SUPERVIVENTS

12 DE JULIOL DE 2018

Torno a la vall del Ridaura a buscar unes plantes molt especials, l'herba de la gota. Passo pels vells i amagats camins que hi porten a la petita població de plantes que conec d'aquesta espècie a veure si ja han florit. L'herba de la gota o Drosera rotundifolia és una petita planta carnívora, entenent carnívora com a insectívora, que creix en ambients amarats d'aigua, torberes i aiguamolls permanents on és difícil per a les plantes trobar els nutrients que necessiten a causa de l'excès d'aigua i la manca de minerals. Normalment aquests ambients, a les nostres contrades, es troben a l'alt Pirineu, a la seva zona central, el Pirineu Axial, però en aquest cas també a un racó del mediterrani, la Serra de l'Ardenya o Cadiretes. A més a més, l'acompanya una altra planta de requeriments i distribució similars, la molsa Sphagnum subnitens, que fins i tot serveix de substracte a l'herba de la gota per créixer a sobre. Aquesta planta insectívora va ser descoberta per uns botànics als anys 80 i la seva localització no és fàcil de desxifrar en els textos on es cita, ja que s'utilitzen poques referències geogràfiques: la font de la taverna de baix, Can Crispins, el pas dels Arrepentits..., llocs propers entre si però inconcrets per la seva localització exacta, per qüestions de protecció d'aquestes singulars plantes.

Vaig trobar-la 12 anys enrere, desprès de tres anys de perquisicions sobre el terreny. No us penseu, tampoc, que em dediqués de forma intensiva a la seva recerca, només alguna sortida a l'any en la que anava coneixent el territori i descartant llocs i camins. Finalment un 12 de maig de 2006 vaig donar amb el corriol i amb el "Pas dels Arrepentits", toponímia inventada amb la que els botànics descobridors van batejar el pas del Ridaura que hi mena a la troballa. Va ser un gran dia aquell, la culminació de tot un procés de recerca i desentrellat geogràfic, una mena d'aventura quasi arqueològica. La planta en sí sorprèn per la seva petitesa però dona ales a la imaginació de pensar en tot el procés geològic, botànic i climàtic que ha permès la seva presència en aquest racó a tocar del mediterrani, com una relíquia de temps i glaciacions passades.

L'aventura de la seva recerca, però, em va aportar altres troballes i moments de gaudi inesperats, en aquest cas autènticament arqueològics. 
El primer dia que vaig decidir acostar-me a l'àrea on havia de ser l'herba de la gota era un dia gris i plujós d'octubre de l'any 2003. Vaig pujar per la carretera de Llagostera a Sant Grau fins a Can Crispins i vaig aparcar el cotxe sota uns arbres, al costat de la carretera. Recordo que va començar a ploure just en aquell moment i que em va saber molt de greu no poder dedicar-me, ni que fos una estona a l'exploració del terreny i la recerca de la planta. Per això, quan un altre cotxe em va aparcar al costat, allò em va fer bullir la sang i vaig sortir sota la pluja amb un paravents que portava al maleter, si més no per airejar la frustració del moment. Llavors no buscava herbes de la gota ni res en concret, només caminava sota la pluja, amb la caputxa posada i capcot, mirant a terra. Potser va ser per això que em va cridar l'atenció una pedra lluent encaixada a un regueró del camí, amarada com estava d'aigua de pluja. La pedra era de superfície llisa i polida i per això destacava entre el substrat de granit i quars de característiques irregulars i anguloses. La vaig agafar corprès per una mena d'intuïció: allò era alguna cosa diferent i especial. El seu color verdós també ho augurava. Va resultar ser una petita destral o aixol de pedra polida, d'origen atribuïble a l'època neolítica i d'un material també força especial, una roca metamòrfica anomenada serpentina o jadeïta que resultava apreciada al neolític pel seu color verd, com es dedueix de les troballes fetes en jaciments d'enterrament propers on solien aparèixer com instruments especials o votius. Vaig visitar el lloc altres vegades molt de tant en tant per veure si apareixien noves troballes, tot i que sense gens d'esperança de tornar a tenir tanta sort. Però tres anys desprès, tornant exactament al lloc de la primera troballa, la sorpresa va ser tornar a trobar una segona destral, aquesta molt més gran i icònica, una típica destral de pedra polida, clarament repicada per tots costats excepte pel cantó més esmolat on havia estat polida curosament. La destral era sencera i quasi perfecte, només oscada en un petit lloc del fil de tall. El material, probablement algun tipus de basalt o corniana. 

Aquesta troballa em va fer agafar esperances de trobar més coses i em vaig posar a buscar pels voltants. Una petita peça de sílex va aparèixer en superfície al mig del camí molt a prop d'on havia trobat les destrals cosa per la qual semblaven troballes associades. No van aparèixer més instruments lítics a prop d'aquest jaciment, però tornant cap al cotxe, al costat de Can Crispins, em va cridar l'atenció un palet de riera de forma oblonga i arrodonida amb un dels extrems trencat, situat en una vora d'una pista forestal. Aquesta peça no era tan manipulada com les altres, però aquell palet havia estat traslladat allà de forma artificial per algú i per tant volia dir que tenia alguna funció. A la mà encaixava perfectament entre els dits índex i polze a la manera d'un percutor. Em venia a la ment un estri per trencar fruits secs, com les dures i lliscants cloves de les avellanes. 

Aquestes troballes, dipositades ara al museu "Can Caciques" de Llagostera, em fan reflexionar sobre les formes de vida del neolític i la seva relació amb l'entorn. Primerament, denoten la necessitat de transformació del medi, del seu aprofitament dels recursos que contenia i també probablement de l'escàs canvi en la vegetació entre les dues èpoques, el neolític i l'actualitat, separades per, al menys uns 4000 anys. Ho penso així per la persistència post glacial de plantes com l'herba de la gota i per la particular vegetació, associada a la Laurisilva, d'aquest massís de Cadiretes. Els avellaners devien ser igualment abundants en aquella època i un recurs alimentari i energètic important, de fàcil recol·lecció. La presència de materials externs com el sílex o la serpentina evidencia l'existència de comerç. Els molts materials trobats al jaciment proper de Can Crispins denoten també aquestes característiques i un aprofitament del medi harmònic i poc invasiu per part dels humans del neolític. Les restes del seu pas, així con les relíquies glacials de plantes de climes d'influències més atlàntiques i humides, indiquen una coexistència entre natura i humans. Totes dues troballes, la de l'herba de la gota i la de les eines neolítiques ens parlen d'històries de supervivència a partir del medi i dependents del medi. Potser un missatge des del passat al present del que hem d'aprendre. Desprès del neolític va venir l'edat dels metalls i es va espatllar tot.