ESCLET INUNDAT

Aquest final d'any li està provant a Esclet; llargues pluges continuades han aconseguit, per fi, recarregar els aqüífers i permetre que el prat de dall d'Esclet s'inundés de nou. De seguida han començat a acudir els ocells aquàtics o lligats als ambients de zones humides: els xarxets, els becuts, els ànecs blancs, les fredelugues, les daurades grosses, les oques vulgars, les oques egípcies, els bernats pescaires...i els que segurament continuaran venint els propers dies. És l'excepcionalitat dels moments la que fa gran aquest espai natural, tan petit i tan assetjat. Vens un matí o una tarda i trobes sempre alguna cosa excepcional que passa davant dels teus ulls. De vegades no és un esdeveniment molt remarcable, només una simple sorpresa inesperada, un fet inhabitual. Avui pel matí, per exemple, mentre admirava sis fredelugues posades al camp adjacent al prat de dall amb el telescopi, una guineu, d'aquelles que anomenem carboneres, de pelatge força negre, ha passat per darrere del petit bàndol i ha continuat el seu galop per tot el camp fins perdre's per un marge. Les fredelugues ni s'han immutat. Un brollador d'aigua rajava al mig del prat de dall des de sota l'aigua estanyada, confirmant que l'aqüífer és finalment ple. Ha costat cinc anys que es tornès a negar el prat!, des del temporal Glòria del 2020.  Un grup de xarxets nedaven pel prat. A la tarda, un observador ha cantat quatre ànecs blancs volant per sobre el prat. Ahir els vuit becuts al camp llarg i allà mateix les vint daurades grosses, nou oques comunes i les dues oques egípcies.

Al mateix temps, durant les visites que he fet, que procuro que siguin curtes i els albiraments fets a distància amb l'ajut del telescopi terrestre per no destorbar massa els ocells, veig un transit de cotxes, gent caminant, corrent, passejant gossos o en bicicleta, massa gran. Sí, jo també hi participo, és veritat, malgrat les meves precaucions. Això fa que els ocells que hi fan parada no hi estiguin gaire temps. Els afers naturals necessiten de tranquil·litat i poc o nul destorb per part dels humans. Però l'excepcionalitat del lloc fa d'atraient per gent que també busca una mica de pau i de soledat, aconseguint l'efecte contrari al desitjat. Desprès de passar per Esclet he anat a la desembocadura del Ridaura i als Estanys, a Platja d'Aro. Aquí sí, un ambient massa urbà i massa transitat m'ha fet tornar ràpidament enrere. He buscat recer a uns camps de Panedes, a Llagostera i desprès als camps de la Benaula, a Caldes de Malavella on no hi havia molta gent. Tot i així, cada cop em molesta més trobar gent durant els meus passejos. La percepció que tinc és que cada cop hi ha més gent, a totes hores i per tot arreu. Em costa gaudir dels moments quan trobo tanta gent. A tot això s'ajunta la sensació de depredació dels moments també per part dels companys naturalistes, delerosos, ansiosos de cites que marquin la diferència i la seva pròpia vàlua davant dels altres. I crec que potser són sensacions compartides. 

LES 3 T

De vegades hi ha dies especialment bons com a naturalista o com a simple observador de la natura i els seus éssers. Aquests dies solen caracteritzar-se per un estat d'ànim despreocupat o, com a mínim, obert al que surti, sense l'ansietat que ens empeny a obtenir més cites i més rares i especials. Aquests dies són els dies de les tres Tes: tranquil·litat, temps i telescopi, les tres potes sobre les que descansa una bona jornada naturalista. Sovint prefereixo quedar-me a prop de casa que anar lluny, pel temps que representen els desplaçaments. També perquè el terreny conegut és com casa teva i saps on buscar i on badar. Badar és un bon símil. Ets allà rastrejant els camps i les talaies conegudes dels arbres, caminant pels camins i deixant-te atreure per qualsevol drecera, per qualsevol senyal que et cridi l'atenció o que tinguis guardada a la memòria. Aquella madriguera de teixons, aquell arbre sec que encara enlaira les seves branques una mica més amunt que els del voltant (no en va és un pollancre entre alzines) i que atreu rapinyaires i picots, i també cornelles i estornells. Aquell marge arbustiu a tocar del camp llaurat, on la distància i l'orientació són perfectes per alguns ocells de pas, que no se senten molestats, la orella atenta al picot garser petit reclamant en qualsevol moment, o el gros o el verd.

