UN INDRET PRIVILEGIAT. OBSERVACIÓ DE FAUNA A MENORCA.

El que més sorprèn de Menorca a un observador amb ulls de naturalista (o sentits si parlem més acuradament) és la proximitat amb que es deixen acostar els animals i la facilitat d'observació gràcies a aquesta manca de por o baixa timidesa cap a l'home. Assegut a una cadira al porxo d'un bungalow de càmping a Son Bou, rodejat de gespa verda i ben regada, d'oliveres bordes, pins, acàcies i llentiscles, passo les primeres hores del matí en contemplació. Els meus sentits s'amaren de seguida dels reclams i cants dels ocells del voltant units a l'observació tranquil·la i fàcil de la majoria dels mateixos. Els més aparents i protagonistes resulten ser els papamosques grisos balears (Muscicapa striata balearica), una subespècie endèmica de les illes balears del papamosques gris, encara que actualment s'associa per alguns investigadors (Pons et al. 2015) a una nova espècie anomenada papamosques mediterrani (Muscicapa tyrrhenica), amb dues subespècies, la nominal, a Còrsega, Sardenya i costa italiana del mar Tirrè, i la baleàrica, pròpia de les illes balears. Sembla que l'origen d'aquesta i altres espècies pot anar lligat al paper d'aquestes illes com a refugi durant les glaciacions.

Els reclams insistents dels joves volanders de l'any perseguint els seus progenitors i els vols de caça acrobàtics a l'aire o al terra des d'una perxa o una roca són una constant especialment a primeres hores del matí i pràcticament durant tot el dia. N'hi ha força individus a tot l'espai del càmping. Això ja contrasta amb les observacions puntuals d'individus o parelles que puc observar a prop de casa meva, a Girona. Aquí, a Menorca, són tan abundants i presents que costa no trobar-los als ambients apropiats. Aquesta oportunitat d'observar-los a plaer i en plena activitat a tothora fa que hagi pogut estudiar i interioritzar molt més les seves pautes de comportament. Un bany d'estímuls on amarar-me de les seves particularitats. Sovint els joves es posen al costat dels progenitors demanant menjar amb el seu constant reclam aspre. Els adults cacen tant al vol com al terra, les escorces dels arbres o les roques dels clàssics murets que envolten els terrenys de tota l'illa. Són totalment insectívors i circumscriuen la seva cacera a les parts més obertes de l'ambient, amb vols curts sobre la gespa, sota les branques de les oliveres, a les teulades, baranes de fusta i gandules de jardí dels bungalows del càmping. No caminen gaire pel terra o la gespa, més aviat van d'una perxa a un altra, atents als insectes en vol o posats. Són especialistes de la caça de petits dípters i himenòpters, podent menjar també lepidòpters, coleòpters, aràcnids i d'altres. El seu territori de cacera és molt reduït, no movent-se, per norma general, més d'unes poques desenes de metres. Cada matí eren els mateixos exemplars els que caçaven davant meu. Els juvenils, durant la setmana de la meva estança al càmping a inicis d'agost, han anat aprenent a caçar per sí mateixos diria que cada cop més, tot i dependre encara força de les aportacions de preses dels adults. La diferència de coloració entre adults i juvenils són colors i disseny més definit i "net" en els adults, amb l'estriat del cap ben aparent, el blanc pàl·lid del pit i el ventre i el dors gris brunenc uniforme. Als juvenils tot resulta una mica més subtilment indefinit i bru. El bec i les potes són negres, presentant els juvenils l'interior de la boca i les comissures externes del bec d'un color groc. Les ales, arrodonides i curtes, els permeten controlar molt bé les volades de cacera, amb aturades a l'aire i persecucions per encalçar els insectes voladors. De vegades feien un petit però audible espetec amb el bec en caçar.

