L'INVISIBLE

Visc a un lloc privilegiat per veure animals silvestres, dins del que ens queda al nostre entorn, és clar. Es fan visibles en alguns llocs màgics com Esclet, Panedes, la riera Gotarra o el pla de la Benaula, entre d'altres. Tot i així, hi ha alguns animals especialment difícils d'albirar i conèixer: són els nocturns. La majoria dels mamífers ho són, i entre les aus tenim tot un grup especialitzat: òlibes, mussols comuns, xots, gamarussos, ducs, mussols banyuts... però també enganyapastors y sibocs, són alguns dels éssers que connecten els dies cosint-los amb les nits. Ales pàl·lides d'òlibes entrevistes en la foscor acompanyades de xarrups grotescs; xiulets de xots invisibles que arriben a la primavera; miols de mussols comuns a les nits, que es deixen veure als teulats de dies; fins i tot grans ombres voladores retallades contra les últimes gotes de claror del dia acompanyant els udols profunds del duc. Tots són misteriosos i esquius i frapants. Però el més misteriós de tots ells per a mi, sens dubte, és el mussol banyut (Asio otus), per la seva fesomia, coloració mimètica i per la dificultat en detectar la seva presència al mig del bosc.

Aquesta primavera del 2022 he estat de sort i he trobat un niu d'aquest bell rapinyaire nocturn. Situat a una plantació de pollancres, ben be a l'enforcadura de les branques d'un arbre, el niu sembla aprofitat d'un de còrvid, segurament de cornella negra. Si el detecto és per la presència d'una mena de boles de plomissol de color gris que sobresurten a dins del mateix. Són els polls. La mare, molt més gran però críptica, la veig desprès i la identifico per les seves característiques "orelles" falses. Hi passo cada dia pel camí proper, des del que es poden vigilar amb prismàtics els esdeveniments del niu. La mare dels petits em dona l'esquena pràcticament sempre, evitant mostrar els seus trets facials tant característics i els seus ulls ataronjats. Tot i així tinc alguna visió fugissera tant de la part frontal de la mare com dels polls, també amb ulls taronges. Al cap d'uns pocs dies la mare desapareix d'escena i deixa els petits sols. Un d'ells mor però l'altre es va eixerint i creixent a ulls vista. Arriba un dia, però, que el poll supervivent també desapareix de la plataforma del niu, i al dia següent reapareix l'adult a una branca propera. Se situa al costat del tronc d'un arbre i d'esquenes a mi. Quan m'acosto, però, no es mou, només s'estira i estilitza la seva silueta per fer-la menys conspícua en l'entorn fosc del dosser de branques. És el primer cop que el veig bé, l'adult. Imponent com una gàrgola, és el símbol salvatge del bosc. La seva presència més misteriosa, aspre i bella. L'adaptació a la invisibilitat quasi perfecta.

Sota el niu trobo tres egagròpiles: una amb dos cranis d'ocells passeriformes tipus pardal, una amb un crani de talpó i altre amb pèl i restes d'óssos de rosegador però sense crani conservat.

LA SEQÜÈNCIA

Han "cantat" esparver d'espatlles negres a Llagostera pel grup de natura del whatsapp, fins i tot dos de junts, i sempre és una oportunitat per gaudir d'aquest bonic rapinyaire africà. El seu port és espectacular: blanc de pit i part inferior de les ales, gris blavós de cap i part superior de les ales amb les puntes negres. I els grans ulls vermell carmesí dins de les òrbites fosques. L'elani o esparver d'espatlles negres és poc més gran que un xoriguer i té uns costums i hàbits alimentaris semblants: fa l'aleta, s'encimbella a perxes elevades per guaitar les preses i caça sobre tot petits micromamífers: rosegadors i insectívors.