Així és com van apareixent diumenge 28 de setembre, primer uns pocs gaigs blaus, tots joves de l'any, sobre els fils elèctrics. Ells també marxaran, però una mica més tard. Associats amb ells alguns xoriguers comuns i dos puputs. Un bernat pescaire solitari al mig del prat de dall d'Esclet, pits rojos deixant caure les seves notes líquides i els seus tits, marcant territori de tardor i hivernada davant les noves avingudes de migrants del nord. Els gaigs sempre escandalosos i cridaners amb les seves veus rogalloses i xerricants, per parelles o grups petits. Cotolius invisibles cantant des del cel i des del terra o des de ves a saber quina branca, la seva estrofa decreixent liu-liu-liu-liu-liu-liu-liu. L'embardissat tallarol negre crepitant o bastonejant per les parts baixes. Els rossinyols bords, cantant a tot drap, lliures un altre cop de l'escàndol dels rossinyols comuns i els cargolets. Les mallerengues carboneres, utilitzant de nou el seu cant de roda oxidada. Les Cornelles negres sobre els aspersors de reg fent la viu-viu. Un picot verd ibèric volant espantat del terra on era formiguejant, al tronc recer o simplement reclamant el seu renill mig de cavall mig riure histèric en la boscúria. Un bàndol de cent i una caderneres, voleiant inquietes. Una piula dels arbres de cant aspre i àcid, marxant de la capçada de sobre meu. Els estornells vulgars volant triangulars en grups no massa grans, lluny dels núvols gregaris que fan a l'hivern. L'astor confiat detectat en una branca vertical d'un pollancre llunyaníssim, confirmat amb el telescopi. El falcó mostatxut, de pas, que et sorprèn a la tornada del camí en aquella talaia coneguda, on fa temps es deixava veure cada any la parella que feia niu en aquest indret i que ara ja no hi recala. Les orenetes vulgars, amb alguna cuablanca barrejada, multitud que fa camí, com qui pelegrina a Terra Santa. Els pardals comuns i els xarrecs, xerrant com parroquians de bar, junts a la sortida de la feina. Els nouvinguts becs de corall, que ningú sap què hi fan i què hi desfan, encara, però segur que ho sabrem. Què hi farem!, Ens haurem d'adaptar!. Set cruixidells pujant i baixant del camp al cable i del cable al camp. Dos bitxacs comuns, femelles. Un falcó pelegrí al mig del camp, detectat en escombrar-lo amb el "cata", el telescopi, el monocular, el llargavistes, l'artilleria pesada. Les oblidades i omnipresents cogullades, crestades i espremudes, de vol escadusser i exhibicionista, poc creïble en la fugida. Mirant al marge, dues cotxes cua-roges, encara de pas, cap a un improbable desert des de les muntanyes on han criat. Com els còlits grisos que, a poques passes, caminen o boten pels terrosos i l'herba tendra dels camps, vigilants en un camp sense sègol. I un conill de bosc corrent al fons de tot, detectat només per casualitat amb l'instrument òptic que tot ho acosta.  Verdums, mosquiters, tallarols de casquet txec-txec-txec. I un reclam que ressona en l'aire i porta records humits, de corriol: un corriol pit-roig, encara, de pas cap al Sahel, també unint cases distintes, com les cotxes.

Donant l'última volta al camp del mig, per provar d'albirar els morinellus a terra en el seu tros habitual, ara ple de verdolaga decrèpita i vermellosa, oxidada, vuit fredelugues per terra, missatgeres primerenques del fred. I encara el reclam monosíl·lab i esparverat del picot garser gros, arribant des d'alguna capçada i el vol ondulant, lent i morós d'una arpella vulgar, vestida de dama però no se sap mai, que molts mascles es transvesteixen de ploma...

En passar per la Gotarra, a l'alçada del pont, a Sant Andreu Salou, surt el blauet, un altre picot verd, les merles negres avisadores, el petit bruel de clenxa daurada, el reclam del papamosques gris o les bagres lleugeres i translúcides a dins del riu, amb el final de la cua tacada de carbó.

En arribar a casa, un altre cop un falcó pelegrí, com sempre entre mig dels triangles de ferro de la torre d'alta tensió, a Campllong.