Una cria en primer terme i l'adult a darrere

Un adult, amb el pili ben estriat

Una altra espècie molt típica present en aquest ambient poc dens i enjardinat amb gespa és la merla comuna (Turdus merula). Aquestes, també en bon nombre, volten sobretot per la gespa a la recerca de cucs de terra i altres petits insectes. Caminen o saltironen mirant molt atentament, sovint amb el cap inclinat cap al davant i decantat per mirar amb un sol ull, qualsevol petit indici de l'activitat dels cucs de terra, que, en disposar de terreny humit a causa del reg de la gespa, són relativament abundants. Els hem vist encalçar-los en diverses ocasions, un fet que no és gens habitual a les nostres contrades. També es mostraven confiats i segurs, sense espantar-se del nostres moviments i permetent una proximitat inusitada. Es veien sobretot mascles adults i joves, amb alguna femella.  També podien remenar la pinassa sota els pins en el seu comportament típic de recerca de petits invertebrats. En cap cas es va observar l'aportació de menjar dels adults als juvenils. 

Un mascle adult de merla comuna a la vora de la gespa.

Un dels episodis més interessants observats en relació a les merles va ser l'atac i immobilització d'una merla per part d'un xoriguer comú. En aquest cas, desprès d'un forcejament, el xoriguer va haver de deixar anar la merla, que va fugir volant sense més perjudici. Per cert, que també vaig veure un atac d'un xoriguer a una merla blava a Cala Pilar, sense èxit. Es veu que a Menorca els xoriguers s'atreveixen amb preses força grans.

El mascle de xoriguer després del seu intent de cacera d'una merla.

Altres espècies comunes en aquest espai d'observació van ser els pardals comuns, els pinsans comuns, els verdums, les caderneres, els tudons, tórtora europea, tórtora turca, rossinyol, rossinyol bord, els tallarols capnegres, les mallerengues carboneres i els bruels. També s'hi podrien incloure, en un espai més ampli dins el camp d'observació més aeri, els abellerols, els falciots i les orenetes.

Particularment vull comentar la facilitat d'observació de la tórtora europea dins les zones enjardinades i humanitzades, com dins els espais urbans i carrers de les poblacions de l'illa i al càmping a la gespa, els carrers d'acampada o fins i tot a la zona de bany de la piscina i passejant per la terrassa del bar restaurant. La vam tenir a dos pams dels peus bevent aigua del terra de la dutxa de la piscina sense immutar-se. Aquest és un comportament també diferencial del de les que ens visiten a Catalunya on mai, que jo sàpiga, es passegen per zones urbanes ni tant a prop i confiadament de les persones. Aprenen potser a confiar les que fan la seva estada a l'illa? Tenen el costum de tornar als mateixos llocs les que es reprodueixen a Menorca o les illes? Què fa que tinguin aquest comportament tan confiat? És un misteri que sempre m'ha cridat l'atenció.

Altra observació curiosa era la dels tallarols capnegres, normalment molt menys invisibles ja que es movien pel brancatge més espès i dens dels llentiscles darrera la tanca de delimitació del càmping. De tant en tant es deixava veure algun, desplaçant-se pel brancatge amb petits salts agafant-se amb les potes, quasi com petits micos alats. Els seus vols entre les branques solen ser molt curts degut a la densitat del brancam. La manera més comuna de detectar-los, però, era pels seus reclams, un bastoneig típic o un gargameig que provocava la resposta immediata d'altres individus més o menys propers i clarament diferenciables per les direccions de les que arribaven els sons. Sovint es donava aquesta comunicació grupal quan algun d'ells emetia el reclam. Potser un marcatge territorial.

Els rossinyols comuns sortien de vegades de l'espessor dels matolls a territori més obert, fins i tot a la gespa, a cercar menjar però més sovint se'ls sentia el seu reclam xiulat o el seu ronc reganyós, i de vegades un intent d'inici de cant. Potser un assaig de cant per part d'un juvenil?

El mateix passava amb el rossinyol bord, que deixava anar inicis del seu cant, de vegades tota la curta estrofa complerta.

Pel que fa a altres espais de l'illa, vam poder observar força gavina corsa (Larus audouinii) per les platges, també amb un comportament confiat i de recerca de menjar, corbs marins emplomallats nedant molt a prop nostre, ànecs collverds caminant per la sorra entre els banyistes i les tovalloles, algun camallarg, capsigranys, segurament balears, amb menys nombre que altres anys, rapinyaires, especialment milà reial i el ja esmentat xoriguer comú, però també amb certa freqüència àguila calçada i aufrany, merla blava (amb observació d'un comportament típic de trencar un cargol contra una pedra i menjar-se'l)...

Aufrany adult, des del far de cavalleria

Juvenil de merla blava, també al far de cavalleria.

