UN INDRET PRIVILEGIAT. OBSERVACIÓ DE FAUNA A MENORCA.

El que més sorprèn de Menorca a un observador amb ulls de naturalista (o sentits si parlem més acuradament) és la proximitat amb que es deixen acostar els animals i la facilitat d'observació gràcies a aquesta manca de por o baixa timidesa cap a l'home. Assegut a una cadira al porxo d'un bungalow de càmping a Son Bou, rodejat de gespa verda i ben regada, d'oliveres bordes, pins, acàcies i llentiscles, passo les primeres hores del mati en contemplació. Els meus sentits s'amaren de seguida dels reclams i cants dels ocells del voltant units a l'observació tranquil·la i fàcil de la majoria dels mateixos. Els més aparents i protagonistes resulten els papamosques grisos (balears) (Muscicapa striata balearica), una subespècie endèmica de les illes balears del papamosques gris, que actualment s'associa per alguns investigadors (Pons et al. 2015) a una nova espècie anomenada papamosques mediterrani (Muscicapa tyrrhenica), amb dues subespècies, la nominal, a Còrsega, Sardenya i costa italiana del mar Tirrè, i la baleàrica, pròpia de les illes balears. Sembla que l'origen d'aquesta i altres espècies pot anar lligat al paper d'aquestes illes com a refugi durant les glaciacions.

Els reclams insistents dels joves volanders de l'any perseguint els seus progenitors i els vols de caça acrobàtics a l'aire o al terra des d'una perxa o una roca són una constant especialment a primeres hores del matí i pràcticament durant tot el dia. N'hi ha força individus a tot l'espai del càmping. Això ja contrasta amb les observacions puntuals d'individus o parelles que puc observar a prop de casa meva, a Girona. Aquí, a Menorca, són tan abundants i presents que costa no trobar-los als ambients apropiats. Aquesta oportunitat d'observar-los a plaer i en plena activitat a tothora fa que hagi pogut estudiar i interioritzar molt més les seves pautes de comportament. Un bany d'estímuls on amarar-me de les seves particularitats. Sovint els joves es posen al costat dels progenitors demanant menjar amb el seu constant reclam aspre. Els adults cacen tant al vol com al terra, les escorces dels arbres o les roques dels clàssics murets que envolten els terrenys de tota l'illa. Són totalment insectívors i circumscriuen la seva cacera a les parts més obertes de l'ambient, amb vols curts sobre la gespa, sota les branques de les oliveres, a les teulades, baranes de fusta i gandules de jardí dels bungalows del càmping. No caminen gaire pel terra o la gespa, més aviat van d'una perxa a un altra, atents als insectes en vol o posats. Són especialistes de la caça de petits dípters i himenòpters, podent menjar també lepidòpters, coleòpters, aràcnids i d'altres. El seu territori de cacera és molt reduït, no movent-se, per norma general, més d'unes poques desenes de metres. Cada matí eren els mateixos exemplars els que caçaven davant meu. Els juvenils, durant la setmana de la meva estança al càmping a inicis d'agost, han anat aprenent a caçar per sí mateixos diria que cada cop més, tot i dependre encara força de les aportacions de preses dels adults. La diferència de coloració entre adults i juvenils són colors i disseny més definit i "net" en els adults, amb l'estriat del cap ben aparent, el blanc pàl·lid del pit i el ventre i el dors gris brunenc uniforme. Als juvenils tot resulta una mica més subtilment indefinit i bru. El bec i les potes són negres, presentant els juvenils l'interior de la boca i les comissures externes del bec d'un color groc. Les ales, arrodonides i curtes, els permeten controlar molt bé les volades de cacera, amb aturades a l'aire i persecucions per encalçar els insectes voladors. De vegades feien un petit però audible espetec amb el bec en caçar.