Arribo al veïnat de Panedes i al mig del pla rastrejo l'horitzó al meu voltant buscant alguna pista. De seguida el veig volar i atalaiar-se a les branques més altres d'un arbre encara nu de fulles d'un marge, el seu lloc típic. Quan salta d'allà el perdo de vista una estona però tornant al centre del veïnat el trobo a un pal de la llum on ja el vaig observar ara fa un any. De tant en tant es va llençant entre mig del raigràs i caça un rosegador amb insultant facilitat. Tant, que enfada la parella resident de xoriguers i es produeix un atac. Avui he posat la càmera al trípode que porto pel telescopi i els hi faig fotos mentre es barallen. La seqüència de fotos que us presento és la següent:

1. Elani cridant inquiet.

2. El xoriguer inicia l'atac.

3. El xoriguer s'agafa a una ala de l'elani per fer-lo fora.

4. L'elani ataca al cap al xoriquer.

A continuació l'elani va perseguir el xoriguer i el va allunyar. No va tornar a la mateixa perxa però si a una de propera. Un acte de competència interespecífica en tota regla.

TROBADA A ESCLET

Al mes de març arriben les tan esperades i desitjades pluges, desprès d'un llarg període de sequera. El diumenge comença plovent i vaig als estanys de Sils on, a resguard del aguaits, observo les aus aquàtiques al seu element.
A prop de casa meva han arribat una dotzena de torlits, algunes daurades grosses, arpelles, còlits grisos, agró blanc, bernat pescaire...
Desprès vaig a Esclet i allà el primer que trobo és una reunió d'alguns dels naturalistes més preeminents de les comarques gironines: en Gerard D., en Miguel Angel F., en Jordi B., en Jordi S. i en Marc C., a la que m'afegeixo. Ens saludem donant-nos les mans (un costum gairebé oblidat amb la Covid) i anem a provar de veure un petit ocell que ja havia albirat algú en aquell mateix racó de marge on ens trobem: un tallarol trencamates (Sylvia conspicillata), un d'aquells ocells que només hi és allà perquè està de pas. No hi ha el seu hàbitat però ja porta uns dies assentat aquí, prova inequívoca de la importància de la conservació dels marges entre camps de conreu com a reservori de biodiversitat. De seguida un dels "birders" el detecta. El veiem voleiar d'un costat a l'altre sense poder observar-lo amb gaire definició, però contents d'haver-lo trobat i poder dir que l'hem vist. Si he de ser sincer, jo sol no crec que l'hagués detectat ni sabent que hi era. Em meravella la perícia dels meus companys, que considero uns dels grans dins de l'ornitologia. Algú sent el reclam del durbec en vol i avisa: "Durbec volant just a sobre nostre!". El reclam del durbec sempre se m'ha resistit perquè no és gaire fort, però ells el tenen molt present i de seguida l'han reconegut. Veiem alguna arpella vulgar i comentem els últims albiraments de rareses de la zona: una arpella pàl·lida russa (Circus macrourus) i un mussol migrant (Asio flammeus). Com ens agradaria veure'ls i quina enveja haver-los tingut tan a prop com els seus darrers observadors!
Comencem a parlar de projectes de seguiment d'algunes espècies, de gravacions de vídeo a falcons mostatxuts i a aufranys, entre d'altres. Però sempre arriba el moment en que els naturalistes comencem a queixar-nos de totes les malures que afecten el medi ambient i la natura. Prats de dall arrasats pel pagès en saber que volien protegir-los, freqüentació excessiva dels espais naturals, vies verdes que ressegueixen sistemàticament les rieres i malmeten els petits retalls de boscos de ribera que encara sobreviuen a la contrada, manca de protecció efectiva del poc que queda i què es pot fer per recuperar alguns hàbitats o espècies. Sempre acabem bastant desconsolats i pessimistes. En Miguel Angel, més positiu, assevera: "la natura ens ho dona tot". Sento que ens vol dir, i així m'arriba, que la natura ens dona equilibri. Que ens equilibra. Que ens repara. Que ens dona allò realment important. També em parla dels projectes en els que participa per tal d'aconseguir revertir una mica la destrucció d'hàbitats; el que més el preocupa perquè és allò que marca la irreversibilitat de la pèrdua. Va estar estirant el projecte de protecció d'Esclet en les reunions que es van organitzar durant aquests dos últims anys i té clar que la protecció del medi passa pels contactes amb la política local, els ajuntaments, i intentar comprar terrenys per poder-los gestionar des del coneixement i la valoració de la biodiversitat, a partir de fundacions i organitzacions conservacionistes. La norma, però, és el desconeixement del món viu que ens envolta, i mirar-se només el melic de l'aprofitament econòmic i a curt termini. La cultura d'aquest país no sol estimar la natura, no hi ha tradició, li comento. Les trobades al camp entre naturalistes són així, engrescadores i decebedores alhora.
Passades les 7 de la tarda hi torno a Esclet per aprofitar els ocells que es sedimenten amb la pluja i Bingo!, el mascle de macrourus apareix a l'estimat i relicte prat de dall!