De fauna no alada vam poden veure una marta o gorjagroc (Martes martes minoricensis), un mustèlid endèmic de Menorca.

Pel que fa a la fauna piscícola marina vam poder gaudir, fent esnòrquel a diverses platges, de meros juvenils (Anfós a l'illa), rajades, palaies, vaques, bavoses, donzelles, serrans, envits, morets, variades, sargs, salpes, mabres, llises, oblades, orades, agulles i d'altres. També els peixos mostraven aquest comportament menys poruc i més confiat. Un mero juvenil es va acostar a escassos centímetres de la meva màscara de busseig! Tot un encontre!

 

LES UNGLES DE L'ERIÇÓ

A Campllong, en zona urbana de parcel·les sense edificar i prop del bosc de Can Nosa de vegades es pot trobar aquest animal insectívor tan especial i curiós, l'eriçó. L'espècie present aquí és l'eriçó fosc (Erinaceus europaeus), amb la cara fosca. 

Especialment durant els mesos càlids és quan em sol aparèixer algun individu. De vegades me'l trobo fet una bola de punxes a l'asfalt i l'haig de treure del mig de la carretera agafant-lo amb una samarreta o jersei per no punxar-me. Molta de la seva mortalitat és provocada per aquest tipus de defensa passiva que el fa víctima del trànsit d'automòbils.

A part de les moltes característiques anatòmiques i de comportament que el caracteritzen, vull destacar un aspecte que desconeixia i que m'ha sobtat en fer-li fotografies. Durant una sèrie de nits l'he pogut anat trobant i fent-li fotos. No és fàcil, s'ha de dir, que mostri bé la seva anatomia, ja que és propens a amagar de seguida les seves parts més toves i vulnerables sota la capa de pels rígids i espinosos del seu dors. En algunes de les fotos, per sort, surten les extremitats anteriors i posteriors, on es pot apreciar el seu mode de locomoció i les característiques ungles. És aquest últim aspecte el que he investigat.

Tenen cinc dits amb ungles llargues a les extremitats posteriors, mentre que en les davanteres posseeixen cinc dits amb ungles curtes. Això és degut a les costums excavadores dels eriçons. 

Els eriçons (tant l'eriçó clar com el fosc) tenen una ungla més llarga a les extremitats posteriors, utilitzada principalment per a l'auto-higiene (arribar a llocs de difícil accés per netejar-se entre les pues) i per excavar.

Aquesta adaptació és fonamental per a la seva supervivència per diversos motius:

• Neteja i rascat: Com que tenen el dors cobert de pues, els resulta molt difícil arribar a certes zones de l'esquena per gratar-se o netejar-se de paràsits. Aquesta ungla allargada funciona com una pinta o rasclet.

• Manteniment de les pues: Els permet eliminar brutícia i restes de pell morta o secrecions entre les espines.

• Excavació: Encara que no són grans excavadors com els talps, utilitzen aquestes ungles posteriors per netejar els seus caus durant el dia o per desenterrar insectes i cucs, que són la base de la seva alimentació.

A les potes davanteres solen tenir les cinc ungles més curtes i resistents, ja que són les que suporten el pes i l'esforç principal per furgar a terra.

Com a curiositat: l'equidna, un mamífer monotrema amb pues al dors com a defensa, coincideix també en l'adaptació d'ungles per la neteja específica de les mateixes. El segon dit de les extremitats posteriors és més llarg i l'utilitzen per gratar-se i netejar-se el pel i la pell. 

Enllaços a més informació sobre l'espècie:

http://www.xtec.cat/~fturmo/d108/mamifers/erico.htm

https://web.archive.org/web/20060721201316/http://www.sierradebaza.org/Fichas_fauna/06_01_erizo/erizo.htm

LA VIDA AL RIU (AMB PARANY FOTOGRÀFIC)

Els rius i rieres del nostre entorn són les fonts de la vida al territori, i per molts éssers vius l'únic refugi que els queda. Especialment pels mamífers, són les vies per desplaçar-se, per fer madrigueres per criar i per assedegar la set i la calor a l'estiu. Per alguns especialistes aquàtics, són fins i tot el seu medi principal on moure's i buscar el seu menjar, com per exemple la llúdriga, el coipú i el visó americà. També la tortuga de rierol i evidentment els peixos com la bagra catalana o invertebrats com el cranc de riu americà en fan el seu hàbitat.

