QUAN L'OCTUBRE VA A LA FI, ELS OCELLS D'HIVERN JA SÓN AQUI (Una ressenya d'ocells d'hivern)

 Així diu la dita i realment, en aquest equador de la tardor, es nota que els ocells hivernants ja hi són molt presents.

Avui, en un dia rúfol a Cassà de la Selva, als camps de Can Dalmau, volades mixtes de fringíl·lids: pinsans comuns, verdums, passerells i caderneres, es van desplaçant pels camps de conreu alimentant-se de petites llavors. Amb ells alguns pardals, comuns, xarrecs i roquers, aquests últims no gaire habituals a la zona. I pels volts, alàudids com aloses i cogullades comunes també volen d'un costat a l'altre mentre van reclamant amb els seus sons característics. 

Pardal roquer (Petronia petronia) a Can Dalmau

Tots aquests ocells són fonamentalment herbívors, alimentant-se de petites llavors de plantes que en aquesta època de tardor fructifiquen. La majoria són contingents vinguts d'Europa o d'ambients de muntanya que es desplacen a la plana per aprofitar els recursos que aquesta els ofereix. 

Encara falten molts, com els pinsans mecs o els tords ala-roigs, que ens poden visitar quan la fred estrenyi. O les boniques daurades. O l'esmirla i l'arpella pàl·lida. Però les volades de fringíl·lids i alàudids són, segurament, la manifestació més genuïna de la tardor i l'hivern a la plana, amb el permís dels pit-rojos, és clar.

També es van veient cada cop més cotxes fumades arribades del nord i de muntanya i les parelles de bitxacs comuns, moltes de les quals ja hi són durant tot l'any. Els rapinyaires també es deixen veure guaitant en algun moment o altre a les perxes més altes i a les torres d'alta tensió: astors, esparvers i falcons pelegrins, a part dels omnipresents aligots i xoriguers.

Pel veïnat d'Esclet de Cassà de la Selva, també es veuen moltes d'aquestes espècies i algun bàndol de fredelugues, amb el seu reclam agut i llastimós.

TEMPORADA DE PAPALLONA DE L'ARBOÇ

 Aquest final d'estiu i principi de tardor he intentat trobar papallones de l'arboç en totes les seves fases de creixement, doncs només havia vist la fase adulta, la de papallona imago o reproductora. Durant aquests dos o tres mesos he pogut trobar poblacions ben establertes d'aquesta papallona a unes petites serres entre Caldes de Malavella i Llagostera poblades d'arboç, aladern de fulla estreta, bruguerola, alzina surera, estepa negra, estepa borrera, cap d'ase... He vist els mascles establint territoris i defensant-los dels altres mascles a llocs enlairats, en un comportament típic d'encimbellament, femelles ovopositant ous i, finalment, l'eruga més bella del món, un drac verd en miniatura.

Es pot observar el seu cap verd fulla amb un casc amb quatre banyes punxegudes cap enrere, el seu cos verd més pàl·lid amb línies laterals grogues i ple d'escates com petits pels, que s'aprima cap a la part posterior i s'allarga amb dues petites cuetes, i finalment dos ocels d'allò més decoratius al mig de l'esquena, rodons i grocs amb el centre blau amb escates verd clar, com petites banderes del Brasil.

Els ous els posen d'un en un sobre les fulles de l'arboç i són boletes grogues que, al cap d'un parell de dies, desenvolupen una corona marró.

Els adults de Charaxes jasius, doncs aquest és el seu nom científic, són unes papallones grans i espectaculars, potents i fortes, de vol poderós, que dominen l'aire i fan tot tipus de piruetes mentre es persegueixen entre sí, batent les ales i fent planejos ben controlats, no com la resta de papallones, que més aviat tremolen sobre l'aire. Quan es posen sobre una branca o fulla, sigui d'arboç o d'un altre arbre o arbust, deixen veure tota una trama vermiculada pel desota de les ales i una part vinosa o oxidada per la superior, amb una franja exterior de les ales d'un color groc ataronjat.

Entretant, mirant de trobar ous i larves pels arbustos d'arboç, vaig trobant altres joies: erugues d'heteròcers tan inversemblants com Orgyia antiqua, amb els seus quatre pinzells dorsals blancs, i que presenta la característica que la femella, amb un abdomen molt inflat, té només ales vestigials i no vola.

O Stauropus fagi, una espècie única, adaptada de forma increïble, en un mimetisme anomenat Batesià, a semblar-se en cos i comportament, ni més ni menys que a una aranya!

així com d'altres invertebrats com els ortòpters Phaneroptera falcata,

o Pholidoptera griseoaptera

O el coleòpter curculiònid Lixus albomarginatus...i tants d'altres.

ÈIDERS I ALTRES ÀNECS MARINS

Són del nord, de les llunyanes terres septentrionals, i tot i així alguns arriben fins aquí. Són els èiders, els ànecs negres, els ànecs foscos i els caps de serra mitjans i grans. 

Els èiders són ànecs grans i singulars, amb una fesomia o silueta facial inconfusible i ben particular: el seu bec i el front és connecten de forma continua creant una forma cònica, sense el front bombat de la majoria dels ànecs i, de fet, de la majoria dels ocells. Mengen principalment mol·luscs com els musclos i altres invertebrats marins, incloent astèries o crancs, als que els treuen les potes i les pinces. Els musclos se'ls empassen sencers, trencant-los dins el seu pedrer. Quan arriben a les nostres costes, empesos pels vents i borrasques o bé en dispersió de forma natural, de vegades busquen aquests recursos apropant-se als conreus de musclos, les muscleres, com passa al Delta de l'Ebre, però també sovint s'acosten als vaixells de pesca que llencen els peixos que no volen i, d'aquesta manera, seguint-los, acaben de vegades dins els ports. Això és el que ha passat aquests dies amb dos èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú, on molts ocellaires els hem anat a veure. Famosos no només per la seva silueta especial sinó també per les seves plomes de poderoses qualitats tèrmiques amb les que omplir edredons i abrics de plomes, són un reclam per aficionats als ocells i fotògrafs. Els pescadors de canya col·laboren mantenint involuntàriament els èiders al port llençant-los peixos amb els que distreure'ls mentre llencen la canya, ja que aquests ànecs són força confiats i s'acosten als humans dels que han après que poden alimentar-los.

Èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú

Dels altres ànecs marins, com els ànecs negres o els foscos podem dir que també s'alimenten de recursos semblants, movent-se quasi sempre prop de la costa, però hi ha un grup que són ictiòfags, d'alimentació piscívora, i que per tant són més pelàgics, movent-se més cap a alta mar. Aquests són els singulars "becs de serra", el mitjà i el gran, que, tot i així, també es mouen per la costa i, en el cas del gran, també fins i tot per aigües dolces de l'interior continental en ocasions. Així és com vaig veure dos becs de serra mitjans a la desembocadura del riu Foix al novembre del 1990, a Cubelles, o un exemplar de bec de serra gran femella a una petita bassa al poble de Salitja, al municipi de Vilobí d'Onyar, el desembre de l'any 2016.

Femella de Bec de serra gros a una bassa, a Salitja

Els becs de serra tenen una fesomia molt diferent als èiders o als altres ànecs, doncs els seus becs són allargats i fins i tot tenen una mena de dents als laterals del bec per poder atrapar les seves esmunyedisses presses, els peixos. Una "cresta" de plomes al seu clatell, a mode de melena despentinada, els adorna la part posterior del cap, singularitzant-los encara més.