ARRIBA EL NORD, FINALMENT.

Ombres fugisseres, figures hieràtiques d'expectant mirada, guaitant de reüll a l'humà intrús i perillós sota la cella blanca. Els tords ala-roigs arriben en munió, utilitzant les branques nues com a camuflatge immòbil.  Estilitzats i foscos, només la cella els delata. Potser són els més petits de tots els tords que podem veure al nostre paisatge, molt semblants en mida als tords comuns. Aquests tords ala-roigs venen del nord d'Europa, dels boscos boreals, on mengen cucs i baies i es criden els uns als altres quasi com estornells. Quan la fred pica s'ajunten en bàndols i recorren les nostres terres perseguits pels caçadors assedegats de preses nombroses i de la mida correcte. Els tords són, en molts aspectes, la presa favorita dels caçadors i els ala-roigs els ofereixen la possibilitat d'abatre molts en una jornada. També el tord comú fa irrupcions nombroses de vegades o fins i tot la griva cerdana, amb un comportament gregari, ho fa quan baixa de la muntanya. Són la família a la que apunten els seus trets a l'hivern, quan manquen perdius i guatlles i faisans. 

Els ala-roigs semblen conèixer aquest perill i no són fàcils d'observar. M'haig de conformar amb la seva identificació per la cella inconfusible i la brida blanca i amb aprendre alguns trets del seu comportament que em guiïn a l'hora de reconèixer-los separadament dels seus cosins els tords comuns. La taca vermella sota les ales no em serveix en la foscor de les ombres dels arbres però sí la silueta més estilitzada i el seu vol més lleuger i ràpid. També la quantitat m'ajuda i em dona pistes. Em permet gravar els seus trets de moviment i quietud a la meva memòria. És la manera que tenim els naturalistes d'aprendre, una per una, les espècies que ens envolten. No basta un sol sentit, un sol caràcter, un aprenentatge general. És d'allò més concret i específic, i quan ens trobem amb espècies que no podem veure sovint, l'aprenentatge es fa més urgent, un repte que ens fa afanyar a veure més i més coses en poca estona.

Encara se m'escapa tenir suficients pistes d'aquesta i d'altres espècies escasses o que veig en comptades ocasions. Tenir bones ocasions d'observació, en diferents posicions i actituds, és allò que més ens omple. Ahir els vaig poder veure i reconèixer, però avui no els he pogut discernir al cent per cent, no he pogut identificar amb seguretat dos ocells que podien ser tords ala-roigs. Han estat massa ràpids per mi. Em falten estones d'aprenentatge, encara.

He pogut, si més no, gaudir de l'observació d'un altre rei del nord que ens visita amb la fred: l'esmirla, el petit falcó de la taigà i la tundra. Feia anys que no tenia l'ocasió d'observar un mascle d'aquesta espècie i avui s'ha donat l'oportunitat. L'esquena, les ales i el cap de color gris cendra i el pit clar tacat de pigues marrons. El bec ben petit, els ulls foscos i molt vius, gairebé sense bigoti però amb una petita ombra de patilla a la galta, com una brida per subjectar el seu casc gris sobre la cara blanca. L'esmirla o esmerla té un comportament característic quan s'atura en un arbre: mou el cap amunt i avall ràpidament i el gira 360 graus com un mussol mentre va mirant d'un cantó a l'altre, per tal de fixar perfectament els possibles objectius. És un rapinyaire difícil de veure en tan bones condicions com l'he pogut gaudir avui, en que he pogut amarar-me de cada un dels deu minuts que ha durat la seva contemplació. 