Tota una simfonia d'impressions i remullades en les troballes del dia. Aliment per a l'ànima, esperança per la ment. Connexió necessària amb allò salvatge.

COLEOPTERS A LA NIT (2019 - 2025) REVISIÓ DE DADES

Des del 2019 al 2025, fent observacions nocturnes dels escarabats al voltant de casa meva, a Campllong (Gironès), prop del bosc d'en Nosa, (un bosc mixt típic de la plana selvatana compost de roures i pins principalment, amb alguna alzina a les vores externes més exposades al sol) he anotat les següents espècies:

• 201 Oryctes nasicornis
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 27
• 2021: 19
• 2022: 48
• 2023: 45
• 2024: 33
• 2025: 27

mascle

femella

• 57 Cerambyx welensii 
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 4
• 2021: 5
• 2022: 7
• 2023: 12
• 2024: 3
• 2025: 24

femella

• 3 Ergates faber:
• 3 Lucanus pontbrianti:
• 1 Prionus coriarius:
•  Calosoma maderae:
•  Dorcus parallelipipedus:

Anecdòticament apareixen altres espècies com Blaps mucronata o, a d'altres llocs molt propers, Lucanus cervus.

Una quantitat important d'escarabats xilòfags, especialment Oryctes nasicornis i també Cerambyx welensii. Més si tenim en compte que el "mètode" de mostreig és simplement passejar una estona curta, 10 o 15 minuts, en un interval entre les 10 de la nit i les 12:30 o 1 de la matinada, pel carrer adjacent al bosc d'en Nosa, a Campllong, per detectar escarabats atrets per la llum dels fanals i caiguts al terra.

Una nova espècie detectada aquest any 2025 ha estat Prionus coriarius

Prionus coriarius amb les seves boniques antenes amb forma asserrada.

Aquests escarabats xilòfags descomponen la fusta i els seus components cel·lulòsics quan són larves, període que dura diversos anys.

Tant de bo una part del meu cos descansi en aquest bosquet d'en Nosa, serveixi d'aliment als arbres i finalment acabi en forma d'escarabat volant destralerament entre els troncs i les capçades...buscant la llum dels estels i de la lluna.

RECORDANT EL 2020

L'any que la vida va respirar. L'any que els animals van recuperar part del territori. L'any que la vida salvatge es va tornar a manifestar a prop nostre. Quin gran any!

Va ser com fer un dejuni, una depuració necessària en defensa del nostre cos natural. Tant de bo ho féssim cada cinc anys...per exemple. Una treva, un punt mort, un reinici, un recordatori del que som, en el sentit més ampli.

A mi em va deixar imatges i moments inestimables, trobades plenes de joia i admiració, com aquells dos cadells de guineu jugant a la riera, on va fer el cau la seva mare.

O el cabirol que em va sortir a tocar de la mà...o el prat de dall d'Esclet inundat i ple d'ocells.

https://historiesnaturalsdentoni.blogspot.com/2020/05/asilvestrar.html?m=1

EL CORRIOL PIT-ROIG

A Esclet, veïnat de Cassà de la Selva, els naturalistes sabem que durant les èpoques de migració molts ocells escullen passar-hi en els seus desplaçaments cap al nord o cap al sud. Al que anomenem migració de tardor, que comença bastant abans de la tardor del calendari astronòmic, cap a l'agost, hi ha alguns ocells molt fidels en el seu pas migratori per determinats territoris. Un d'aquests ocells és el corriol pit-roig (Eudromias morinellus). Habitualment són camps molt concrets de la geografia catalana, com Gallecs, a Mollet del Vallès, al Vallès oriental, o Esclet, Cassà de la Selva, al Gironès. Aquesta fidelitat característica en el temps i en l'espai, ha fet que molts amants dels ocells i la natura esperem amb delit aquestes dates per provar de veure'ls. Són ocells que crien al nord d'Europa, a Escòcia, Península escandinava, a la tundra... i fins i tot a alta muntanya en latituds més baixes com els Alps o fins i tot alguna parella als Pirineus. El seu pas post-nupcial, és a dir, de tornada a l'Àfrica als seus llocs d'hivernada, és quasi l'única oportunitat que tenim de veure'ls. 

