ON VIU ALLÒ SALVATGE

Hi ha llocs encara mig buits de presència humana al nostre voltant. Normalment són llocs inhòspits i poc amables amb la delicada vida humana, però precisament per això, són refugis per la fauna silvestre i llocs on els processos ecològics es donen amb més normalitat i que ens sorprenen per la seva riquesa.

Un d'aquest llocs és la reserva ornitològica de "El Planerón", (Estepas de Belchite, El Planerón y La Lomaza) a Saragossa, l'Aragó, un dels ecosistemes esteparis millor conservats de tota Europa.

"El planerón" és un lloc difícil d'oblidar i difícil de definir. De primeres sembla un paisatge de l'oest on només hi falta una tribu d'indis sobre els seus cavalls per fer-ho totalment versemblant. La seva cruesa és la seva bellesa. La vegetació és esparsa i baixa, amb alguns arbres o arbusts dispersos de tamarius. Les plantes estan adaptades a l'ambient marcadament estèpic i halòfil, com la Suaeda pruinosa, de petites fulles crasses,  el limònium (Limonium sp.) de boniques flors liles, la Barrela (Salsola vermiculata) o la Botja pudent (Artemisa herba-alta).

Els amplis horitzons i els colors terrosos, rogencs i blancs de guix del terra, amb la vegetació en contrasts de verds forts i aspres o suaus i pàl·lids, creen una sensació d'amplitud i salvatgia hipnòtiques. Els petits puigs, les rambles i els turons de cims plans marquen una orografia de detalls ínfims i amagats.

En aquestes immensitats, on a les hores centrals del dia i fins el captard no es mou gaire res a l'estiu, en realitat hi viuen multitud d'animals d'estepa: les calàndries, les terreroles rogenques, cogullades vulgars i fosques, les aloses becudes, com petits correcamins que es fan fonedissos entre les artemises... i d'altres més grans com els torlits, les gangues, les escasses xurres, parents propers de les gangues, els sisons... ocells caçadors com el botxí meridional o el seu parent el capsigrany i rapinyaires com l'àliga calçada i l'arpella vulgar i d'altres tant imponents com l'àliga daurada o l'àliga imperial ibèrica. Sorprèn l'abundància d'individus, sobretot en espècies que costen de veure a casa nostra, com la tórtora europea, el botxí o les guineus, que campen arreu fàcilment visibles gràcies al poc cobriment vegetal. La nombrosa població de conills deu contribuir a la presència d'aquests predadors mitjans i grans. Algunes basses i tolls estratègicament situats marquen els desplaçaments i les rutines diàries dels animals de l'estepa. Alguns son fets per situar aguaits per l'observació naturalista i s'han convertit en un negoci lucratiu i, al meu parer, excessivament car.

Les primeres i les últimes hores del dia són les millors per gaudir dels seus habitants. Tot es belluga, canta, reclama i vola en aquestes hores d'activitat. El contrari de les hores centrals, a partir de  les 10 o 11 del matí, on tot s'amaga i immovilitza per no patir els efectes de la calor extrema. Als tolls amb aigua hi van apareixent els ocells, un d'arrere l'altre, per beure i banyar-se. Des d'un aguait petit i dissimulat a tocar d'un d'aquests tolls hem pogut gaudir d'escenes intimes de la seva vida, com la d'una parella de corbs, mascle i femella, jugant entre ells amb un pal i demostrant els forts lligams de parella que es creen en aquesta espècie; un grup d'estornells negres banyant-se en grup, una ganga mascle solitària baixant prop de l'aigua, però sense atrevir-se a beure encara, una parella de botxins meridionals, tórtores europees, puputs, calàndries, terreroles rogenques, un còlit gris o unes garses.

El 10 i 11 d'agost han estat dos dies de contacte amb allò salvatge immersos en l'abundor d'un ecosistema encara en funcionament, ric i viu, com pocs queden al nostre voltant.