Amb una càmera de parany fotogràfic posada estratègicament he pogut detectar des del febrer de 2026 fins ara els següents organismes als rius i rieres de la plana selvatana propera a Cassà de la Selva:

- Mamífers: Llúdriga, Coipú, Visó americà, Teixó, Geneta, Guineu, Gorjablanc, Senglar, Cabirol, Rata, ratolí de bosc, i conill i gat domèstic com a preses de la guineu. 

Llúdriga

Geneta

Teixó

Senglar

Guineu

Cabirol

Coipú

Els mamífers son especialment difícils de detectar d'un altra manera si no és amb les seves restes i petjades.

Els ocells detectats amb la càmera, que en algun cas proven la reproducció a la zona de l'espècie, han estat:

- Ocells: Perdiu, Tudó, Tórtora europea, Tórtora turca, Merla, Tord comú, Pardal comú, Pardal Xarrec, Pinsà comú, Verdum, Cadernera, Gafarró, Pit roig, Mallerenga blava, Mallerenga carbonera, Rossinyol, Picot verd, Picot garser gros, Pica-soques blau, Durbec, Blauet, Xot, Bernat pescaire, Martinet de nit, Aligot, Milà negre, Ànec collverd i Polla d'aigua com a presa de la guineu. (i Rascló el 12 de juliol)

CUCUTS: UNA ESPÈCIE, MOLTS LLINATGES

Sovint invisibles malgrat el seu reclam inconfusible, els cucuts de vegades, si troben un recurs tròfic abundant i localitzat, es posen en una perxa exposada, com són per exemple uns pals de reg per aspersió, amb total tranquil·litat.

En les fotos de dalt podem veure les dues coloracions possibles: la normal, grisa i la menys habitual, vermellosa, exclusiva d'algunes femelles. Els cucuts femelles també són famosos per la seva variabilitat intraespecífica en produir ous específicament adaptats en la seva coloració i taques als de les espècies a les que parasiten, i en poden parasitar moltes. Per tant semblaria que hauria d'haver-hi moltes "línies maternes" genètiques, que segurament transmetessin exclusivament les femelles a les seves filles. Però això seria també una font d'especiació... Com solucionen els cucuts aquest dilema?

El mimetisme específic dels ous del cucut comú (Cuculus canorus) no es transmet únicament per via materna. Encara que tradicionalment es creia que tot el procés depenia en exclusiva de la mare, recents estudis genòmics publicats a revistes com Science revelen que el mimetisme és el resultat d'un sistema d'herència dual que combina gens materns i biparentals. 

El color de fons de l'ou (per exemple si és blavós, grisós o vermellós) sí que es transmet únicament per via materna. Els gens que determinen el color de base de la closca estan localitzats al cromosoma W (que només passa de mares a filles) i a l'ADN mitocondrial.

Això permet que les femelles d'un llinatge específic (anomenat gentes per la seva terminologia en anglès) mantinguin el color exacte per enganyar al seu hostatger (com la boscarla de canyar o la cotxa fumada) encara que s'aparellin amb mascles d'altres llinatges. Gràcies a això, els cucuts no es divideixen en espècies separades i mantenen una sola piscina genètica global.

El patró de taques, el pigallat, la lluentor i la distribució del dibuix a la closca depenen de gens autosòmics (cromosomes no sexuals) heretats d'ambdós pares. És a dir que els mascles del cucut sí que aporten informació genètica que influeix de forma directa en els detalls del dibuix de l'ou que posaran les seves filles.

Això genera un petit marge de variació i afegeix una capa extra de complexitat a la "falsificació", adaptant el patró de taques al del niu parasitat.

Diferentes huevos de cuco en diferentes nidos. Fuente: Stoddard, Mary Caswell (2022) Burd Eggs Current Biology, Volume 32, Issue 20, R1126 – R1132 doi: 10.1016/j.cub.2022.07.052 © 2022 Published by Elsevier Inc. / Elsevier Open Acces License

https://culturacientifica.com/2025/12/21/huevos-de-cuco/

Per altra banda, el mecanisme d'impremta visual o imprinting natal és la clau biològica que explica com una femella de cucut sap exactament quin niu parasitar. Donat que els cucuts adults mai coneixen als seus pares biològics, l'evolució ha resolt el problema mitjançant un condicionament en l'etapa de poll.

