A la casa del capdamunt del meu carrer hi cria l'òliba. Fa molts anys que ocupen els forats de ventilació de la teulada que donen a la façana lateral d'aquella cantonada de carrer. Evidentment no són sempre les mateixes. Successives generacions han anat ocupant el niu on van néixer i continuen naixent de noves. A les nits, durant el meu passeig nocturn, les sento cridar dins el niu, sense cap mena de prevenció ni timidesa. Se senten dos polls com a mínim. Un, al menys, posa el seu cap ben bé al forat de la paret i el puc veure a plaer amb els prismàtics. Hi ha fanals al carrer i la lluna en quart creixent també ajuda. Els adults se les arreglen per esquivar als humans i el seu trànsit i xivarri propers del restaurant que hi ha a menys de 100 metres, com uns professionals del dissimul i l'engany. Saben que els humans som pràcticament cecs de nit i simplement calculen les estones en les que no hi haurà cotxes ni gent per acostar-se a encebar els polls. Aquests són ja ganàpies, ben plomats, i els hi deu quedar poc per sortir del niu a explorar el món per si mateixos.
En aquest món proper se senten reclams i cants nocturns de mussols comuns, xots, torlits i enganyapastors. I d'algun rossinyol inesgotable també. Són la cara B del món.
.jpg)
.jpg)
