre guia i altres persones enteses en la seva biologia i els seguiments de linx. Vam observar abastament la femella amb les seves cries, conduint-les fora del cau (invisible als nostres ulls per estar darrere un bloc de granit), alletant-les i netejant-les amb atents llepades. Mentrestant els cadells s'alimentaven i jugaven entre ells perseguint-se i apujant-se sobre la seva mare, que aguantava estoicament els seus jocs. Finalment va tornar a conduir les seves cries al seu cau. En aquesta observació, feta amb binocles i telescopi, ja vaig observar que la femella adulta, la mare dels cadells, semblava ser borni de l'ull dret.

Al dia següent vam anar amb el nostre guia contractat exactament al mateix punt d'observació, a veure els mateixos exemplars, la mateixa família de linx que vam veure el dia anterior per nosaltres mateixos. Al cap d'una estona vam poder localitzar la femella de linx un altre cop, aquesta vegada molt a prop de la pista on érem, asseguda sobre un bloc de granit, a escassos metres de distància. Es va aixecar i lentament es va introduir dins una escletxa de la roca on hi havia els seus cadells, ja que un d'ells va fer un parell d'intents de sortir. Així vam comprovar com la mare havia canviat les cries a un nou amagatall, un nou cau, però aquesta vegada molt a prop de la pista forestal on érem. Vam poder comprovar com efectivament la femella adulta era borni completament de l'ull dret. 

Aquesta va ser l'observació que vam fer del linx, considerant que vam tenir molta sort de poder localitzar aquests exemplars i veure l'escena familiar de l'alletament i el joc dels cadells amb la mare. Realment aquesta linx es veia molt acostumada a la proximitat dels humans ja que érem unes deu persones o més les que ens agrupàvem en aquell punt observant, fent fotos i comentant emocionats l'excepcional escena que estàvem gaudint.

Amb tot, i desprès de considerar alguns comentaris del nostre guia, haig de dir que aquest albirament del linx potser no és tan natural ni tan excepcional com sembla. Segons el nostre guia ens va confessar de forma confidencial, l'alimentació del linx en aquesta zona de la serra d'Andújar està compromesa pel fet que no hi ha abundància de conills, imprescindibles per la supervivència del linx ja que són la seva presa principal, per la qual cosa rep alimentació de forma artificial amb l'aportació de conills en algun tipus de tancat proper i suposo que ocult a la vista des de la pista. Segons el guia, el linx actualment prospera molt més a les zones baixes, als conreus d'oliveres on el conill és molt més abundant. Aquest fet em va semblar molt impactant i degradador de l'experiència que acabàvem de viure veien el linx. Vivia en llibertat realment? Jo crec que no. Crec que allò era més aviat un decorat que simulava un ecosistema en funcionament però que realment no funcionava. Perquè no hi havia més conills a la serra? Era a causa d'alguna malaltia del lagomorf o d'alguna disfunció del propi ecosistema? 

No sé la resposta però puc aventurar alguna. Durant l'observació del linx a la serra vam poder observar moltes altres espècies. Entre els mamífers, moltes espècies d'ungulats com el cérvol, amb més de 15 exemplars observats des del mateix punt en unes hores, la daina, uns cinc exemplars, el mufló, dos exemplars, la cabra salvatge, set exemplars mascles tots junts o el porc senglar, amb 3 adults i 4 garrins o porcells. La densitat d'ungulats era, doncs, excepcional, i considerant que no tenien cap depredador natural em sembla que la seva proliferació podria i de forma natural hauria de provocar sobrepoblació i un excés de pressió sobre la coberta vegetal de la serra, la qual cosa podria provocar dificultat no només per la seva supervivència sinó també per la resta de fitòfags de l'ecosistema, com és el cas del conills. Potser els conills no podien proliferar més en aquest medi degut a la pressió de consum d'herba dels grans ungulats salvatges. Crec que podria ser una explicació a la seva rarificació. Per mi es feia evident la falta d'un depredador que controlés les poblacions de grans ungulats salvatges i aquest gran depredador se'm feia evident que no podia ser altre que el llop. Però la parcel·lació en finques privades de tota o gran part de l'extensió de la serra, juntament amb la manca de predisposició política i social per la tornada del gran carnívor crec que faran impossible la seva reintroducció. Així doncs, un ecosistema ric però en fallida, mantingut de forma artificial i regulat amb la ingerència de la intervenció humana, bé pel manteniment artificial de la població del linx amb aportació externa de conills, bé per la regulació de les poblacions d'ungulats per la cacera per evitar sobrepoblacions excessives. Sigui com sigui, la comprovació del mal funcionament d'aquest ecosistema enfosqueix d'alguna manera el gaudi de les observacions fetes. La peça clau, el conill, ens indica què passa i perquè pot estar passant.

Tot el que es pot observar allà, des del linx a l'àguila imperial o els grans ocells carronyaires com el voltor lleonat o el negre, ens ofereixen una imatge d'abundor irreal. Un miratge. Un sistema en el que falten peces, peces importants que, malgrat l'aparença superficial de natura prístina i primigènia, d'ecosistema gairebé paradisíac, no permeten una genuïna autonomia del mateix. 

Estem acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat, però hem de tornar a entendre que cuidar és assilvestrar, respectar els espais naturals i permetre actuar a les seves lleis, amb tots els actors necessaris. Especialment els que controlen el cim de la piràmide tròfica, els grans depredadors. No hi haurà linx sense el llop. 