ELS FALCONS DE LA REINA AL TER

Malgrat haver esmentat ja aspectes d'aquests falcònids en altres posts d'aquest mateix bloc, crec que val la pena comentar el cas de la visita regular dels Falcons de la reina (Falco eleonorae) a un tram concret del riu Ter, entre Verges, Foixà, Colomers i Ultramort. Cada any per les mateixes dates, un nombre considerable d'aquests falcons especialitzats en la captura d'ocells migradors al mar i que crien en penya-segats marins de les illes Balears, visiten aquesta contrada a la recerca d'un recurs molt concret i estacional: els escarabats de Sant Joan. Efectivament, és els dies previs a Sant Joan quan aquests escarabats del gènere Melolontha fan la seva emergència com a adults, s'aparellen i les femelles d'aquests insectes fan vols des dels arbres fins als prats, per fer la posta. Aquest fet és tan regular i conegut que s'esmenta fins i tot a les guies de camp sobre rapinyaires a Catalunya.

Avui, 15 de juny, he visitat aquest indret i he pogut veure dos exemplars del Falcó de la reina, un de fase clara o morfo clar i un de fase fosca o morfo fosc, ja que aquesta espècie de rapinyaire, com passa amb d'altres (Àguila calçada per exemple), es presenta en dues lliurees diferents, una més acolorida i l'altre melànica, totalment fosca, les dues "morfos" esmentades més amunt. Un dels exemplars, posat en un pollancre de la riba del Ter, s'ha deixat veure a plaer durant molta estona, podent-li fer algunes fotos. A primeres hores del matí s'han vist fins a 8 exemplars a l'entorn d'aquest punt. Això és així perquè aquests falcons tenen comportaments gregaris, crien en colònies als penya-segats marins i s'ajunten per aprofitar recursos tròfics com aquest dels escarabats coincidint en aquest espai durant unes poques setmanes.

Fent una petita recerca bibliogràfica i webgràfica, he pogut aclarir una mica alguns interrogants sobre aquest comportament en particular.

L'alimentació d'aquests falcons es basa en dos recursos: insectes i ocells del grup dels passeriformes. 

Tal com diu la "Guia de rapinyaires de Catalunya" de Fran Trabalon i Àlex Ollé:

"Els insectes, i concretament les cigales, llagostes i ortòpters en general, odonats i coleòpters, són la font gairebé exclusiva d'alimentació per als exemplars que es troben fora del període reproductor -com el cas de Catalunya-, inclosa la hivernada a Madagascar. Els ocells són el recurs principal durant l'època reproductora, al setembre i l'octubre, quan hi ha un gran moviment de passeriformes en migració; els illots on hi ha les colònies reben una important quantitat d'ocells que, sovint esgotats, s'aturen per aquests punts del Mediterrani i de l'Atlàntic. (...) Els coleòpters juguen un paper important en la seva alimentació, especialment quan han arribat a la primavera i romanen un temps a diversos territoris abans d'instal·lar-se a les zones de nidificació. (...) Són habituals les concentracions d'exemplars durant alguns dies en zones on emergeixen gran nombre d'insectes, sobretot l'escarabat de Sant Joan, el quan pot ser molt abundant localment. (...) També les zones que han patit incendis poden resultar bons punts de concentració d'insectes, i alhora atraure els falcons."

Sobre els llocs d'hivernada, principalment a Madagascar, diu:

"Durant l'hivern es troben en ambients del tot diferents (als dels llocs de cria, illes i penya-segats marins principalment), ja que ocupen boscos humits ben conservats i els seus marges. Des d'aquestes zones els falcons es desplacen a altres àrees obertes i a cultius on resulta més fàcil capturar els insectes."

A d'altres llocs de la península, els falcons de la reina també fan concentracions per aprofitar aquest recurs. Per exemple a Soria, a la Sierra Cebollera (Almazán, Matamala,...), s'ajunten a pinars d'interior on s'alimenten també d'escarabats de Sant Joan (Melolontha melolontha). També es reuneixen a la "laguna de Talayuelas" i altres llocs propers, a Cuenca, a Escalante, a la costa càntabra, a "Arenas de San Pedro", Ávila, o a les "Lagunas de Cantalejo" a Segovia.

