ESCLET, ENCARA

 Com el cos dinosàuric d'un drac gegant, jeu al mig de la plana mig estripat l'edifici del mas Oller. Les escates del drac mort son les teules de la teulada. El mussol, sempre a la mateixa teula, surt a prendre el sol una estona i rep visites: la puput, el gaig blau, els pardals comuns i els de la piga a la galta, ben artistes, els xarrecs... Els murs del mas són forats on fer el niu. Falciots, ballesters i orenetes van patinant pel cel, com un camp de gel blau i blanc. Milans negres, recol·lectors massa grans, al costat de cornelles, torlits, cucuts i gaigs blaus, s'acumulen alimentant-se pel terra. Cent tudons alçant el vol en un aplaudiment involuntari sota el picat d'un falcó pelegrí o d'un astor. I un grapat de tórtores, ja no tan comunes, amb el seu xal de punt gros, els ulls i els peus vermells i la pinta blanca i negre al coll, com un aeroport pels petons, parrupant a l'ombra dels pins. Mascles encoratjats de perdius i faisans cridant el seu reclam ronc o barallant-se com galls de brega. Cueretes grogues i cueretes blanques. Mosquiters pàl·lids. Bosquetes. Rossinyols. Gafarrons. Cargolets. Tallarols de casquet. Cogullades, cruixidells i cotolius. Trists. Tots envaint l'espai sonor. Alhora. Passa veloç la falç petita del falcó mostatxut, giravoltant "fast and furious" rere els falciots o les orenetes. El xoriguer es penja dels núvols fent l'aleta, o es repenja a una perxa guaitant la presa. Potser passa una perdiu de mar, potser uns corriols, un falcó cama-roig, un borinot, o un bufaforats. Esclet, encara.

DOS DIES AL "MAR D'ARAGÓ"

Als Monegros, entre Fraga, Peñalba, Caspe, Candasnos i el pantà de Mequinenza, hi ha un ambient quasi desèrtic i d'estepa ple de vida silvestre. Capsigranys, còlits grisos i rossos, calàndries, arpelles, esparver cendrós, orenetes cua-rogenques, cueretes groques, 44 voltors i 1 aufrany a l'exterior d'una granja de porcs, àguiles calçades, àguila daurada, milà negre, milà reial, xoriguer, aligot, cucut, abellerol, pinsà, mussol banyut, alosa vulgar, cogullada vulgar i fosca, terrerola vulgar, guatlla, oriol, tallarol emmascarat, caderneres, estornells, pardals, tórtores europees, puputs ... i com a mamífers els conills, la llebre ibèrica i la guineu. La vegetació estava formada per plantes de secà com la botja pudent (Artemisia herba-alba) i la canyaferla (Ferula communis), una mena de fonoll.

En un petit monticle de la zona de la plana cerealista, envoltat d'una petita pineda infestada de vesc (Viscum album), hem passat una nit al ras fent bivac l'amic Gus i jo, sentint tota la nit els reclams dels polls de mussol banyut i la seva mare, i els lladrucs de les guineus. Dos dies en un indret solitari en extrem i amb un ambient silvestre d'estepa molt ric. Què més es pot demanar?

Plana de secà amb la pineda del Mas de l'Ajuntament

Mas de l'Ajuntament

Ruta del vedado

Botja pudent

Canyaferla

                                                                                  Vesc

MARATÓ "ORNITOLÒGICA" PEL PAÍS, DELTA DE L'EBRE, SECANS DE PONENT, VIC I GUALBA

Durant el cap de setmana del 18 i 19 d'abril d'enguany he fet una mena de "marató" naturalista, però principalment ornitològica pel Delta de l'Ebre i terres de ponent, la Plana de Lleida principalment, complementat el recorregut amb una aturada a les rodalies de Vic i un final a Gualba, als peus del Montseny. L'he feta amb el col·lega Andreu Duclau, que ha organitzat tot el viatge.