PINSÀ MEC, EL PINSÀ MÉS NÒRDIC

Segons la wikipèdia, a més de pinsà mec, també és conegut amb altres noms, alguns tan originals com pinsà boig, boig, pinsà de muntanya, pinsà gavatx o pinsà mè a les balears. Alguns d'aquests noms vernacles o populars ja ens donen algunes pistes sobre la seva aparició a les nostres contrades. Si mirem el nom científic i investiguem el seu significat podem descobrir més coses. 

Un dels enllaços de l'enciclopèdia virtual ens remet a un altre publicació, el Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans on diu:

Fringilla coelebs coelebs (Pinsà comú)

Fringilla: del llatí fringilla "pinsà".

coelebs: del llatí caelebs "solter". Linnaeus dona aquest nom a l'espècie perquè durant l'hivern suec (Linné era suec), les femelles de pinsà migraven a latituds inferiors mentre que els mascles majoritàriament romanien al país i quedaven, per tant, solters.

Fringilla montifringilla (Pinsà mec)

montifringilla: del llatí mons "muntanya". Per tant pinsà montà.

Com veiem, una part de la història natural d'aquestes espècies està inclosa al seus noms científics. Ambdues espècies mostren un biaix clar en la proporció dels sexes quant a la migració.

Segons un estudi, a Catalunya, la proporció de sexes en el pinsà mec afavoreix clarament les femelles, un 60 %, mentre que en pujar cap al nord d'Europa aquesta proporció fa el tomb i hi comença a haver més mascles. A Finlàndia, el nombre de femelles hivernants és ja tan sols del 25%. Aquest gradient sembla ser que és degut al fet que les femelles són subordinades dels mascles, és a dir menys competitives, i per tant han d'optar per invertir en una migració més llarga que les porti a zones més riques. Una dinàmica que és variable segons els anys i depèn de la producció de fages, els fruits del faig (Fagus silvatica) al centre i al nord d'Europa, dels quals s'alimenta a la tardor aquesta espècie.

Personalment veig altres possibilitats a la migració positiva de les femelles, com, per exemple, les millors possibilitats d'alimentació en latituds més meridionals en el cas d'anys de minva de fages, com ja s'ha dit abans. Les femelles "preferirien" estar en bones condicions i preparades per la temporada de cria i arriscar menys en eventuals períodes d'escassedat d'aliments. En canvi els mascles, tal com passa en altres espècies, podrien preferir romandre als seus territoris o a prop d'ells per tal d'ocupar-los i defensar-los a inici de la temporada de cria. Seria una qüestió de càlcul de riscos i beneficis, com sol passar a la natura.

El pinsà mec té tendència a associar-se amb el pinsà comú quan hiverna a les nostres terres. És habitual trobar-lo d'aquesta manera, barrejat, per tot tipus de conreus, erms i d'altres comunitats ruderals. Als camps de conreu, els pinsans, i els fringíl·lids en general, voleien aixecant-se esverats davant de qualsevol petita alarma, per tornar a terra a cercar les llavors escampades acabades de plantar. Potser els mecs són una mica menys espantadissos que els comuns, però sobta el seu anar i venir nerviós, sens dubte una adaptació davant dels enemics alats, als quals no els agrada enfrontar-se amb núvols compactes de preses.

En canvi, quan el trobo a bosc, normalment a bosc de ribera amb caducifolis, com per exemple a la Riera Gotarra, sol anar més en grup monoespecífic, per bé que també hi hagi pinsans comuns als arbres. Per cert, que en aquest ambient l'he vist alimentant-se de les llavors del freixe.

S'alimenta de llavors, però els pollets els alimenten d'insectes, concretament de coleòpters i larves de papallona (molt especialment del grup Epirrita, un tipus d'arnes). Cria preferiblement a boscos de bedolls o piceas, on es camufla amb els seus colors. Per aquestes característiques alimentícies, el pinsà mec seria una espècie amb alguns marcats trets especialistes, les fages i les erugues de Epirrita, i es convertiria en quelcom més generalista en arribar l'hivern, com una adaptació a les èpoques de "vaques magres", optant per la migració en massa quan s'escauen anys dolents o especialment freds.

Efectivament, el pinsà mec cria als boscos boreals del nord d'Europa (Noruega, Suècia, Finlàndia i Russia) i Àsia (sobretot la Sibèria russa) i migra al sud i oest d'Europa durant la tardor-hivern, de l'octubre al març, a més d'altres llocs situats també el sud del seu àrea de cria. No obstant tinc una dada d'un mascle de pinsà mec a Campllong en data una mica més tardana, el 5 d'abril de l'any 2020.

A les nostres contrades no és mai una espècie freqüent o abundant.

Aquest hivern però, l'he pogut observar amb certa assiduïtat, l'última avui, 16 de febrer de 2025, amb uns 8 exemplars barrejats entre un bàndol d'uns 150 o 200 pinsans comuns, gratapalles, pardals xarrecs i altres, alimentant-se als camps de conreu.

Una mica més grans que els pinsans comuns, la seva coloració amb tonalitats marrons, taronges i grogues resulten, com diu en Lars Jonson al seu llibre "Aves que veo en invierno", les mateixes que les de les fulles tardorenques que entapissen les fagedes on s'alimenten a l'estació freda.

Un mascle de pinsà mec als camps acabats de plantar, menjant les pipes o llavors derramades, al veïnat de Sangosta de Cassà de la Selva.