Pel que fa al recurs tròfic dels passeriformes, en depenen per l'alimentació dels polls, fent coincidir fins i tot el naixement dels mateixos, entre agost i setembre, amb el pas migratori de molts ocells transsaharians, normalment a finals d'agost.

Un falcó de la reina o falcó marí de morfo clar, avui al Ter, entre Verges i Ultramort.

PARDALEJANT PER LES TERRES DE PONENT

Recuperar la il·lusió per l'exploració i el descobriment, la simple possibilitat de veure animals que tenia mitificats per inaccessibles, llunyans, fora del meu abast, és com tornar a la infància, a l'època dels grans somnis i promeses. Això és el que he sentit amb una sortida ornitològica de cap de setmana a la plana de Lleida.

Proposar-se reptes sempre ens esperona a superar els nostres costums i límits auto imposats. Així, el cap de setmana del 3 i 4 de febrer vàrem anar dos col·legues a fer un viatge ornitològic per les terres de Lleida i una mica més enllà. Una mena de marató ornitològic on ens havíem marcat veure una sèrie d'espècies d'ocells de secà de la plana i alguns altres lligats als ambients aquàtics i als roquissars.

Concretament el repte incloïa: Còlit negre, Ganga, Mallerenga de bigotis, Duc, Àguila daurada, Arpella pàl·lida, Esparver d'espatlles negres, Pela-roques, Botxí, Xurra, Sisó, Calàndria, Àguila cuabarrada, Àguila imperial, Esmerla, Alosa becuda, i d'altres espècies poc comunes. Més o menys la meitat d'aquesta llista, fins al botxí, vam aconseguir veure'ls, i la resta no. El cert és que sovint només les entrevèiem, les detectàvem d'una manera fugaç i fantasmal, degut a la boira que ens va acompanyar durant els dos dies, però tot i així les observacions eren suficients per poder assegurar la identificació.

El còlit negre al Mas de Melons, acompanyat de cotxes fumades, xixelles i pardals roquers. La ganga a la Timoneda d'Alfés, un bàndol que va aterrar a prop nostre i que ens va deixar entreveure les seves siluetes i parts contrastades durant pocs segons. La mallerenga de bigotis al Pantà d'Utxesa, com un ésser fugisser i amagat que només ens deixava escoltar els seus reclams. El duc, esfinx hieràtica en un petit penya-segat prop del mateix pantà. El pela-roques, prop del pantà de Sant Ana, ja a Osca, com una papallona roquera vista "in extremis" quan ja quasi ens en anàvem. L'esparver d'espatlles negres o elani, també vist "en temps de descompte" amb una boira espessa, enmig d'una munió de tudons a les branques d'un arbre de la plana entre Ivars i Belianes.

Alguns d'ells suposaven un "bimbo", l'observació d'un ocell per primera vegada a la vida. D'altres no, però igualment aportaven una nova observació d'una espècie vista poques vegades o en condicions menys favorables. De qualsevol manera, el plantejament de reptes com aquest ja suposa una concreció d'objectius, el descobriment de noves zones i espais naturals, que d'altra manera seguirien sent desconeguts. I també està, per suposat, l'alegria compartida quan l'exploració i les observacions es fan en bona companyia.

Es podria adduir que la presa o la competició per obtenir totes les observacions devaluaria el gaudi i l'autenticitat de l'experiència naturalista, però no ha estat així. Esperonats pels objectius del cap de setmana hem gaudit intensament de cada moment.

La meva participació enguany també en un joc ornitològic: "El joc de l'ocell diari", va en el mateix sentit de exercitar aquesta afició mitjançant reptes reals.