A Esclet s'aturen uns dies als camps de conreu llaurats i sense plantar que formen una extensa plana entre la Riera Verneda i la Riera Gotarra. Críptics i de mida petita (potser una mica més grans que un corriol petit, però no deixen de ser uns corriols) busquen recer i menjar entre els terrossos dels camps i l'escassa vegetació ruderal. Corretegen o s'ajupen al terra on són difícils de distingir. Tan sols la seva característica cella blanca els delata amb els binocles o el telescopi. Els naturalistes "escombrem" els camps amb els nostres aparells òptics amunt i avall per intentar trobar-los i gaudir uns minuts de la seva contemplació, normalment en grups. Fidels a la seva cita de pas, aquests dies s'han anat veient entre dos i nou corriols pit-rojos als camps d'Esclet, entre ells, adults i juvenils de l'any. Els adults tenen un cert dimorfisme sexual, com sol passar entre els ocells, només que entre els "morinellus", nom específic utilitzat sovint entre els observadors d'ocells i que faré servir a partir d'ara per referir-m'hi, aquest dimorfisme és invers. Invers només vol dir contrari al que és habitual en la majoria d'espècies d'ocells. Si en molts ocells és el mascle el que llueix uns colors més lluents, acolorits o conspicus, un disseny més contrastat, és perquè és el mascle el que ha de competir amb els altres mascles per atreure i demostrar a les femelles la seva òptima condició física, i per tant genètica, per a la reproducció. Les femelles solen ser més críptiques en els seus colors i dissenys, per passar més desapercebudes per als predadors i poder covar els seus ous amb més garanties d'èxit. En els "morinellus", aquest patró s'inverteix una mica, donat que la seva estratègia reproductora és diferent. Les femelles són poliàndriques, el que significa que s'uneixen a diversos mascles per procrear, els quals són els responsables de fer els nius i covar els ous, amb escassa participació de les femelles, a part de posar-hi els ous, és clar. Mascles i femelles són similars en plomatge nupcial: les femelles amb un pit gris granatós, cenyit per una banda blanca i negre, que contrasta amb el color castany de la part superior del ventre i sobretot amb el gran pegat o taca negra de la part inferior i el blanc de la part inferior de la cua; els mascles amb el pit més marronós i la taca negre del ventre molt més reduïda.

                    femella                                       mascle
(imatges de la web de la SEO)

Corriols pit-rojos a Esclet

LLUMS I OMBRES DEL LINX IBÈRIC

Sierra de Andújar, Jaén. 15 i 16 d'abril de 2025. 

Crònica d'un viatge d'observació del linx ibèric.

Aprofitant les vacances de Setmana Santa, faig un viatge per observar principalment el linx ibèric (Lynx pardinus), contractant els serveis d'una empresa de guies de natura, però també altra fauna típica d'aquests monts mediterranis ben conservats, com l'àliga imperial ibèrica (Aquila adalberti), la garsa blava, el voltor negre,...

El primer dia vam tenir molta sort i ja vam poder localitzar, tot sols, una femella de linx ibèric amb dues cries, dos cadells petits tot just acabats de sortir per primer cop del seu amagatall, en una època primerenca per aquestes troballes en aquesta espècie, com vam saber desprès pel nostre guia i altres persones enteses en la seva biologia i els seguiments de linx. Vam observar abastament la femella amb les seves cries, conduint-les fora del cau (invisible als nostres ulls per estar darrere un bloc de granit), alletant-les i netejant-les amb atents llepades. Mentrestant els cadells s'alimentaven i jugaven entre ells perseguint-se i apujant-se sobre la seva mare, que aguantava estoicament els seus jocs. Finalment va tornar a conduir les seves cries al seu cau. En aquesta observació, feta amb binocles i telescopi, ja vaig observar que la femella adulta, la mare dels cadells, semblava ser borni de l'ull dret.

Al dia següent vam anar amb el nostre guia contractat exactament al mateix punt d'observació, a veure els mateixos exemplars, la mateixa família de linx que vam veure el dia anterior per nosaltres mateixos. Al cap d'una estona vam poder localitzar la femella de linx un altre cop, aquesta vegada molt a prop de la pista on érem, asseguda sobre un bloc de granit, a escassos metres de distància. Es va aixecar i lentament es va introduir dins una escletxa de la roca on hi havia els seus cadells, ja que un d'ells va fer un parell d'intents de sortir. Així vam comprovar com la mare havia canviat les cries a un nou amagatall, un nou cau, però aquesta vegada molt a prop de la pista forestal on érem. Vam poder comprovar com efectivament la femella adulta era borni completament de l'ull dret. 

