Arribo al prat de dall d'Esclet cap a dos quarts de nou i em planto a observar. No hi ha molt moviment. No veig els gaigs blaus ni de la Vilabella ni de Ca l'Oller. Tampoc els mussols. Només dos milans negres van cap als freixes de la Vilabella, el mas adjunt a l'ermita de Sant Vicenç. El seu vol tranquil i majestuós fa pregona la soledat del moment i del lloc. Un dels milans es dedica a donar voltes sobre el paller on nia el gaig blau, suposo que volent provocar la seva sortida. L'altre es manté a l'aguait dalt d'un dels freixes del mas. El milà més actiu arriba fins i tot a arrencar una branqueta llarga del freixe on hi ha el seu company i se l'emporta cap al seu circuit sobre el paller. El mascle de la parella de gaigs blaus no apareix, però se'l sent protestar amb la seva veu de carraca o de sonall de fusta: "cra-cra-cra-cra-cra"!. Només surt a fer la guàrdia davant l'entrada del paller quan marxen els milans.
I no han marxat per casualitat. Es dirigeixen cap al proper mas Oller, on, de cop i volta, han aparegut també tres falcons mostatxuts i tres gaigs blaus més, aquests pertanyents a la parella reproductora d'aquest mas. Una parella assistida probablement per un dels joves de l'any passat que encara no està en edat reproductiva. S'han afegit els falciots negres i els ballesters. Tota aquesta munió d'ocells i tot aquest enrenou respon a l'aparició de les formigues voladores. Puc apreciar amb el telescopi com els mostatxuts van agafant insectes amb les potes i els gaigs blaus ho fan amb els seus grans becs. Els milans també ho fan amb les seves potes relativament petites. Els falciots simplement se les empassen.
Les formigues amb ales es van deixant veure a mesura que van sortint més a prop. Aquest "manà" que no cau del cel sinó que hi puja, deu ser un bon esmorzar pels ocells, que han aparegut de cop i es van reunint pel festí. Especialment els milans negres, que van arribant d'arreu fins a un màxim de dotze exemplars, atrets de lluny per les seves grans siluetes, una mica com ho fan els voltors quan troben menjar. El carrusel es va desplaçant, primer cap a la Vilabella i desprès cap al front de la riera Cagarella i la Gotarra, suposo que seguint els afloraments de núvols de formigues alades. Observo els reflexos metàl·lics de l'esquena negre dels mostatxuts, els vols acrobàtics dels gaigs blaus i el tranquil anar i venir dels milans durant una bona estona. Llavors caic en el compte que encara em falta descobrir quina o quines espècies de formigues són les que volen matineres pel juliol.
Cap a dos quarts d'onze els seus vols s'acaben i també l'espectacle. Deixo al mascle de gaig blau de la Vilabella a la porta del seu "negoci", vigilant, i me'n vaig camí enllà amb una bona col·lecció d'imatges i impressions per gaudir en el record.
La feina d'avui ha estat esperar que sorgís alguna cosa. Amb esperança, amb paciència, però també amb el gaudi del joc entre el paisatge, els núvols esgarrapats i la soledat del moment, la salvatgia que transmet i que traspua.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