L'ILLA DE BASS, ELS MASCARELLS I L'ILLA DEL TRESOR

7 d'agost de 2023, Escòcia, Regne Unit. Excursió d'uns 40 quilòmetres des d'Edimburg fins a la bonica població costanera de North Berwick, al mateix estuari de Forth, per visitar l'illa de Bass Rock, reserva natural i la major colònia, uns 150.000 individus, de cria mundial de mascarell atlàntic (Morus bassanus). Allà s'agafa un dels vaixells que fan la visita als illots propers per veure aus marines, especialment mascarells, però també Gavinetes de tres dits, Èiders, Garses de mar, Frarets, Gavots o Somorgollaires per exemple, a part de foques comunes i grises.

A l'illa s'hi va fer un castell que posteriorment va ser una presó i finalment es va instal·lar un far. El far el va construir al 1902 un enginyer de fars, en David Stevenson, pare de Robert Louis Stevenson, el famós escriptor de "L'illa del tresor", diuen que inspirada en la propera illa de Fidra.

L'illa de Bass Rock es veu blanca des de la costa a causa de la quantitat de parelles de mascarells que la ocupen per criar, juntament amb algunes parelles d'altres aus marines, es clar, com gavinetes de tres dits, per exemple. La roca en la que fan els nius però, és negre o molt fosca, donat el seu origen volcànic. Un castell, un monòlit de pedra que s'alça del mar més de cent metres, com un gra poderós i supurant d'aus blanques.

La forma de pescar dels mascarells és gairebé sobrenatural: es deixen caure a l'aigua plegant les llargues ales enrere com arpons kamikazes encalçant els bancs de verats i altres peixos. Veure'ls travessar l'aigua a gran velocitat com projectils vius sempre desconcerta i enlluerna, et deixa sense respiració per la contradicció que suposa aquest superpoder i la facilitat amb que l'acaren. També veure'ls alçar el vol fàcilment, com gats saltant àgilment als núvols des de l'aigua, grans com són.

Els mascarells passen l'hivern a latitud més baixes, a les costes del Cantàbric o fins i tot de l'Àfrica i alguns penetren al Mediterrani, on els podem veure si fem sortides en barca o, amb sort, des de la mateixa costa. 

Avui, 1 de gener de 2024, a la Punta de Garbí, prop de Sant Elm, Sant Feliu de Guixols, faig un avistament d'un mascarell a última hora de la tarda. 

Cap al gener-febrer ja tornen a les seves colònies de cria del nord, com la de Bass Rock, on es troben les mateixes parelles cada any per reproduir-se. 

L'ESTANY DE SILS: UN REFUGI NECESSARI PERÒ LIMITAT

L'Estany de Sils és un refugi humit relicte. Actualment ja només consta d'un estany permanent dissenyat artificialment i alimentat també de manera artificial amb les aigües d'una petita depuradora biològica on s'aboquen part de les aigües del poble. La Sèquia de Sils, el principal rec de desguàs de l'antic i original estany de Sils, producte de la inundació de bona part de la plana, ara condueix l'aigua provinent de la depuradora de Caldes de Malavella. L'estany temporal, sec i eixut de fa temps, és el que resta de la plana inundable natural.

L'estany permanent normalment acull una quantitat limitada d'éssers lligats a les zones humides i els ambients aquàtics, segurament pel fet que és un espai petit i amb una làmina d'aigua poc fonda. 

D'ençà d'unes setmanes, però, arrel de la perllongada sequera que patim aquest 2023, ha esdevingut un refugi indispensable per a molts més animals. Quantitat d'ardeids com bernats pescaires, agrons blancs, martinets blancs o esplugabous, i també ànecs coll-verds i xarxets, cabussets, polles d'aigua, rasclons, corbs marins grossos o xivites, i fins i tot altres visitants més de pas, en migració, com el becplaner o la cigonya negra, han buscat recer en aquest petit ambient humit aquests principis de novembre.

Per fer-nos una idea, només esmentar que una cigonya negre va romandre una setmana a l'estany, quan normalment no s'aturen "tant de temps". La cigonya negre, més agrest, solitària i salvatge que la seva cosina la cigonya blanca, sol estar-s'hi poc temps aquí. Aquesta cigonya en concret provenia de Bèlgica on havia estat anellada. Amb el seu plomatge negre amb reflexos verdosos i violetes ha posat una nota exòtica a l'estany. 