Aquesta va ser l'observació que vam fer del linx, considerant que vam tenir molta sort de poder localitzar aquests exemplars i veure l'escena familiar de l'alletament i el joc dels cadells amb la mare. Realment aquesta linx es veia molt acostumada a la proximitat dels humans ja que érem unes deu persones o més les que ens agrupàvem en aquell punt observant, fent fotos i comentant emocionats l'excepcional escena que estàvem gaudint.

Amb tot, i desprès de considerar alguns comentaris del nostre guia, haig de dir que aquest albirament del linx potser no és tan natural ni tan excepcional com sembla. Segons el nostre guia ens va confessar de forma confidencial, l'alimentació del linx en aquesta zona de la serra d'Andújar està compromesa pel fet que no hi ha abundància de conills, imprescindibles per la supervivència del linx ja que són la seva presa principal, per la qual cosa rep alimentació de forma artificial amb l'aportació de conills en algun tipus de tancat proper i suposo que ocult a la vista des de la pista. Segons el guia, el linx actualment prospera molt més a les zones baixes, als conreus d'oliveres on el conill és molt més abundant. Aquest fet em va semblar molt impactant i degradador de l'experiència que acabàvem de viure veien el linx. Vivia en llibertat realment? Jo crec que no. Crec que allò era més aviat un decorat que simulava un ecosistema en funcionament però que realment no funcionava. Perquè no hi havia més conills a la serra? Era a causa d'alguna malaltia del lagomorf o d'alguna disfunció del propi ecosistema? 

No sé la resposta però puc aventurar alguna. Durant l'observació del linx a la serra vam poder observar moltes altres espècies. Entre els mamífers, moltes espècies d'ungulats com el cérvol, amb més de 15 exemplars observats des del mateix punt en unes hores, la daina, uns cinc exemplars, el mufló, dos exemplars, la cabra salvatge, set exemplars mascles tots junts o el porc senglar, amb 3 adults i 4 garrins o porcells. La densitat d'ungulats era, doncs, excepcional, i considerant que no tenien cap depredador natural em sembla que la seva proliferació podria i de forma natural hauria de provocar sobrepoblació i un excés de pressió sobre la coberta vegetal de la serra, la qual cosa podria provocar dificultat no només per la seva supervivència sinó també per la resta de fitòfags de l'ecosistema, com és el cas del conills. Potser els conills no podien proliferar més en aquest medi degut a la pressió de consum d'herba dels grans ungulats salvatges. Crec que podria ser una explicació a la seva rarificació. Per mi es feia evident la falta d'un depredador que controlés les poblacions de grans ungulats salvatges i aquest gran depredador se'm feia evident que no podia ser altre que el llop. Però la parcel·lació en finques privades de tota o gran part de l'extensió de la serra, juntament amb la manca de predisposició política i social per la tornada del gran carnívor crec que faran impossible la seva reintroducció. Així doncs, un ecosistema ric però en fallida, mantingut de forma artificial i regulat amb la ingerència de la intervenció humana, bé pel manteniment artificial de la població del linx amb aportació externa de conills, bé per la regulació de les poblacions d'ungulats per la cacera per evitar sobrepoblacions excessives. Sigui com sigui, la comprovació del mal funcionament d'aquest ecosistema enfosqueix d'alguna manera el gaudi de les observacions fetes. La peça clau, el conill, ens indica què passa i perquè pot estar passant.

Tot el que es pot observar allà, des del linx a l'àguila imperial o els grans ocells carronyaires com el voltor lleonat o el negre, ens ofereixen una imatge d'abundor irreal. Un miratge. Un sistema en el que falten peces, peces importants que, malgrat l'aparença superficial de natura prístina i primigènia, d'ecosistema gairebé paradisíac, no permeten una genuïna autonomia del mateix. 

Estem acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat, però hem de tornar a entendre que cuidar és assilvestrar, respectar els espais naturals i permetre actuar a les seves lleis, amb tots els actors necessaris. Especialment els que controlen el cim de la piràmide tròfica, els grans depredadors. No hi haurà linx sense el llop. 