Soc conscient que bona part de l'excepcionalitat d'aquesta trobada consisteix en l'escassetat. En les poques oportunitats que ens dona per a la seva observació. Ens suposa un repte i un gaudir especial, urgent i concentrat. 

Els éssers humans vivim de novetats i aprenem de la urgència.

BOTXÍ

El botxí meridional és un bonic i elegant ocell de la família dels lànids, la qual cosa significa que són llops amb pell de xai. És a dir, que semblen ocells normals i corrents, insectívors o granívors, però en realitat són depredadors. Són estrictament carnívors i mengen tot el que es posi al seu abast, si té la mida apropiada, és clar. Tant si és una sargantana com un ratolí o una musaranya, un saltamartí, una eruga o un escarabat, tot pot ser caçat i portat al seu rebost. Els lànids són ocells que fan rebost, rebost de peces de caça. Ho fan per que no se sap mai com pot anar això de la caça. És un negoci rendible a nivell energètic, però inestable en el seu subministrament. Cal tenir una assegurança. L'assegurança del botxí és tenir les seves presses disponibles per quan hi hagi escassetat, i això ho aconsegueix empalant-les en branques d'arbusts punxents. D'aquí el seu nom vulgar, botxí. 

A Esclet hi sol fer hivernada algun botxí amb regularitat. És un dels pocs llocs on encara apareix a les comarques gironines i cada cop ho fa menys, si hem de dir la veritat. Aquest any ha aparegut un exemplar a finals de desembre i ja porta uns dies entre nosaltres. Sembla que s'ha establert a un bonic marge esclarissat ple d'arbrets, arbustos i matolls on pot fer plenament la seva sense posar-se massa en evidència. La seva silueta pot cridar l'atenció quan s'atalaia dalt d'una branca o tija seca, especialment si li dona el sol. El pit i el ventre clars, de colors lleugerament salmonats, és un estendard que es veu de lluny. Per això, procurarà no ocupar gaire estona els llocs més exposats. En el seu racó disposa d'amagatalls farcits de bardisses i arbusts punxents que li serviran per dormir, fer la viu-viu si veu enemics a prop i fins i tot fer un mos de tant en tant del seu rebost acumulat. Ahir, amb una col·lega naturalista, el vam poder observar una estona al seu territori fent exactament això. Vam poder gaudir de les últimes hores del dia amb una llum perfecta que posava en contrast sense amagar-los, els colors reals del plomatge del botxí. La lliurea gris del cap i les ales; la màscara negra creuant-li els ulls amb la característica muntura superior de color blanc pur com el de la gola i les elegants taques blanques al negre de les plomes primàries de les ales; el bec, els ulls i les potes, negres; i el pit lleugerament rosat. Ah, i la llarga cua negra emmarcada per les plomes externes blanques.

Fruir de la seva elegant i delicada presència als nostres marges de camps és un luxe del qual no podem prescindir! És el nostre vigilant en el camp de sègol. Un dibuix en blanc, negre i gris al pit de l'hivern. El recordatori del bon temps i els bons temps. Un símbol de l'estiu estimat i recordat. 

Avui, sortint de casa, a Campllong, alguna cosa m'ha fet mirar cap als arbustos d'un marge llunyà mentre passava amb el cotxe. Era un altre botxí! Potser aquest any tindrem sort i aconseguirem que el botxí es reprodueixi entre nosaltres. És el meu desig d'any nou.