També el becplaner, de vestit blanc, potes negres no gaire llargues i bec llarg i aplanat a la punta, porta instal·lat aquí dos mesos. De la família dels pelicans, sorprèn amb els seus moviments laterals del bec rastrejant els llims en busca d'invertebrats, peixos i qualsevol partícula orgànica en realitat, amb el seu caminar pausat.

Els agrons blancs, estilitzats i d'un immaculat  plomatge blanc, bec llarg i groc i cames negres, sembla que ballin lentament amb el seu vol elegant de llargues ales i cua curta com una faldilla realment mini. Ells pesquen sobretot peixets petits pinçant-los amb el seu llarg bec, tot i que també són capaços d'atrapar presses més grans. Abans rars i escassos, ara són cada cop més comuns i nombrosos. Fins a set exemplars s'han ajuntat a l'estany.

Els grisos bernats pescaires, de bec poderós i obsessiva mirada groga, poden pescar peixos de mida considerable i se'ls ha vist menjant carpes grosses i anguiles.

Els esplugabous s'ajunten per dormir als dormidors, ocupant les branques d'algun arbre de les illes internes de  l'estany. N'he comptat un centenar més o menys. Els seus aterratges zigzaguejats al captard són al·lucinants.

Els corbs marins grossos també solen visitar l'estany i aquesta tardor un parell d'ells hi romanen, pescant amb facilitat carpes de mida mitjana. 

Cal esmentar també als petits blauets, pescadors per cabussament des d'alguna branca, com petits arpons blau elèctric, que amb el seu xiulet agut característic ens avisen sempre abans d'aparèixer.

A part d'ocells, també hi ha un mamífer ictiòfag especialitzat, la llúdriga, que s'ha deixat veure pescant aquests dies i que a més deixa els seus excrements al rec de sortida de l'estany.

Tots aquests predadors especialitzats en fauna aquàtica fan que, sense aportacions externes, corri perill la pervivència de tota aquesta fauna.

Esperem que les pluges aportin la necessària aigua i la connexió amb la resta de recs i rieres de la xarxa hídrica d'aquesta part de la selva, la conca de la riera de Santa Coloma.

L'expressió mínima dels espais humits que resten, com aquest de l'estany de Sils, no sembla suficient per mantenir la biodiversitat en aquests temps de crisi.

DIARI D'ESCLET. ECOSISTEMA ALOCAR (11 i 17 de setembre de 2023)

A l'entorn d'Esclet hi ha diversos alocars alguns dels quals visito amb regularitat. Són llocs amb diverses mates d'aloc (Vitex agnus-castus), un arbust caducifoli de fulles profundament palmades i flors de color blau lilós. La seva floració, que es dona entre els mesos de juny i setembre, proveeix de nèctar molts insectes que el visiten amb assiduïtat i de retruc convida paràsits i depredadors a utilitzar-lo com a territori de cacera. 