Vam sortir de Gualba el dissabte 18 d'abril a les quatre de la matinada per poder ser a l'alba al Delta de l'Ebre, a la platja del trabucador, en el camí de les salines, al lloc conegut com "El Myoporum", uns arbustos originaris de Nova Zelanda o Austràlia molt resistents a la salinitat que són la primera vegetació que troben els ocells en creuar el mediterrani en la seva migració des de l'Àfrica. Allà vam veure força tallarol de garriga occidental i alguna cotxa cua-roja i pels voltants  llebre ibèrica (a la dreta de l'Ebre es troba la llebre ibèrica i a l'esquerre la europea), conill, cogullada, gavina corsa, xatrac becllarg, curroc, flamenc, gavià argentat, capó reial, gamba verda, xatrac comú, xatrac gros, gavina riallera, gavina capnegre, pigre gris, bernat pescaire, martinet blanc, ànec collverd, ànec blanc, cuereta groga, polla d'aigua, valona, Xivitona, cames llargues, pardal comú, verdum, trist, bitxac rogenc, oreneta comuna i de ribera, arpella comuna, terrerola rogenca, tudó, estornell negre, puput i garsa comuna.

Als "eucaliptus" prop del càmping i al parc de la urbanització, vam poder veure tórtora turca, merla, mastegatatxes, cucut, abellerol, mosquiter comú i de passa, gafarró, xot, oreneta cuablanca, tallareta comuna, colom roquer, paó reial i cadernera, a part de força cotxa cua-roja i mastegatatxes també.

A l'observatori de la SEO del "Riet vell" ens va sortir passerell, pardal xarrec, falciot negre, fumarell carablanc, polla blava, corb marí gros, boscarla de canyar, xibec, ànec griset, ànec cullerot, fotja comuna, falcó pelegrí i esmerla, a part d'altres ocells ja vistos.

a "l'Alfacada", anant cap a la Illa de Buda, terrerola comuna, capsigrany, cruixidell, garsa de mar, corriol camanegre, còlit ros i còlit gris.

A "La gespa", una empresa dedicada al conreu de gespa, com el seu nom indica, polit cantaire i poca cosa més.

a "l'Observatori David Bigas" i "El violí", martinet ros, gamba roja pintada, becadell, siseta, gamba groga petita, bec d'alena, martinet menut, cabussó emplomallat, agró blanc, tètol cuanegre, xoriguer comú, corriol petit, xarrasclet, batallaire, gavina capblanca, mascarell, rossinyol, perdiu de mar, agró roig, teixidor i cabusset.

Al "Goleró", balquer, becut, tètol cuabarrat, remena-rocs i àguila pescadora.

A l'observatori de "La Tancada", territ variant, xatrac menut i territ menut.

Al "Mirador de l'Embut", boscaler comú, rascló i becplaner.

De camí cap a Lleida, Enganyapastors i torlit.

A "Alfés", Calàndria, Ganga, cruixidell, picot verd, cornella, aligot, cigonya, estornell comú, alosa, alosa becuda, xixella, botxí meridional, esparver cendrós, milà negre, guatlla, oreneta cua-rogenca, gralla i titella.

a "Utxesa", rossinyol bord, blauet, boscarla dels joncs, cigne mut i mallerenga de bigotis.

A "Mas de Melons", cuereta blanca, gralla de bec vermell, estornell vulgar, àguila marcenca i milà reial. I una guineu.

Camí a "Belianes", voltor i àguila calçada.

A "Belianes", Sisó.

A Vic, "El Raurell" (Folgueroles), piula gola-roja.

A "Gualba", pica-soques blau, mallerenga carbonera, mallerenga blava, tallarol de casquet, raspinell, bruel, pit roig, pisà comú, mosquiter pàl·lid, gratapalles, mallerenga cuallarga i cargolet.

A "Sant Andreu Salou", un tord comú.

En total 158 espècies.

NINGES DE L'AIRE 2 - ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES EN EL DURBEC I EL TORD ALA-ROIG

ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES D’EMMASCARAMENT AMBIENTAL I MANTENIMENT DEL CONTACTE SOCIAL DE BANDADA EN EL DURBEC (Coccothraustes coccothraustes) I EL TORD ALA-ROIG (Turdus iliacus)

Aquests dos ocells viuen en ambients semblants: boscos caducifolis i d’ambient de ribera. Al mateix temps són ocells que, malgrat pertànyer a famílies diferents (fringíl·lids i túrdids), comparteixen tàctiques de supervivència molt específiques durant l'hivern: discreció en l’estrat arbori, cohesió i comunicació de bandada i alimentació oportunista.