Aquest procés es divideix en tres fases crítiques del desenvolupament de la femella:

Durant les seves primeres setmanes de vida, mentre es cria al niu de l'hostatger, el pollet de cucut experimenta una fase de impremta ambiental i d'hostatger. El cervell del cucut grava a foc els estímuls visuals del seu entorn immediat. Registra l'estructura, els materials del niu (branques, molsa, canyes), la grandària de la cavitat i el microhàbitat on està construït (per exemple canyissars densos front a matolls baixos). Al mateix temps també grava l'aspecte físic i el comportament dels pares adoptius que l'alimenten.

A l'any següent , quan la jove femella madura sexualment i retorna de la seva migració africana, utilitza aquesta "plantilla mental" gravada durant la seva infància i cerca el mateix tipus d'habitat on es va criar.

Contràriament al que es creia antigament, les femelles de cucut no miren a dins dels nius per "comprovar" si els ous coincideixen amb els seus abans de posar ous. Estudis d'ecologia del comportament demostren que el procés funciona així:

Primer la femella es posa en una branca alta i vigila discretament el seu hàbitat natal. Una vegada detectat el niu correcte i fixant-se en l'activitat dels pares adoptius (per exemple quan entren i surten a construir-lo o incubar), esperen la ocasió en que la parella nidificant s'absenta uns segons per baixar d'immediat, retirar un ou de l'hostatger i posar un dels seus en tan sols 10 segons.

Per aconseguir aquests 10 segons la femella emet un reclam espasmòdic i ràpid que imita molt bé el reclam de l'esparver comú ("guik-kui-kui-kui") , rapinyaire al que s'assembla tant físicament com per plomatge el cucut. En sentir aquest cant del cucut femella les petites aus del niu entren en pànic deixant el niu desprotegit durant uns instants, que són els que aprofita la femella de cucut per entrar-hi, retirar un dels ous del niu i posar-hi el seu.

El cant del mascle, l'universal "cu-cu" de l'espècie, és una eina genètica innata per que els cucuts es reconeguin entre si. És un "far de reconeixement" de l'espècie. Com que els cucuts creixen aillats en nius d'altres espècies, escoltant només el cant dels seus pares adoptius, necessiten un mecanisme per no equivocar-se d'espècie en cercar parella. El "cuc-cu" del mascle està codificat al seu ADN i no s'aprèn al niu. En sentir aquest so a la primavera, la femella jove en respon de manera automàtica en estar genèticament programada per fer-ho, localitzant els mascles de la seva mateixa espècie per aparellar-se.

Com que el cant del mascle és universal, evita que els cucuts es divideixin en espècies aïllades. La femella especialitzada en nius d'una espècie hostatger determinada pot aparellar-se perfectament amb un mascle crescut en el niu d'una altra espècie d'hostatger. El cant actua com la cola genètica que manté a tots els cucuts com a una única espècie cohesionada, permetent que la femella es concentri en la seva tasca de recerca de l'hàbitat correcte de manera independent.

ESCLET, ENCARA

 Com el cos dinosàuric d'un drac gegant, jeu al mig de la plana mig estripat l'edifici del mas Oller. Les escates del drac mort son les teules de la teulada. El mussol, sempre a la mateixa teula, surt a prendre el sol una estona i rep visites: la puput, el gaig blau, els pardals comuns i els de la piga a la galta, ben artistes, els xarrecs... Els murs del mas són forats on fer el niu. Falciots, ballesters i orenetes van patinant pel cel, com en un camp de gel blau i blanc. Milans negres, recol·lectors massa grans, al costat de cornelles, torlits, cucuts i gaigs blaus, s'acumulen alimentant-se pel terra. Cent tudons alçant el vol en un aplaudiment involuntari sota el picat d'un falcó pelegrí o d'un astor. I un grapat de tórtores, ja no tan comunes, amb el seu xal de punt gros, els ulls i els peus vermells i la pinta blanca i negre al coll, com un aeroport pels petons, parrupant a l'ombra dels pins. Mascles encoratjats de perdius i faisans cridant el seu reclam ronc o barallant-se com galls de brega. Cueretes grogues i cueretes blanques. Mosquiters pàl·lids. Bosquetes. Rossinyols. Gafarrons. Cargolets. Tallarols de casquet. Cogullades, cruixidells i cotolius. Trists. Tots envaint l'espai sonor. Alhora. Passa veloç la falç petita del falcó mostatxut, giravoltant "fast and furious" rere els falciots o les orenetes. El xoriguer es penja dels núvols fent l'aleta, o es repenja a una perxa guaitant la presa. Potser passa una perdiu de mar, potser uns corriols, un falcó cama-roig, un borinot, o un bufaforats. Esclet, encara.