Aquest setembre, varies mates continuen florides, mentre que d'altres ja han fructificat. Malgrat l'entestament del pagès en "netejar" els marges, l'aloc és una planta molt persistent, capaç de brotar de nou de soca-rel com ha fet aquest any. A aquestes alçades de l'estiu ja no rep tantes visites de papallones i altres invertebrats com al juliol i l'agost però encara es poden veure papallones diürnes (ropalòcers) com la sageta negre (Gegenes nostrodamus), una papallona africana en plena expansió degut al canvi climàtic i l'aridització de l'entorn, damer roig (Melitaea didyma), dard ros (Ochlodes sylvanus), papallona reina (Papilio machaon), bruixa (Brintesia circe), capgrós comú (Carcharodus alceae), merlet comú (Pyrgus malvoides), blaveta comuna (Polyommatus icarus), blaveta dels pèsols (Lampides boeticus), blaveta estriada (Leptotes pirithous), Safranera de l'alfals (Colias crocea), blanqueta de la col (Pieris rapae) i pòntia comuna (Pontia daplidice). També trobem arnes o "papallones nocturnes" (heteròcers), com Heliothis peltigera, Emmelia trabealis, Rhodometra sacraria, Macroglossum stellatarum, etc.; el borinot negre o abella fustera (Xylocopa violacea), l'abellot Bombus terrestris i d'altres himenòpters com l'abella Amegilla quadrifasciata, la vespa caçadora Ammophila sabulosa, la vespa Scolia hirta...; aranya cranc (Thomisus onustus) a l'aguait i assalt d'insectes que acudeixin a libar les flors de l'aloc, ajudada per la seva tècnica de camuflatge consistent en la capacitat de canviar de color depenent de la flor en que es trobi; Hemípters com la xinxe Carpocoris fuscispinus o la Graphosoma lineatum ssp. italicum; el pregadéus (Mantis religiosa), sempre a l'aguait de preses;  i fins i tot tres saltamartins del gènere Aiolopus morts i abraçats fortament dalt de les espigues florals, infectats pel fong Entomophaga grylli, que ataca el seu sistema nerviós i els indueix a adoptar aquesta posició enlairada per poder escampar millor les seves espores. És a dir, que converteix els saltamartins virtualment en "zombies" que només actuaran per l'alimentació i propagació dels fongs.

Què més es pot demanar a un alocar?

Alocar

Aranya cranc (Thomisus onustos)

Sageta negre (Gegenes nostrodamus)

Papallona reina (Papilio machaon)

Heteròcer (Rhodometra sacraria)

Saltamartí (Aiolopus) infectat pel fong (Entomophaga grylli)

Abellot (Bombus terrestris)

Xinxe Graphosoma lineatum

Xinxe Carpocoris purpureipennis

Pregadéus (Mantis religiosa)

Abella Amegilla quadrifasciata

Vespa Scolia hirta

EL DESCOBRIMENT DE LES HÈBRIDES

Les illes Hèbrides exteriors són les illes escoceses que es troben més a l'oest del Regne Unit. Aquesta cadena d'Illes tenen totes unes característiques pròpies i especials i també un alt grau de conservació degut a la seva relativa llunyania, baix poblament i el manteniment d'un ús tradicional i restrictiu del territori. El turisme de masses encara no ha envaït aquestes illes, com sí ho ha fet a d'altres properes com l'illa d'Skye, de les Hèbrides interiors. 

La de més al nord, Lewis i Harris, és muntanyosa i agrest, amb algunes platges al cantó oest. Berneray, North Uist, Benbecula i South Uist formen un continu de terreny força pla i foradat d'estanys i entrades de mar, amb algun relleu a l'est. Més al sud, Barra i una pila d'illots. La vegetació sol ser baixa, d'herbes, molsa, torberes, brucs, cards, d'aiguamoll ...

Una visita ràpida a les illes ens va descobrir a la meva família i a mi, un entorn natural molt interessant i encara silvestre: foques, mascarells, àguiles marines, còlits grisos, garses de mar i molts més. Però em centraré en un sol territori. Deixant l'illa de Lewis i Harris vam arribar per ferri al conjunt d'illes d'Uist. En arribar al port de Berneray veiem que bona part de l'illa, o de les illes, per ser més exacte, encara que estiguin connectades per carretera, estan envoltades per platges atlàntiques de forma gairebé contínua, sobre tot pel costat oest. Veiem foques de molt a prop i ens endinsem al complex terreny esquarterat i esquitxat de forats d'aigua dolça o salada per tot arreu per carreteres sovint d'un sol carril amb eixamplaments alternatius per poder deixar pas als dos sentits. Carreteres que ressegueixen l'orografia i la forma del terreny. Pels encontorns, xais i vaques escoceses, cérvols i conills, mantenen el paisatge d'herbassars i prades. Quan arribem a l'allotjament al petit poblament de Gerinish, al costat del Loch Bee, descobrim que aquest estuari o braç de mar és absolutament ple de cignes. No ens ho esperàvem. És un dels al·licients del viatge.