Botxí ibèric (Lanius meridionalis)

PEL TERRA

6 de desembre de 2021

Els extensos camps d'Esclet roden en conreus gairebé tot l'any, excepte quan els llauren. Llavors queden un temps en guaret, mentre la terra s'aireja i guanya humitat i nitrogen de l'aire. Avui un d'aquests camps, entre Can Barnés i la Riera Verneda, resta acabat de llaurar entre els altres camps, ja coberts de l'espessa cabellera de fulles verdes del raigràs. Al mig, arraulit entre els solcs terrossos recent girats, descansa un grup de daurades grosses (Pluvialis apricaria). Les seves plomes tenen un bonic disseny tramat d'escates de color ocre grogós sobre fons marró fosc. Semblen decorades amb delicades cadenes daurades, com vestides de festa; bombolles de cava a punt de sortir a ballar. De la família dels corriols, són rodonets i més grans que els seus parents de maresma. És un limícola, sí, però més aviat de tundra, platges i marenys nòrdics. Es reprodueix a Islàndia, Escandinàvia i les Illes Britàniques, i aquí ens arriba només per hivernar. Trenta-dues daurades assolellant-se al llindar de l'hivern. 

Ja en Buffon deia que apareixien per les seves terres de França durant les pluges de tardor i és per aquesta raó que porten el nom de pluvialis, és a dir, pluvials. L'estació de les pluges ens porta hivernants emigrants del nord i ens canvia el paisatge vegetal.

Ara que els arbres caducifolis són totalment nusos de fulles els ocells ja no es poden amagar entre les seves branques i tendeixen a anar per terra, fins i tot els que no es desplacen sovint en aquest medi. Els aligots (set de junts avui en un camp del Pla de la Benaula), els pinsans, les titelles o qualsevol ocell buscarà el recer i l'aliment pel terra, caminant. Només els còrvids: cornelles i gaigs, prendran altiva possessió de les talaies dels arbres, gelosies de fusta verticals, transparents com finestres. 

Falten però, d'un temps ençà, les gregàries fredelugues amb els seus bàndols nombrosos i atapeïts, ara tan minsos. Les hordes d'aloses, cada cop més petites. Les esmirles esprintant arran de terra. Els tords ala-roigs, les grives cerdanes, els pinsans mecs i tants d'altres abans abundosos i ara cada cop més estranys i cars de veure. Tant de bo tornin els companys del nord a fer-nos companyia en els dies freds de l'hivern.

EL GAIG I ELS FALCONS

Esclet, la Vilabella. A les portes de l'hivern, amb els arbres quasi nusos de fulles, els esparvers són més fàcils de detectar. Un n'arriba pentinant els pins i s'endinsa a la copa esclarissada d'un freixe. Ja l'han vist dos gaigs, els vigilants sorollosos del bosc. Comencen a cridar la seva alarma aspre i ominosa, com un insult o un menyspreu. Un carrisquejar de gola sobre fons de sorra. S'hi acosten i comencen l'assetjament. Ara l'un, ara l'altre, es situen a prop d'ell en una branca, fins i tot a la mateixa que l'esparver, i fan vols al seu voltant sense arribar a tocar-lo, però. Un d'ells, el més agosarat i agressiu, es situa a les branques superiors al falcó de bosc i li comença a llençar fulles i branquetes que arrenca de l'arbre en la seva frustració. Ho fa amb plena intenció, com qui pensa l'acció i utilitza aquest instrument primitiu per fer fora l'intrús. Els gaigs estan acostumats a arrencar aglans dels roures i les alzines per menjar-se-les i per fer rebost enterrant-les en llocs secrets i amagats. Potser aquest moviment d'arrencar fulles és una extensió del d'arrencar aglans.

L'esparver acaba marxant i es situa a la teulada del mas on els gaigs ho tenen més difícil per molestar-lo a resguard. Finalment canvia d'aires, esparverat per tants desaires. 

Resulta curiós que un ocell mitjà com el gaig faci aquests escarafalls contra l'esparver, quan no és un enemic directe. L'esparver caça ocells més petits. L'enemic directe del gaig és l'oncle gran de l'esparver, l'astor, molt semblant en estructura i aparença general però més voluminós i potent.

Els estudis sobre els atacs, especialment d'ocells com els còrvids, a rapinyaires, diuen que els còrvids tenen una mena de reconeixement innat de certs caràcters dels rapinyaires que fan que els ataquin de forma sistemàtica. 

Però què en treuen els còrvids d'aquests atacs, sobre tot si són a rapinyaires que no suposen un perill directe real?