PINSÀ MEC, EL PINSÀ MÉS NÒRDIC

Segons la wikipèdia, a més de pinsà mec, també és conegut amb altres noms, alguns tan originals com pinsà boig, boig, pinsà de muntanya, pinsà gavatx o pinsà mè a les balears. Alguns d'aquests noms vernacles o populars ja ens donen algunes pistes sobre la seva aparició a les nostres contrades. Si mirem el nom científic i investiguem el seu significat podem descobrir més coses. 

Un dels enllaços de l'enciclopèdia virtual ens remet a un altre publicació, el Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans on diu:

Fringilla coelebs coelebs (Pinsà comú)

Fringilla: del llatí fringilla "pinsà".

coelebs: del llatí caelebs "solter". Linnaeus dona aquest nom a l'espècie perquè durant l'hivern suec (Linné era suec), les femelles de pinsà migraven a latituds inferiors mentre que els mascles majoritàriament romanien al país i quedaven, per tant, solters.

Fringilla montifringilla (Pinsà mec)

montifringilla: del llatí mons "muntanya". Per tant pinsà montà.

Com veiem, una part de la història natural d'aquestes espècies està inclosa al seus noms científics. Ambdues espècies mostren un biaix clar en la proporció dels sexes quant a la migració.

Segons un estudi, a Catalunya, la proporció de sexes en el pinsà mec afavoreix clarament les femelles, un 60 %, mentre que en pujar cap al nord d'Europa aquesta proporció fa el tomb i hi comença a haver més mascles. A Finlàndia, el nombre de femelles hivernants és ja tan sols del 25%. Aquest gradient sembla ser que és degut al fet que les femelles són subordinades dels mascles, és a dir menys competitives, i per tant han d'optar per invertir en una migració més llarga que les porti a zones més riques. Una dinàmica que és variable segons els anys i depèn de la producció de fages, els fruits del faig (Fagus silvatica) al centre i al nord d'Europa, dels quals s'alimenta a la tardor aquesta espècie.

Personalment veig altres possibilitats a la migració positiva de les femelles, com, per exemple, les millors possibilitats d'alimentació en latituds més meridionals en el cas d'anys de minva de fages, com ja s'ha dit abans. Les femelles "preferirien" estar en bones condicions i preparades per la temporada de cria i arriscar menys en eventuals períodes d'escassedat d'aliments. En canvi els mascles, tal com passa en altres espècies, podrien preferir romandre als seus territoris o a prop d'ells per tal d'ocupar-los i defensar-los a inici de la temporada de cria. Seria una qüestió de càlcul de riscos i beneficis, com sol passar a la natura.

El pinsà mec té tendència a associar-se amb el pinsà comú quan hiverna a les nostres terres. És habitual trobar-lo d'aquesta manera, barrejat, per tot tipus de conreus, erms i d'altres comunitats ruderals. Als camps de conreu, els pinsans, i els fringíl·lids en general, voleien aixecant-se esverats davant de qualsevol petita alarma, per tornar a terra a cercar les llavors escampades acabades de plantar. Potser els mecs són una mica menys espantadissos que els comuns, però sobta el seu anar i venir nerviós, sens dubte una adaptació davant dels enemics alats, als quals no els agrada enfrontar-se amb núvols compactes de preses.

En canvi, quan el trobo a bosc, normalment a bosc de ribera amb caducifolis, com per exemple a la Riera Gotarra, sol anar més en grup monoespecífic, per bé que també hi hagi pinsans comuns als arbres. Per cert, que en aquest ambient l'he vist alimentant-se de les llavors del freixe.

S'alimenta de llavors, però els pollets els alimenten d'insectes, concretament de coleòpters i larves de papallona (molt especialment del grup Epirrita, un tipus d'arnes). Cria preferiblement a boscos de bedolls o piceas, on es camufla amb els seus colors. Per aquestes característiques alimentícies, el pinsà mec seria una espècie amb alguns marcats trets especialistes, les fages i les erugues de Epirrita, i es convertiria en quelcom més generalista en arribar l'hivern, com una adaptació a les èpoques de "vaques magres", optant per la migració en massa quan s'escauen anys dolents o especialment freds.

Efectivament, el pinsà mec cria als boscos boreals del nord d'Europa (Noruega, Suècia, Finlàndia i Russia) i Àsia (sobretot la Sibèria russa) i migra al sud i oest d'Europa durant la tardor-hivern, de l'octubre al març, a més d'altres llocs situats també el sud del seu àrea de cria. No obstant tinc una dada d'un mascle de pinsà mec a Campllong en data una mica més tardana, el 5 d'abril de l'any 2020.