El nostre amfitrió, en Brian, ens diu que el d'aquest llac marí és el bàndol de cignes muts més gran de Gran Bretanya i que a l'hivern n'arriben d'Islàndia els cignes cantaires. També ens recomana que visitem una reserva natural propera i l'enorme platja continua de la part oest de l'illa. Així ho fem i ens trobem tot de sorpreses com una zona de torberes amb plantes insectívores, herba de la gota i viola d'aigua, platges desertes plenes de limícoles com garses de mar, corriols grossos i territs variants, petits bosquets...

Amb tot, un dels atractius més grans de l'illa és l'abundància d'un dels ocells més icònics que podem veure a les nostres contrades i que jo només he vist un parell de vegades a Esclet i Cassà de la Selva, el mussol emigrant (Asio flammeus). El primer el veig volant amb vol lent i ondulant sobre el terreny de pastures baixes i de seguida faig sortir tothom del cotxe per veure'l i explicar el que és i com és de rar a casa nostra, encomanant el meu entusiasme a tota la família. Ja sabia que en podria trobar algun, però es que durant tot el dia anem veien fins a una dotzena, volant o perxats a sobre d'algun pal de tanca, una roca o directament al terra i en gaudim a plaer. Aquest mussol ha canviat en bona part els hàbits nocturns pels diürns i fa les funcions d'una arpella pàl·lida o un esparver cendrós, tot i que continua caçant d'oïda, com tots els mussols, assistit per la vista.

És capaç d'aprofitar les explosions de micromamífers per maximitzar les seves oportunitats i capacitats reproductives, fent postes més grans i segones postes, és a dir que, atenent a l'abundància que en copsem, és probable que aquest sigui un any de talpons i de mussols a l'illa d'Uist.

De fet, el mussol emigrant es diu així perquè en condicions com aquesta, acaben emigrant quan la densitat de preses baixa i és llavors quan arriben fins les nostres latituds, provinents del nord o l'est d'Europa, o també de la població que hi ha a l'altiplà nord de la península ibèrica, on se'l coneix com a "Buho campestre".

Al dia següent, quan marxem pel matí, encara en trobem un mussol emigrant més i gaudim uns moments del seu deambular anant a poc a poc al seu costat mentre vola baix sobre el terreny, buscant preses.

Tots hem après a gaudir de la seva silueta i el seu vagareig, veient-lo com un element inseparable del paisatge, i marxem feliços d'haver-lo pogut sentir a prop nostre.

Més tard, en arribar a casa, llegeixo en un bloc sobre la natura de les illes Hèbrides una frase que em fa pensar en el que hem viscut com a família:

"Una mica d'informació de fons de vegades pot convertir una trobada quotidiana amb la natura en una aventura de vida salvatge i iniciar un viatge de descobriment a la història natural mundial." bloc Hebridean Nature Notes

Asio flammeus - Mussol emigrant

DIARI D'ESCLET. 3 DE JULIOL DE 2023. FORMIGUES, FORMIGUES!

Arribo al prat de dall d'Esclet cap a dos quarts de nou i em planto a observar. No hi ha molt moviment. No veig els gaigs blaus ni de la Vilabella ni de Ca l'Oller. Tampoc els mussols. Només dos milans negres van cap als freixes de la Vilabella, el mas adjunt a l'ermita de Sant Vicenç. El seu vol tranquil i majestuós fa pregona la soledat del moment i del lloc. Un dels milans es dedica a donar voltes sobre el paller on nia el gaig blau, suposo que volent provocar la seva sortida. L'altre es manté a l'aguait dalt d'un dels freixes del mas. El milà més actiu arriba fins i tot a arrencar una branqueta llarga del freixe on hi ha el seu company i se l'emporta cap al seu circuit sobre el paller. El mascle de la parella de gaigs blaus no apareix, però se'l sent protestar amb la seva veu de carraca o de sonall de fusta: "cra-cra-cra-cra-cra"!. Només surt a fer la guàrdia davant l'entrada del paller quan marxen els milans.

