BOTXÍ

El botxí meridional és un bonic i elegant ocell de la família dels lànids, la qual cosa significa que són llops amb pell de xai. És a dir, que semblen ocells normals i corrents, insectívors o granívors, però en realitat són depredadors. Són estrictament carnívors i mengen tot el que es posi al seu abast, si té la mida apropiada, és clar. Tant si és una sargantana com un ratolí o una musaranya, un saltamartí, una eruga o un escarabat, tot pot ser caçat i portat al seu rebost. Els lànids són ocells que fan rebost, rebost de peces de caça. Ho fan per que no se sap mai com pot anar això de la caça. És un negoci rendible a nivell energètic, però inestable en el seu subministrament. Cal tenir una assegurança. L'assegurança del botxí és tenir les seves presses disponibles per quan hi hagi escassetat, i això ho aconsegueix empalant-les en branques d'arbusts punxents. D'aquí el seu nom vulgar, botxí. 

A Esclet hi sol fer hivernada algun botxí amb regularitat. És un dels pocs llocs on encara apareix a les comarques gironines i cada cop ho fa menys, si hem de dir la veritat. Aquest any ha aparegut un exemplar a finals de desembre i ja porta uns dies entre nosaltres. Sembla que s'ha establert a un bonic marge esclarissat ple d'arbrets, arbustos i matolls on pot fer plenament la seva sense posar-se massa en evidència. La seva silueta pot cridar l'atenció quan s'atalaia dalt d'una branca o tija seca, especialment si li dona el sol. El pit i el ventre clars, de colors lleugerament salmonats, és un estendard que es veu de lluny. Per això, procurarà no ocupar gaire estona els llocs més exposats. En el seu racó disposa d'amagatalls farcits de bardisses i arbusts punxents que li serviran per dormir, fer la viu-viu si veu enemics a prop i fins i tot fer un mos de tant en tant del seu rebost acumulat. Ahir, amb una col·lega naturalista, el vam poder observar una estona al seu territori fent exactament això. Vam poder gaudir de les últimes hores del dia amb una llum perfecta que posava en contrast sense amagar-los, els colors reals del plomatge del botxí. La lliurea gris del cap i les ales; la màscara negra creuant-li els ulls amb la característica muntura superior de color blanc pur com el de la gola i les elegants taques blanques al negre de les plomes primàries de les ales; el bec, els ulls i les potes, negres; i el pit lleugerament rosat. Ah, i la llarga cua negra emmarcada per les plomes externes blanques.

Fruir de la seva elegant i delicada presència als nostres marges de camps és un luxe del qual no podem prescindir! És el nostre vigilant en el camp de sègol. Un dibuix en blanc, negre i gris al pit de l'hivern. El recordatori del bon temps i els bons temps. Un símbol de l'estiu estimat i recordat. 

Avui, sortint de casa, a Campllong, alguna cosa m'ha fet mirar cap als arbustos d'un marge llunyà mentre passava amb el cotxe. Era un altre botxí! Potser aquest any tindrem sort i aconseguirem que el botxí es reprodueixi entre nosaltres. És el meu desig d'any nou.

Botxí ibèric (Lanius meridionalis)