A les nostres contrades no és mai una espècie freqüent o abundant.

Aquest hivern però, l'he pogut observar amb certa assiduïtat, l'última avui, 16 de febrer de 2025, amb uns 8 exemplars barrejats entre un bàndol d'uns 150 o 200 pinsans comuns, gratapalles, pardals xarrecs i altres, alimentant-se als camps de conreu.

Una mica més grans que els pinsans comuns, la seva coloració amb tonalitats marrons, taronges i grogues resulten, com diu en Lars Jonson al seu llibre "Aves que veo en invierno", les mateixes que les de les fulles tardorenques que entapissen les fagedes on s'alimenten a l'estació freda.

Un mascle de pinsà mec als camps acabats de plantar, menjant les pipes o llavors derramades, al veïnat de Sangosta de Cassà de la Selva.

PLATGES D'HIVERN, OCELLS, GOSSOS I PERSONES

 Avui he anat a la platja de Cubelles, a la comarca del Garraf, a veure ocells marins i limícoles. Buscava sobretot dos becs de serra mitjans (Mergus serrator), una espècie d'ànecs marins  que s'havien vist aquí, just a la platja de la tèrmica del Foix, una central tèrmica que ja està fora de servei i desmantellada, el que ha permès tot un procés de restauració de l'entorn. Les platges entre la desembocadura del riu Foix, a Cubelles, i el poble de Cunit, amb la central tèrmica entre els dos, són ara amples i amb vegetació natural, la qual cosa permet a molts ocells lligats als ambients costaners trobar-hi refugi i un lloc de descans. Especialment la platja de la tèrmica ofereix unes zones de sorra i aigües somes més tranquil·les, prop del mar obert, amb un accés més difícil per part de les persones. 

Quan he arribat, prop de les 8 del matí, el mar era mogut i trencava a la sorra en onades grosses. Feia maregassa i un vent fred i humit. He anat a diverses platges i buscant ocells, com una parella de gavines corses, he gaudit de les nombroses i grosses petxines que entapissen aquestes platges a l'hivern. Fa 35 anys solia venir per aquí a buscar-les i fer-ne una bonica col·lecció i vaig tenir la sort de veure també un parell de becs de serra mitjans. Des de llavors no n'havia tornat a veure. Quan he anat a la platja de la tèrmica, amb un ampli espigó paral·lel a la costa, he començat a veure ocells escampats per tot arreu: corriols camanegres, territs tresdits, gambes verdes, gavines vulgars o rialleres i capnegres, gavians de potes grogues, gavià fosc, xatracs becllargs, martinet blanc, bernats pescaires i corbs marins grossos. A l'aigua, un cabussó collnegre i finalment han aparegut primer un i desprès dos ànecs bec de serra mitjans així com també un blauet travessant la llacuna o estuari litoral en vol rasant sobre l'aigua, com solen fer-ho.

Mentre els observava i en gaudia ha arribat un gos i el seu amo. Han passat pel meu costat i ens hem saludat dient-nos bon dia, però tot seguit han anat directes a la part de sorra ocupada pels ocells, obviant descaradament el fet que jo estigués observant els ocells amb el telescopi i els prismàtics. M'he vist obligat a demanar a l'amo del gos que no el deixés apropar-se als ocells, ja que és un dels pocs llocs on tenen la possibilitat d'estat tranquils i m'ha mirat incrèdul dient: 

- Ah, la natura! És que s'entreté...

- Sí, ja ho sé, - li he contestat - precisament és el que s'ha de procurar evitar. Són ocells que necessiten aquesta tranquil·litat i és l'únic lloc que els hi queda. Fins i tot hi ha dos ànecs poc comuns a l'aigua que estic observant...

Finalment gos i persona han marxat cap a un altra platja limítrofa i els ocells han pogut recuperar la seva activitat o el seu descans, segons quins. Em pregunto perquè costa tant als amos dels gossos pensar en alguna cosa més que el benestar i el gaudi de les seves mascotes i no solen pensar en els éssers silvestres que es troben al seu medi. Actualment la fal·lera pels gossos fa que envaeixin tots els espais naturals o semi naturals sense respectar-los. Tot el territori es considera utilitzable i d'usdefruit prioritari dels humans en la seva totalitat i es busquen especialment els llocs tranquils i sense gent per ocupar-los i gaudir-ne en exclusiva, precisament per ser tant escassos i solitaris. He marxat de la platja amb un regust agredolç, per les observacions tan autèntiques en un retall de platja tranquil·la per un costat i per la irrupció egoista dels humans per l'altra.