I no han marxat per casualitat. Es dirigeixen cap al proper mas Oller, on, de cop i volta, han aparegut també tres falcons mostatxuts i tres gaigs blaus més, aquests pertanyents a la parella reproductora d'aquest mas. Una parella assistida probablement per un dels joves de l'any passat que encara no està en edat reproductiva. S'han afegit els falciots negres i els ballesters. Tota aquesta munió d'ocells i tot aquest enrenou respon a l'aparició de les formigues voladores. Puc apreciar amb el telescopi com els mostatxuts van agafant insectes amb les potes i els gaigs blaus ho fan amb els seus grans becs. Els milans també ho fan amb les seves potes relativament petites. Els falciots simplement se les empassen. 

Les formigues amb ales es van deixant veure a mesura que van sortint més a prop. Aquest "manà" que no cau del cel sinó que hi puja, deu ser un bon esmorzar pels ocells, que han aparegut de cop i es van reunint pel festí. Especialment els milans negres, que van arribant d'arreu fins a un màxim de dotze exemplars, atrets de lluny per les seves grans siluetes, una mica com ho fan els voltors quan troben menjar. El carrusel es va desplaçant, primer cap a la Vilabella i desprès cap al front de la riera Cagarella i la Gotarra, suposo que seguint els afloraments de núvols de formigues alades. Observo els reflexos metàl·lics de l'esquena negre dels mostatxuts, els vols acrobàtics dels gaigs blaus i el tranquil anar i venir dels milans durant una bona estona. Llavors caic en el compte que encara em falta descobrir quina o quines espècies de formigues són les que volen matineres pel juliol.

Cap a dos quarts d'onze els seus vols s'acaben i també l'espectacle. Deixo al mascle de gaig blau de la Vilabella a la porta del seu "negoci", vigilant, i me'n vaig camí enllà amb una bona col·lecció d'imatges i impressions per gaudir en el record.

La feina d'avui ha estat esperar que sorgís alguna cosa. Amb esperança, amb paciència, però també amb el gaudi del joc entre el paisatge, els núvols esgarrapats i la soledat del moment, la salvatgia que transmet i que traspua.  

PICOTS AL JUNY

Pel juny surten els picots juvenils dels seus nius fets als troncs dels arbres. Els que millor els construeixen són els picots garsers grossos però els picots verds també els saben fer, tot i que sovint aprofiten els dels picots garsers. Els polls dels picots són força escandalosos en els seves vocalitzacions demanant menjar als pares i de vegades això els delata als nostres sentits.

Aquest juny, picot garser gros a Sils i picot verd a Caldes de Malavella.

GODZILLA PUJA ALS ARBRES

El llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), el major dels nostres sauris, tot i ser terrestre i amagar-se dins de caus, de vegades tira cap amunt dels arbres si decideix que el depredador és terrestre i no li dona temps a fugir per terra cames ajudeu-me. Aquesta circumstància, no gaire freqüent, tot s'ha de dir, ens permet de vegades una observació detinguda i detallada d'aquests éssers fugissers. El cap és enorme, amb una boca que li ocupa tot ell. Uns ulls foscos i ametllats vorejats de petites escates, com finestres medievals, li donen un aspecte intel·ligent. Uns grans forats timpànics coberts d'una membrana externa negre li destaquen a la part posterior del cap. Li permeten detectar sons greus sobretot, i segurament les vibracions transmeses pel terra. La part superior del cap està coberta d'escates grans i dures, a mode d'escut. El cos és cobert d'escates petites i arrodonides, granulars, negres, verdes o grogues i blaves, aquestes últimes formant grups petits com taques. Les potes són robustes i amb cinc dits, especialment llargs els centrals i sobretot el quart de les potes posteriors, rematats amb ungles fortes. Cap i cos representen una mica més d'un terç de la llargada total, la resta és una cua llarga i forta que l'ajuda a desplaçar-se i a grimpar.

L'exemplar de les fotografies va ser reportat a Sils, on és força habitual constatar la seva presència, el diumenge 18 de juny del 2023.