Una cria en primer terme i l'adult a darrere

Un adult, amb el pili ben estriat

Una altra espècie molt típica present en aquest ambient poc dens i enjardinat amb gespa és la merla comuna (Turdus merula). Aquestes, també en bon nombre, voltes sobretot per la gespa a la recerca de cucs de terra i altres petits insectes. Caminen o saltironen mirant molt atentament, sovint amb el cap inclinat cap al davant i decantat per mirar amb un sol ull, qualsevol petit indici de l'activitat dels cucs de terra, que, en disposar de terreny humit a causa del reg de la gesta, són relativament abundants. Els hem vist encalçar-los en diverses ocasions, un fet que no és gens habitual a les nostres contrades. També es mostraven confiats i segurs, sense espantar-se del nostres moviments i permetent una proximitat inusitada. Es veien sobretot mascles adults i joves, amb alguna femella.  També podien remenar la pinassa sota els pins en el seu comportament típic de recerca de petits invertebrats. En cap cas es va observar l'aportació de menjar dels adults als juvenils. 

Un mascle adult de merla comuna a la vora de la gespa.

Un dels episodis més interessants observats en relació a les merles va ser l'atac i immobilització d'una merla per part d'un xoriguer comú. En aquest cas, desprès d'un forcejament, el xoriguer va haver de deixar anar la merla, que va fugir volant sense més perjudici.

El mascle de xoriguer després del seu intent de cacera d'una merla.

Altres espècies comunes en aquest espai d'observació van ser els pardals comuns, els pinsans comuns, els verdums, les caderneres, els tudons, tórtora europea, tórtora turca, rossinyol, rossinyol bord, els tallarols capnegres, les mallerengues carboneres i els bruels. També s'hi podrien incloure, en un espai més ampli dins el camp d'observació més aeri els abellerols, els falciots i les orenetes.

Particularment vull comentar la facilitat d'observació de la tórtora europea dins les zones enjardinades i humanitzades, com dins els espais urbans i carrers de les poblacions de l'illa i al càmping a la gespa, els carrers d'acampada o fins i tot a la zona de bany de la piscina i passejant per la terrassa del bar restaurant. La van tenir a dos pams dels peus bevent aigua del terra de la dutxa de la piscina sense immutar-se. Aquest és un comportament també diferencial del de les que ens visiten a Catalunya on mai, que jo sàpiga, es passegen per zones urbanes ni tant a prop i confiadament de les persones. Aprenen potser a confiar les que fan la seva estada a l'illa? Tenen el costum de tornar als mateixos llocs les que es reprodueixen a Menorca o les illes? Què fa que tinguin aquest comportament tan confiat? És un misteri que sempre m'ha cridat l'atenció.

Altra observació curiosa era la dels tallarols capnegres, normalment molt menys invisibles ja que es movien pel brancatge molt més espès i dens dels llentiscles darrera la tanca de delimitació del càmping. De tant en tant es deixava veure algun, desplaçant-se pel brancatge amb petits salts agafant-se amb les potes, quasi com petits micos alats. Els seus vols entre les branques solen ser molt curts degut a la densitat del brancam. La manera més comuna de detectar-los, però, era pels seus reclams, un bastoneig típic o un gargameig que provocava la resposta immediata d'altres individus més o menys propers i clarament diferenciables per les direccions de les que arribaven els sons. Sovint es donava aquesta comunicació grupal quan algun d'ells emetia el reclam. Potser un marcatge territorial.

Els rossinyols comuns sortien de vegades de l'espessor dels matolls a territori més obert, fins i tot a la gespa, a cercar menjar però més sovint se'ls sentia el seu reclam xiulat o el seu ronc reganyós, i de vegades un intent d'inici de cant. Potser un assaig de cant per part d'un juvenil?

El mateix passava amb el rossinyol bord, que deixava anar inicis del seu cant, de vegades tota la curta estrofa complerta.

Pel que fa a altres espais de l'illa, vam poder observar força gavina corsa (Larus audouinii) per les platges, també amb un comportament confiat i de recerca de menjar, corbs marins emplomallats nedant molt a prop nostre, ànecs collverds caminant per la sorra entre els banyistes i les tovalloles, algun camallarg, capsigranys, segurament balears, amb menys nombre que altres anys, rapinyaires, especialment milà reial, però també amb certa freqüència àguila calçada i aufrany, merla blava ...

De fauna no alada vam poden veure una marta o gorjagroc (Martes martes minoricensis), un mustèlid endèmic de Menorca.

Pel que fa a la fauna piscícola marina vam poder gaudir fent esnòrquel a diverses platges de meros juvenils (Anfós a l'illa), rajades, palaies, vaques, bavoses, donzelles, serrans, envits, morets, variades, sargs, salpes, mabres, llises, oblades, orades, agulles i d'altres.