DOS DIES AL "MAR D'ARAGÓ"

Als Monegros, entre Fraga, Peñalba, Caspe, Candasnos i el pantà de Mequinenza, hi ha un ambient quasi desèrtic i d'estepa ple de vida silvestre. Capsigranys, còlits grisos i rossos, calàndries, arpelles, esparver cendrós, orenetes cua-rogenques, cueretes groques, 44 voltors i 1 aufrany a l'exterior d'una granja de porcs, àguiles calçades, àguila daurada, milà negre, milà reial, xoriguer, aligot, cucut, abellerol, pinsà, mussol banyut, alosa vulgar, cogullada vulgar i fosca, terrerola vulgar, guatlla, oriol, tallarol emmascarat, caderneres, estornells, pardals, tórtores europees, puputs ... i com a mamífers els conills, la llebre ibèrica i la guineu (el cérvol no l'hem vist, però hi és). La vegetació estava formada per plantes de secà com la botja pudent (Artemisia herba-alba) i la canyaferla (Ferula communis), una mena de fonoll.

En un petit monticle de la zona de la plana cerealista, envoltat d'una petita pineda infestada de vesc (Viscum album), hem passat una nit al ras fent bivac l'amic Gus i jo, sentint tota la nit els reclams dels polls de mussol banyut i la seva mare, i els lladrucs de les guineus. Dos dies en un indret solitari en extrem i en un ambient silvestre d'estepa molt ric. Què més es pot demanar?

Plana de secà amb la pineda del Mas de l'Ajuntament

Mas de l'Ajuntament

Ruta del vedado

Botja pudent

Canyaferla

                                                                                  Vesc

MARATÓ "ORNITOLÒGICA" PEL PAÍS, DELTA DE L'EBRE, SECANS DE PONENT, VIC I GUALBA

Durant el cap de setmana del 18 i 19 d'abril d'enguany he fet una mena de "marató" naturalista, però principalment ornitològica pel Delta de l'Ebre i terres de ponent, la Plana de Lleida principalment, complementat el recorregut amb una aturada a les rodalies de Vic i un final a Gualba, als peus del Montseny. L'he feta amb el col·lega Andreu Duclau, que ha organitzat tot el viatge.

Vam sortir de Gualba el dissabte 18 d'abril a les quatre de la matinada per poder ser a l'alba al Delta de l'Ebre, a la platja del trabucador, en el camí de les salines, al lloc conegut com "El Myoporum", uns arbustos originaris de Nova Zelanda o Austràlia molt resistents a la salinitat que són la primera vegetació que troben els ocells en creuar el mediterrani en la seva migració des de l'Àfrica. Allà vam veure força tallarol de garriga occidental i alguna cotxa cua-roja i pels voltants  llebre ibèrica (a la dreta de l'Ebre es troba la llebre ibèrica i a l'esquerre la europea), conill, cogullada, gavina corsa, xatrac becllarg, curroc, flamenc, gavià argentat, capó reial, gamba verda, xatrac comú, xatrac gros, gavina riallera, gavina capnegre, pigre gris, bernat pescaire, martinet blanc, ànec collverd, ànec blanc, cuereta groga, polla d'aigua, valona, Xivitona, cames llargues, pardal comú, verdum, trist, bitxac rogenc, oreneta comuna i de ribera, arpella comuna, terrerola rogenca, tudó, estornell negre, puput i garsa comuna.

Als "eucaliptus" prop del càmping i al parc de la urbanització, vam poder veure tórtora turca, merla, mastegatatxes, cucut, abellerol, mosquiter comú i de passa, gafarró, xot, oreneta cuablanca, tallareta comuna, colom roquer, paó reial i cadernera, a part de força cotxa cua-roja i mastegatatxes també.