Altres vegades he vists els gaigs assetjar un falcó pelegrí, o un falcó mostatxut. El mostatxut, per cert, molt més dur de pelar que el pelegrí, de vegades arriba a avorrir i foragitar els gaigs per que el deixin en pau, sobretot si està al seu territori de cria. Sorprenen també aquests atacs al mostatxut, un rapinyaire d'una mida fins i tot inferior a la del gaig. Tot i que també en aquest cas les semblances amb l'oncle pelegrí són grans. Potser això té alguna cosa a veure amb la confusió.

Sigui com sigui, l'explicació obvia de que el gaig escarneix els predadors amb crits d'alarma per fer fora l'amenaça del seu territori utilitzant el recurs i la força del grup, no aguanta gaire bé el perquè dels atacs als falcons més petits. Si fins i tot ataquen els xoriguers, sovint! Semblaria que amb aquestes accions només beneficien els ocells més petits i que no en treuen res a canvi. Com no sigui que l'esbroncada serveixi també d'avís per els veritables enemics, l'astor i el falcó pelegrí. Quan trobis un munt de plomes al terra amb la mostra de les petites plomes amb mosaic blau dels flancs de les ales del gaig, pots estar quasi segur que ha estat un d'aquests dos qui se l'ha cruspit.

Crec que no basta amb exercir de vigilant davant dels perills reals de tant en tant. S'ha de fer el fatxenda i exhibir el sorollós atac i alarma del gaig de forma sovintejada, perquè l'enemic no s'acostumi a estar tranquil i impune, perquè recordi quina és la força del grup dels bells Garrulus glandarius. Els xarlatans "productors d'aglans".

BASTONET

11 de setembre de 2021

Acabo de fer el recorregut fixe que faig setmanalment portant a terme el seguiment de les poblacions de les papallones de Sils amb el mètode del CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) i ja pujo al cotxe per tornar a casa, prop del migdia. Un parell de quilòmetres més endavant agafo el desviament per anar per una carretera secundària molt poc transitada paral·lela a la nacional i de cop me n'adono que un insecte s'ha pujat de polissó al cotxe i està caminant pel volant de l'automòbil. Semblaria que vol conduir. M'aturo apartant-me una mica al marge de la carretera per veure'l millor i fer-li unes fotos. Ja sé el que és, perquè és inconfusible: un bastonet o insecte pal. Mesura uns 9 o 10 centímetres de llarg i és de color marró clar. Talment un bastonet, un bri d'herba, una tija seca de gramínia. Les antenes de mida mitjana i les dues potes del davant obertes en angle i rígides, imitant potser l'aspecte d'unes antenes més grans i llargues que les reals, més sorprenents, potser més ominoses davant del perill que represento. Li faig les fotos allà mateix, al volant, on s'està força quiet, i desprès el faig pujar al meu braç per treure'l del cotxe i deixar-lo anar a unes herbes de l'exterior. Em fa recança deixar-lo allà i no on ha pujat al cotxe, però és que no sé on ho ha fet amb seguretat. Està clar que s'ha agafat a la meva roba mentre passava per la vegetació i sense voler l'he arrossegat i l'he pujat, però no sé a on exactament. Més tard, buscant informació de l'espècie, Bacillus rossius, he sabut que els agrada molt estar-se als esbarzers, dels quals se n'alimenten. L'últim tram que he travessat en el meu periple fent el comptatge de papallones passa pel mig d'uns esbarzers. 

El cas és que l'he deixat agafat a unes herbes, confiant que farà la seva vida. Desprès he marxat amb un somriure als llavis que m'ha durat tot el dia. He recordat un comentari sentit a la ràdio, no sé de qui ni perquè, que deia que podem fomentar una actitud més positiva i alegre a la vida si ens provoquem un somriure, encara que sigui de forma mecànica en principi, per exemple posant-nos un llapis travessat a la boca, mossegant-lo i fent un rictus semblant. 

A mi, aquest pal m'ha posat un somriure ben autèntic i inevitable als llavis.