1. Discreció en l'estrat arbori

• Camuflatge i posició: Tots dos trien zones amb bona cobertura vegetal per passar desapercebuts. El durbec és conegut per la seva naturalesa esquiva, mantenint-se sovint a les capçades altes dels arbres. El tord ala-roig es mimetitza entre les branques adoptant una posició estirada.

• Inactivitat protectora: Poden romandre immòbils durant llargs períodes per evitar la detecció dels depredadors, confiant en el seu plomatge que es mimetitza amb les branques i la fullaraca. 

2. Cohesió i comunicació de bandada

• Vocalitzacions socials: Mantenen el contacte amb la resta del grup mitjançant reclams breus i aguts. El tord ala-roig utilitza un "tsiiip" fi i penetrant, mentre que el durbec emet un "piz" metàl·lic que els permet saber on són els companys sense revelar la seva posició exacta a distància.

• Seguretat en el nombre: Fora de l'època de cria, ambdues espècies formen bandades hivernals. Aquesta estratègia facilita la detecció de depredadors (més ulls vigilant) i la localització de fonts d'aliment escasses com les baies de saüc o moixeres. 

3. Alimentació oportunista

• Recerca conjunta: Se'ls pot veure sovint en grups mixtes amb altres espècies (com grives o tords comuns en el cas de l'ala-roig) per buscar fruits caiguts a terra o baies en arbustos, aprofitant la vigilància col·lectiva per alimentar-se en zones més exposades.

QUINES SÓN LES ESTRATÈGIES ESPECÍFIQUES DE LES DUES ESPÈCIES?

El  durbec (Coccothraustes coccothraustes) és el mestre del "perfil baix". El durbec basa la seva supervivència en una discreció extrema i gairebé paranoica.

La seva precaució i desconfiança són extremes. És un dels ocells més difícils d'apropar. Al mínim senyal de perill o soroll estrany (com el trencament d'una branca o la presència humana), el durbec s'immobilitza o fuig silenciosament cap a l'interior del bosc abans que hagis pogut aixecar els prismàtics.

Passa part del temps a la part més alta i densa dels arbres caducifolis. Allà, el seu cos robust es confon amb els nusos de les branques i el fullatge, fent que sigui gairebé impossible de veure des de baix.

Com a estratègia social, la comunicació és principalment a curta distància (dins d'un mateix grup o parella), on un cant discret és suficient i consumeix menys energia i el seu reclam és difícil de localitzar espacialment.

En canvi, quan detecta un perill, emet una veu d’alarma, un xiscle aspre i ràpid com a estratègia d’avís i de dissuasió. Igual que la merla, utilitza la intensitat per alertar a tota la bandada de manera immediata, dificultant que el depredador pugui aprofitar l'element sorpresa. 

Pel que fa als moviments i desplaçaments, quan ha de desplaçar-se d'un arbre a un altre o travessar un espai obert, ho fa amb una tècnica específica, realitza un “vol projectil”, un vol  molt ràpid, directe i amb fortes ondulacions, sovint a una altitud considerable. Això redueix el temps d'exposició davant de possibles atacs i el fa difícil de seguir amb la vista.

Quan s'alimenta a la capçada, no és un ocell nerviós com les mallerengues. Es mou amb una lentitud calculada, gairebé com un lloro. Aquesta manca de moviments bruscos evita que qualsevol depredador detecti el seu moviment entre les fulles.

El  tord ala-roig (Turdus iliacus) basa la seva discreció en la gestió del grup i en tàctiques visuals per evitar ser detectat pels rapinyaires (com l'esparver o l’astor).