A l'observatori de la SEO del "Riet vell" ens va sortir passerell, pardal xarrec, falciot negre, fumarell carablanc, polla blava, corb marí gros, boscarla de canyar, xibec, ànec griset, ànec cullerot, fotja comuna, falcó pelegrí i esmerla, a part d'altres ocells ja vistos.

a "l'Alfacada", anant cap a la Illa de Buda, terrerola comuna, capsigrany, cruixidell, garsa de mar, corriol camanegre, còlit ros i còlit gris.

A "La gespa", una empresa dedicada al conreu de gespa, com el seu nom indica, polit cantaire i poca cosa més.

a "l'Observatori David Bigas" i "El violí", martinet ros, gamba roja pintada, becadell, siseta, gamba groga petita, bec d'alena, martinet menut, cabussó emplomallat, agró blanc, tètol cuanegre, xoriguer comú, corriol petit, xarrasclet, batallaire, gavina capblanca, mascarell, rossinyol, perdiu de mar, agró roig, teixidor i cabusset.

Al "Goleró", balquer, becut, tètol cuabarrat, remena-rocs i àguila pescadora.

A l'observatori de "La Tancada", territ variant, xatrac menut i territ menut.

Al "Mirador de l'Embut", boscaler comú, rascló i becplaner.

De camí cap a Lleida, Enganyapastors i torlit.

A "Alfés", Calàndria, Ganga, cruixidell, picot verd, cornella, aligot, cigonya, estornell comú, alosa, alosa becuda, xixella, botxí meridional, esparver cendrós, milà negre, guatlla, oreneta cua-rogenca, gralla i titella.

a "Utxesa", rossinyol bord, blauet, boscarla dels joncs, cigne mut i mallerenga de bigotis.

A "Mas de Melons", cuereta blanca, gralla de bec vermell, estornell vulgar, àguila marcenca i milà reial. I una guineu.

Camí a "Belianes", voltor i àguila calçada.

A "Belianes", Sisó.

A Vic, "El Raurell" (Folgueroles), piula gola-roja.

A "Gualba", pica-soques blau, mallerenga carbonera, mallerenga blava, tallarol de casquet, raspinell, bruel, pit roig, pisà comú, mosquiter pàl·lid, gratapalles, mallerenga cuallarga i cargolet.

A "Sant Andreu Salou", un tord comú.

En total 158 espècies.

NINGES DE L'AIRE 2 - ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES EN EL DURBEC I EL TORD ALA-ROIG

ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES D’EMMASCARAMENT AMBIENTAL I MANTENIMENT DEL CONTACTE SOCIAL DE BANDADA EN EL DURBEC (Coccothraustes coccothraustes) I EL TORD ALA-ROIG (Turdus iliacus)

Aquests dos ocells viuen en ambients semblants: boscos caducifolis i d’ambient de ribera. Al mateix temps són ocells que, malgrat pertànyer a famílies diferents (fringíl·lids i túrdids), comparteixen tàctiques de supervivència molt específiques durant l'hivern: discreció en l’estrat arbori, cohesió i comunicació de bandada i alimentació oportunista.

1. Discreció en l'estrat arbori

• Camuflatge i posició: Tots dos trien zones amb bona cobertura vegetal per passar desapercebuts. El durbec és conegut per la seva naturalesa esquiva, mantenint-se sovint a les capçades altes dels arbres. El tord ala-roig es mimetitza entre les branques adoptant una posició estirada.

• Inactivitat protectora: Poden romandre immòbils durant llargs períodes per evitar la detecció dels depredadors, confiant en el seu plomatge que es mimetitza amb les branques i la fullaraca. 

2. Cohesió i comunicació de bandada

• Vocalitzacions socials: Mantenen el contacte amb la resta del grup mitjançant reclams breus i aguts. El tord ala-roig utilitza un "tsiiip" fi i penetrant, mentre que el durbec emet un "piz" metàl·lic que els permet saber on són els companys sense revelar la seva posició exacta a distància.