ESPIGOLANT

Vint-i-vuit de febrer de 2021 i les observacions escassegen a la plana en aquesta cua de l'hivern. Com un buscador de palletes d'or al riu o un espigolador que busca grans de blat al terra després de la collita, espero amatent les senyals dels éssers vius per anar recol·lectant les seves observacions. Com els ocells granívors, els passerells amb les seves llavors diminutes, o les papallones libant de les flors petites de les crucíferes, segueixo els costums de la natura i aprofito fins a l'últim recurs, m'alimento de qualsevol petit estímul, visual o sonor, proper o llunyà, que puc captar i albirar al meu voltant.

Estornells de vol pesat, deixant sentir els seus xiulets i grinyols, com portes obrint-se i tancant-se, grupets d'aligots en vols nupcials juganers, cants de verdums i gafarrons, picots verds de riure renillant, ubics i inabastables, invisibles als ulls, només presents i existents en el seu so burleta. Xivites mudes per un dia, tallarols capnegres de to reganyant, aguts i fins raspinells, d'ingràvida verticalitat, mallerengues carboneres fent el seu reclam: "ti-ti-tsi, ti-ti-tsi" i seguint l'intrús, o sigui jo. Merles, mosquiters, cogullades, titelles, un astor canviant de bosc... Algun bitxac comú, cruixidells, gratapalles, cotxes fumades, pinsans, bernats pescaires. I aprofitant les clarianes de sol, papallones: paó de dia, angelet, brunes de bosc, blanquetes de la col, papallona de la c blanca, cap gros comú i la primera migradora dels cards, com sempre, prenent el sol a terra.

Fileres d'erugues de la processionària del pi segueixen el seu capità (Oh! capità, el meu capità!), en realitat capitana, ja que la primera de la filera sempre ha de ser una femella, cap a un destí incert on enterrar-se de forma segura i fer el capoll. Em semblen belles i respectables, malgrat tot.

Finalment les senzilles i perfumades violes surten arreu al sotabosc com poms de flors. Avui dos grups, un de blanques i un de liles, s'ofereixen l'un al costat de l'altre. 

La recerca i recol·lecció de petits tresors de la riquesa viva m'ajuda a passar la travessa d'aquest desert de buidor i sequera, d'esterilitat ambiental.

Foto de Jaume Mos

LA GUILLA

Diumenge, 27 de setembre de 2020

Soc al veïnat d'Esclet, entre Can Masnou i el Mas Oller i de lluny se sent l'udolar afònic i esverat d'una canilla de gossos de caça des dels boscos de la Serra de la Sureda i el Puig de la Miloca, pel camí antic de Tossa, seguint la flaire dels senglars. De cop i volta apareix una guilla davant meu, sortida d'un marge arbustiu entre camps de conreu. S'atura de costat, indiferent a la meva presència i atenta als lladrucs de la gossada. Grans orelles triangulars, el musell llarg i marró, fosc pels costats, blanc per davant i per sota, els ulls ambarins de pupil·la vertical i la cua ampla i llarga al darrere, quasi horitzontal al cos.

Als pocs segons decideix creuar el camp llaurat i allisat, a ras i descobert. Comença a córrer sense semblar-ho, un trot ample o un galop tranquil: els peus poc que li toquen al terra. El camp és llarg, vora els cinc-cents metres, i la guineu el creua al seu pas i tranquil·la, mirant de tant en tant cap a la direcció d'on provenen els udols dels gossos. D'aquí estant, estranyes criatures de l'avern que acompanyen als diables dels pals de foc. Gent que destrueix el que estima, o això és el que diuen. Com les criatures de dos anys que passen la seva etapa de descobrir desmuntant tot el que troben. Només que els caçadors no l'acaben de passar mai aquesta etapa.

Però la guineu no s'atura i continua corrent amb el seu característic pas de petjades rectilínies, com si caminés sobre una corda, fins que arriba al següent marge i es perd. 

Ha estat fàcil. Els moviments elegants del ballet, com si no pesés res i caminés sobre cotó fluix. Com si no fugís realment. Un floc de pel encès sobre el bru del terra.

Haig de dir que m'ha alegrat el cor i el dia. Me l'ha alleugerit i omplert d'admiració i meravella. Volia córrer com ella, viure com ella. Un animal salvatge en plenitud de condicions.