Emeten el seu característic "tsee" o "zeeer", un so tan agut i lineal que resulta gairebé impossible de localitzar espacialment per a un depredador. El rapinyaire sent que hi ha un tord a prop, però la física del so impedeix que pugui fixar el punt exacte d'on prové, permetent que el tord mantingui el contacte amb la bandada sense revelar la seva posició exacta.

Per altra banda, tenen una molt bona cripsis i camuflatge de repòs.Tot i que tenen un color vermell intens sota les ales, aquest només es veu quan volen.

Quan estan aturats, mantenen les ales ben plegades. El seu dors és d'un marró neutre i el seu pit té un clapejat que trenca la silueta de l'ocell entre les branques o l'herba seca. Segons les guies de SEO/BirdLife, la seva cella blanca tan marcada també ajuda a desviar l'atenció de la forma de l'ull, un punt clau que els depredadors busquen per identificar preses.

Sempre es mouen en grup, sovint barrejats amb tords comuns. Apliquen la regla de "molts ulls" o vigilància cooperativa. Mentre una part de la bandada menja baies a terra o en arbustos (moment de màxima vulnerabilitat), uns altres individus vigilen des de les parts altes. En cas de perill, un sol reclam d'alarma fa que tot el grup s'immobilitzi o s'amagui de cop al cor de l'espessor.

Davant d'un perill imminent, el tord ala-roig no surt volant immediatament (ja que el moviment és el que més detecten els rapinyaires). Es queda totalment quiet, en una estratègia d’immobilitat absoluta o “freezing”, sovint en una postura estirada que el fa semblar una branca trencada. Aquesta reacció és molt eficaç en boscos de ribera o zones de matoll dens.

NOMÉS UNA MICA TARD PELS TRIOPS

 Avui he anat al clot d'Espolla a mirar de trobar els triops cancriformis i m'he trobat que era ple de les closques o exoesquelets dels seus cadàvers. Gairebé he pensat que havia arribat massa tard per veure'ls vius, tot i que encara queda una mica d'aigua al Clot. Però no, perseverant i després de rastrejar l'aigua per tots els racons, encara n'he trobat uns pocs de vius, no gaires, 4 o 5 només. Ha valgut la pena!

NINGES DE L'AIRE

 A l'hivern, el bosc de ribera són esbossos de branquillons, ombres a contrallum retallades sobre el cel clar com traços fets amb carbonet sobre paper. És difícil amagar-se, passar desapercebut en aquesta bastida sense fulles. Mentre els raspinells desgranen el seu cant àcid i trist i els cargolets i els tallarols de casquet canten forassenyadament, altres ocells emeten el seu reclam de manera menys conspícua. Són ocells mestres en el pas dels moviments ràpids en vol a la quietud absoluta a les branques en un instant. Són ocells "ninja".  He escollit aquests tres: El durbec (Coccothraustes coccothraustes), el tord ala-roig (Turdus iliacus) i l'astor (Astur gentilis), tots tres presents aquests dies al bosc de ribera de la Riera Gotarra. 

El durbec és un ocell en aparença rodanxó i apersonat, amb aquell tros de bec enganxat a la cara com la famosa frase: "érase un hombre a una nariz pegado" d'en Quevedo. Però malgrat tot, és un artista de l'emmascarament i la invisibilitat. El pots veure volar i quan s'atura a una branca desapareix, o si pensa que ha estat descobert es llença com una pedra cap avall. El seu modest reclam tampoc no ajuda gaire a descobrir-lo, tot i que té un toc metàl·lic molt característic.

El tord ala-roig, visitant hivernal des de les terres nòrdiques, és escara més esmunyedís, si és possible. És un autèntic ninja, aprofitant les ombres de les branques i estirant el seu cos per semblar més una d'elles. El seu reclam tampoc no destaca gaire i bé podríem dir que és una sola nota aspre i vibrant. 

L'astor reclama el seu cloqueig nupcial aquests dies des de l'espessor del bosc on té el seu niu però no el veuràs mai des d'on. És més fàcil veure'l en vol alt quan es desplaça entre boscos o dalt d'una perxa, tant li val un arbre o una torre d'alta tensió. 