EL MEU "GRAN ANY"

 El nombre total d'aus observades per mi durant l'any 2024 ha estat de 250 espècies, entre Catalunya (238), Aragó (7 més de diferents), Astúries (3 més), Manchester (U.K.) (1 més) i Amélie les Bains (sud de França) (1 més).

Alguns d'ells eren "Bimbo" (nous) per a mi i tant desitjats com el pela-roques, la ganga, la xurra o l'àliga imperial.

En part gràcies a les sortides i expedicions amb l'amic Andreu Duclau i també a la participació al "joc de l'ocell diari", aquest any ha estat per a mi excepcional i el considero el meu gran any fins al moment d'observació d'ocells i animals en general. 

Un "Gran any" és un repte personal per observar el màxim possible d'espècies. No he portat a l'extrem aquesta màxima però sí que he fet esforços extra per sumar observacions a la meva llista. El que més m'agrada i m'omple, en realitat, és passar temps en un entorn silvestre i gaudir del comportament de les espècies en el seu medi.

TERRIT FOSC (Calidris maritima)

Avui cinc de gener de 2025, a l'espigó del port de Platja d'Aro, dos territs foscos (Calidris maritima), dels quals n'he vist un, s'alimentaven a la zona intermareal de les roques, allà on les algues coralines, com la Corallina officinalis, ocupen la part de les roques llepada per les onades. Aquest territ no es desplaça per les zones humides i la zona sorrenca intermareal sinó que prefereix les zones rocoses exposades a l'embat de les onades on creixen les algues que donen refugi i aliment a petits invertebrats marins, crustacis, insectes i mol·luscs, dels que s'alimenten. 

Aquesta espècie practica una estratègia reproductora en la que la femella escull el mascle a partir dels nius que aquest li presenta, posa entre 3 i 4 ous en un d'ells i és el mascle el que s'ocupa majoritàriament de la incubació i la criança dels pollets.

Cria a la tundra i les illes de l'àrtic a Canadà, Groenlàndia, Islàndia i les zones costaneres del nord d'Europa i migra cap a les zones de l'Atlàntic lliures de gel, arribant fins al nord de Portugal a Europa. 

Aquest petit ocell àrtic arriba en rares ocasions com a hivernant fins al Mediterrani, sent la majoria d'albiraments al desembre i el gener. Aquests primers dies de l'any s'han vist diversos exemplars al port olímpic de Barcelona i al delta del Llobregat, a part dels de Platja d'Aro.

També a la platja gran de Platja d'Aro sis cabussons collnegres arribats del nord, nedant junts molt a prop de la sorra.

CARTA CONTRA LA CACERA

Els drets propis acaben on es trepitgen els dels demés. La cacera trepitja els drets dels altres, el dret a escoltar els sons de la natura en silenci, el dret a no sentir espetecs, el dret a tenir una fauna confiada i que et deixi apropar una mica sense espantar-se pel perill que suposa l'espècie humana, el dret a anar confiat pel camp, el dret a gaudir de la fauna i la natura en general sense posar en perill les espècies i l'equilibri ecològic, el dret a gaudir d'un cap de setmana sense trets, el dret a tenir un terra sense contaminar pels perdigons, el plom, els cartutxos abandonats, les llaunes de cervesa..., el dret a no haver d'escoltar una canilla de gossos udolant al teu voltant o la dringadissa de les seves esquelles, o la seva presència pertorbadora de la pau i la soledat, de les activitats dels animals i els seus quefers, el dret a no normalitzar la mort com una activitat esportiva i joiosa, que genera plaer, el dret a créixer amb uns hàbits de respecte i admiració pel nostre entorn, habituats a l'observació, el coneixement i el gaudi de la fauna i flora...

Per tot això crec que l'activitat de la caça s'hauria d'abolir en qualsevol país civilitzat i ser substituïda per l'observació naturalista, fomentada des de la infància, a les escoles i a les famílies, a les institucions del país. Seria un benefici per la salut de tots i pel conreu de les nostres capacitats sensitives, a part d'un benefici econòmic com a pol d'atracció de turisme respectuós i de qualitat pel país. Demanem aquest canvi!