• Seguretat en el nombre: Fora de l'època de cria, ambdues espècies formen bandades hivernals. Aquesta estratègia facilita la detecció de depredadors (més ulls vigilant) i la localització de fonts d'aliment escasses com les baies de saüc o moixeres. 

3. Alimentació oportunista

• Recerca conjunta: Se'ls pot veure sovint en grups mixtes amb altres espècies (com grives o tords comuns en el cas de l'ala-roig) per buscar fruits caiguts a terra o baies en arbustos, aprofitant la vigilància col·lectiva per alimentar-se en zones més exposades.

QUINES SÓN LES ESTRATÈGIES ESPECÍFIQUES DE LES DUES ESPÈCIES?

El  durbec (Coccothraustes coccothraustes) és el mestre del "perfil baix". El durbec basa la seva supervivència en una discreció extrema i gairebé paranoica.

La seva precaució i desconfiança són extremes. És un dels ocells més difícils d'apropar. Al mínim senyal de perill o soroll estrany (com el trencament d'una branca o la presència humana), el durbec s'immobilitza o fuig silenciosament cap a l'interior del bosc abans que hagis pogut aixecar els prismàtics.

Passa part del temps a la part més alta i densa dels arbres caducifolis. Allà, el seu cos robust es confon amb els nusos de les branques i el fullatge, fent que sigui gairebé impossible de veure des de baix.

Com a estratègia social, la comunicació és principalment a curta distància (dins d'un mateix grup o parella), on un cant discret és suficient i consumeix menys energia i el seu reclam és difícil de localitzar espacialment.

En canvi, quan detecta un perill, emet una veu d’alarma, un xiscle aspre i ràpid com a estratègia d’avís i de dissuasió. Igual que la merla, utilitza la intensitat per alertar a tota la bandada de manera immediata, dificultant que el depredador pugui aprofitar l'element sorpresa. 

Pel que fa als moviments i desplaçaments, quan ha de desplaçar-se d'un arbre a un altre o travessar un espai obert, ho fa amb una tècnica específica, realitza un “vol projectil”, un vol  molt ràpid, directe i amb fortes ondulacions, sovint a una altitud considerable. Això redueix el temps d'exposició davant de possibles atacs i el fa difícil de seguir amb la vista.

Quan s'alimenta a la capçada, no és un ocell nerviós com les mallerengues. Es mou amb una lentitud calculada, gairebé com un lloro. Aquesta manca de moviments bruscos evita que qualsevol depredador detecti el seu moviment entre les fulles.

El  tord ala-roig (Turdus iliacus) basa la seva discreció en la gestió del grup i en tàctiques visuals per evitar ser detectat pels rapinyaires (com l'esparver o l’astor).

Emeten el seu característic "tsee" o "zeeer", un so tan agut i lineal que resulta gairebé impossible de localitzar espacialment per a un depredador. El rapinyaire sent que hi ha un tord a prop, però la física del so impedeix que pugui fixar el punt exacte d'on prové, permetent que el tord mantingui el contacte amb la bandada sense revelar la seva posició exacta.

Per altra banda, tenen una molt bona cripsis i camuflatge de repòs.Tot i que tenen un color vermell intens sota les ales, aquest només es veu quan volen.

Quan estan aturats, mantenen les ales ben plegades. El seu dors és d'un marró neutre i el seu pit té un clapejat que trenca la silueta de l'ocell entre les branques o l'herba seca. Segons les guies de SEO/BirdLife, la seva cella blanca tan marcada també ajuda a desviar l'atenció de la forma de l'ull, un punt clau que els depredadors busquen per identificar preses.

Sempre es mouen en grup, sovint barrejats amb tords comuns. Apliquen la regla de "molts ulls" o vigilància cooperativa. Mentre una part de la bandada menja baies a terra o en arbustos (moment de màxima vulnerabilitat), uns altres individus vigilen des de les parts altes. En cas de perill, un sol reclam d'alarma fa que tot el grup s'immobilitzi o s'amagui de cop al cor de l'espessor.

Davant d'un perill imminent, el tord ala-roig no surt volant immediatament (ja que el moviment és el que més detecten els rapinyaires). Es queda totalment quiet, en una estratègia d’immobilitat absoluta o “freezing”, sovint en una postura estirada que el fa semblar una branca trencada. Aquesta reacció és molt eficaç en boscos de ribera o zones de matoll dens.