Per captar-los, primer de tot has de tenir les orelles ben obertes i atentes als seus reclams, segon situar-te en un lloc a l'ombra i preferiblement recolzat en el tronc d'un arbre per diluir la silueta. I Guardar silenci i immobilitat, preparat per apuntar els prismàtics ràpidament a les ombres volants dels "ninges de l'aire".

ESCLET, L'ATRACCIÓ DE L'AIGUA

 

Esclet, l’atracció de l’aigua

Des de finals de l’any passat i durant tot el mes de gener d’enguany les pluges han anat caient i amarant d’aigua els nostres camps i paisatges. Tant, que finalment han omplert els assedegats aqüífers i s’han estanyat els camps. Feia molt de temps, tal cop des del temporal Glòria, al 2020, que això no passava. Molta gent ha sortit a gaudir d’aquests espais plens d’aigua que, com miralls, ens atreuen. També perquè és allà on es desenvolupen espectacles naturals que no podem veure de cap altra manera.

Antigament, d’espais d’aquesta mena es formaven tot sovint. Se’n deien maresmes i aiguamolls i poc a poc es van anar drenant fent recs i canalitzant rieres per evitar aquests desbordaments. La vegetació natural també els mantenia més impermeables.

Un d’aquests espais, potser el més important dins del municipi de Cassà, és el prat de dall d’Esclet i el seu redós. Totalment inundat i ple d’aigua, des del primer moment, ja a finals de desembre, va aconseguir atreure molts ocells d’ambients aquàtics i humits. Ànecs com els clàssics collverds, cullerots, els petits xarxets, alguns ànecs blancs, oques vulgars i egípcies i algun cabusset, han anat passant i alguns quedant-se a lloc durant molts dies. També han passat limícoles, ocells de potes més o menys llargues que caminen per zones inundades buscant el seu menjar, alguns de becs llargs i corbats com els becuts o fins i tot un capó reial, i d’altres més modestos i petits com xivites, becadells i becades. Ocells que venen a hivernar entre nosaltres, als camps i baldius, però que troben el seu hàbitat ideal en camps amb una làmina d’aigua, com les fredelugues i les daurades grosses, aquest any amb bandades nombroses com no es veien des de fa molts anys. Altres grans ocells típics d’aiguamoll que solen visitar el prat, com els esvelts bernats pescaires o els blancs i modestos esplugabous, un agró blanc, una cigonya i fins i tot un bàndol de senyorials grues, que s’han acostat a passar la nit al prat durant els seus viatges migratoris. S'ha de dir també que, en un espai tant petit i exposat per camins, la sobre freqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu.

També hi són presents altres ocells que passen l’hivern entre nosaltres: les aloses, els passerells, els repicatalons, pinsans, caderneres, verdums, gafarrons, pardals de bardissa, pit-rojos, algun puput, gratapalles, raspinells, pardals comuns i xarrecs, mallerengues, mosquiters, bruels, els abundants estornells o els comuns coloms de bosc, els tudons, les sorolloses cornelles negres i els gaigs i alguns corbs. I evidentment els rapinyaires, que es veuen atrets per tota aquesta munió de possibles preses: arpelles, esmerles, esparvers, astors i falcons pelegrins, amén dels nombrosos xoriguers i aligots, que es dediquen als petits rosegadors i musaranyes. I la nocturna òliba i el mussol comú.

El prat de dall d’Esclet i tots els seus voltants formen un important espai d’alimentació i també d’aturada durant les migracions, per molts ocells. Un lloc que també ens atrau als humans, per tot allò que té de silvestre i abundant. Un lloc d’horitzons amples i coneguts, emmarcat per muntanyes que reconeixem com ben nostres, el blanc Canigó i tot el Pirineu al fons, el Rocacorba, les cingleres del Far i Sant Roc, les Guilleries i el Montseny. Un lloc que és casa nostra i que encara manté alguns dels nostres veïns salvatges, que ens dona aire, vistes i respir.

Aquests valors naturals, ja molt coneguts no només dins la comarca sinó a tot el país, són molt fràgils i depenen de manera peremptòria del manteniment de petits espais de vegetació natural i d’un mínim de pau i tranquil·litat per que els animals puguin fer la seva.

Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

MÉS ESCLET INUNDAT

Abundant en l'anterior entrada del mateix títol, més ocells de zones humides segueixen arribant a Esclet. Esplugabous, xivites, un capó reial i fins a vint-i-nou grues l'han visitat aquests dies, a més d'alguns dels ja esmentats que continuen a lloc, com fredelugues, daurades grosses (fins a 54!), bernats pescaires, oques egipcies i xarxets.

S'ha de dir que la sobrefreqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu. Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

VOLIEN SER REFLEXIONS ENTORN AL RETORN AL SILVESTRISME I HA DERIVAT EN UN ALTRE COSA... O POTSER NO.

Sovint, durant les converses amb els altres naturalistes, ocellaires, observadors de la natura o com els vulgueu dir, surt el desig manifest i explícit d'un retorn a un món més silvestre i menys, molt menys ocupat per la humanitat, considerada com una invasora dels dominis naturals, d'allò silvestre, de la NATURA. Segurament és una reacció a l'ocupació total del territori per la humanitat ociosa del nostre primer món i la seva (nostra) tendència a ocupar el lloc preeminent al territori. Al pensament que tot està disponible per a nosaltres, que, de fet, tota la terra ens pertany y està feta per al nostre ús, en funció nostre, si és que m'enteneu. Aquest enyor o desig de consideració dels altres éssers vius pot semblar estrany, sobretot quan el medi, la natura o el que queda d'ella en un entorn molt modificat per la mà humana, ha quedat relegat a escletxes i racons molt petits i la nostra vida es fa aliena a les condicions naturals i dependents de la resta d'elements dels ecosistemes. La natura o l'entorn només serveix per a la seva explotació productiva, agrícola o d'altres recursos naturals, l'ocupació per albergar edificis habitables o industrials, o per al seu gaudir, l'ocupació d'ús, concretada en el pas pels desplaçaments per fer esport, passejar, dur els gossos a córrer, fer festes, pícnics i raves alcohòliques... i per la cacera i la recol·lecció de productes silvestres. També, per cert, com a lloc on abocar residus lluny dels llocs d'habitatge.

Com a reacció, aquesta part de la població més preocupada per la Natura, considera que no hi ha suficient amb "conservar" alguns espais en un estat més natural que la resta, sense tanta ocupació humana, sinó que hauríem de trobar la manera de canviar la nostra consideració del món com a usdefruit exclusiu de l'home i disminuir la tassa d'explotació a nivells més baixos. Això implicaria una mentalitat de reutilització i disminució d'utilització dels recursos, un canvi a una economia circular, no de depredació infinita, d'utilitzar i llençar, de consumir com a fi últim del nostre esdevenir, a una negació del capitalisme salvatge, vaja. També com a ideari de redistribució de la riquesa i de limitació del consum individual. Una economia del bé comú. S'assembla molt al comunisme, sí, però més participatiu i conscient, i sobre tot més respectuós de la relació amb la terra. I amb nosaltres mateixos. És una utopia. Però les utopies serveixen per marcar i mantenir els rumbs, les accions individuals i dels que estan a les administracions, des de les locals a les més altes. Per exemple: un ajuntament pot promocionar espais de respecte pels altres éssers naturals, per les xarxes hídriques, rius i rieres, venes reals del territori, promocionar la cultura del coneixement i gaudi respectuós del medi, els espais d'intercanvi, reutilització, reciclatge real, reparació, convivència, intercanvi de serveis, autonomia econòmica territorial...etcètera, etcètera. En canvi, la manca d'un ideal només marca una inconsciència,  manca de propòsits a llarg termini i una recreació del model imperant sense cap mena de reflexió ni crítica, sense una voluntat real.

Malgrat que això sembli difícil d'edificar, mantenir una idea de respecte pels recursos i per l'ocupació que en fem de la Terra, no és una idea aliena a la majoria de persones quan se'ls hi expressa explícitament. És, per tant desitjable com a fi i digne de mantenir com a consideració dins dels més alts propòsits. 

I no només per l'any nou.