PINSÀ MEC, EL PINSÀ MÉS NÒRDIC

Segons la wikipèdia, a més de pinsà mec, també és conegut amb altres noms, alguns tan originals com pinsà boig, boig, pinsà de muntanya, pinsà gavatx o pinsà mè a les balears. Alguns d'aquests noms vernacles o populars ja ens donen algunes pistes sobre la seva aparició a les nostres contrades. Si mirem el nom científic i investiguem el seu significat podem descobrir més coses. 

Un dels enllaços de l'enciclopèdia virtual ens remet a un altre publicació, el Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans on diu:

Fringilla coelebs coelebs (Pinsà comú)

Fringilla: del llatí fringilla "pinsà".

coelebs: del llatí caelebs "solter". Linnaeus dona aquest nom a l'espècie perquè durant l'hivern suec (Linné era suec), les femelles de pinsà migraven a latituds inferiors mentre que els mascles majoritàriament romanien al país i quedaven, per tant, solters.

Fringilla montifringilla (Pinsà mec)

montifringilla: del llatí mons "muntanya". Per tant pinsà montà.

Com veiem, una part de la història natural d'aquestes espècies està inclosa al seus noms científics. Ambdues espècies mostren un biaix clar en la proporció dels sexes quant a la migració.

Segons un estudi, a Catalunya, la proporció de sexes en el pinsà mec afavoreix clarament les femelles, un 60 %, mentre que en pujar cap al nord d'Europa aquesta proporció fa el tomb i hi comença a haver més mascles. A Finlàndia, el nombre de femelles hivernants és ja tan sols del 25%. Aquest gradient sembla ser que és degut al fet que les femelles són subordinades dels mascles, és a dir menys competitives, i per tant han d'optar per invertir en una migració més llarga que les porti a zones més riques. Una dinàmica que és variable segons els anys i depèn de la producció de fages, els fruits del faig (Fagus silvatica) al centre i al nord d'Europa, dels quals s'alimenta a la tardor aquesta espècie.

Personalment veig altres possibilitats a la migració positiva de les femelles, com, per exemple, les millors possibilitats d'alimentació en latituds més meridionals en el cas d'anys de minva de fages, com ja s'ha dit abans. Les femelles "preferirien" estar en bones condicions i preparades per la temporada de cria i arriscar menys en eventuals períodes d'escassedat d'aliments. En canvi els mascles, tal com passa en altres espècies, podrien preferir romandre als seus territoris o a prop d'ells per tal d'ocupar-los i defensar-los a inici de la temporada de cria. Seria una qüestió de càlcul de riscos i beneficis, com sol passar a la natura.

El pinsà mec té tendència a associar-se amb el pinsà comú quan hiverna a les nostres terres. És habitual trobar-lo d'aquesta manera, barrejat, per tot tipus de conreus, erms i d'altres comunitats ruderals. Als camps de conreu, els pinsans, i els fringíl·lids en general, voleien aixecant-se esverats davant de qualsevol petita alarma, per tornar a terra a cercar les llavors escampades acabades de plantar. Potser els mecs són una mica menys espantadissos que els comuns, però sobta el seu anar i venir nerviós, sens dubte una adaptació davant dels enemics alats, als quals no els agrada enfrontar-se amb núvols compactes de preses.

En canvi, quan el trobo a bosc, normalment a bosc de ribera amb caducifolis, com per exemple a la Riera Gotarra, sol anar més en grup monoespecífic, per bé que també hi hagi pinsans comuns als arbres. Per cert, que en aquest ambient l'he vist alimentant-se de les llavors del freixe.

S'alimenta de llavors, però els pollets els alimenten d'insectes, concretament de coleòpters i larves de papallona (molt especialment del grup Epirrita, un tipus d'arnes). Cria preferiblement a boscos de bedolls o piceas, on es camufla amb els seus colors. Per aquestes característiques alimentícies, el pinsà mec seria una espècie amb alguns marcats trets especialistes, les fages i les erugues de Epirrita, i es convertiria en quelcom més generalista en arribar l'hivern, com una adaptació a les èpoques de "vaques magres", optant per la migració en massa quan s'escauen anys dolents o especialment freds.

Efectivament, el pinsà mec cria als boscos boreals del nord d'Europa (Noruega, Suècia, Finlàndia i Russia) i Àsia (sobretot la Sibèria russa) i migra al sud i oest d'Europa durant la tardor-hivern, de l'octubre al març, a més d'altres llocs situats també el sud del seu àrea de cria. No obstant tinc una dada d'un mascle de pinsà mec a Campllong en data una mica més tardana, el 5 d'abril de l'any 2020.

A les nostres contrades no és mai una espècie freqüent o abundant.

Aquest hivern però, l'he pogut observar amb certa assiduïtat, l'última avui, 16 de febrer de 2025, amb uns 8 exemplars barrejats entre un bàndol d'uns 150 o 200 pinsans comuns, gratapalles, pardals xarrecs i altres, alimentant-se als camps de conreu.

Una mica més grans que els pinsans comuns, la seva coloració amb tonalitats marrons, taronges i grogues resulten, com diu en Lars Jonson al seu llibre "Aves que veo en invierno", les mateixes que les de les fulles tardorenques que entapissen les fagedes on s'alimenten a l'estació freda.

Un mascle de pinsà mec als camps acabats de plantar, menjant les pipes o llavors derramades, al veïnat de Sangosta de Cassà de la Selva.

PLATGES D'HIVERN, OCELLS, GOSSOS I PERSONES

 Avui he anat a la platja de Cubelles, a la comarca del Garraf, a veure ocells marins i limícoles. Buscava sobretot dos becs de serra mitjans (Mergus serrator), una espècie d'ànecs marins  que s'havien vist aquí, just a la platja de la tèrmica del Foix, una central tèrmica que ja està fora de servei i desmantellada, el que ha permès tot un procés de restauració de l'entorn. Les platges entre la desembocadura del riu Foix, a Cubelles, i el poble de Cunit, amb la central tèrmica entre els dos, són ara amples i amb vegetació natural, la qual cosa permet a molts ocells lligats als ambients costaners trobar-hi refugi i un lloc de descans. Especialment la platja de la tèrmica ofereix unes zones de sorra i aigües somes més tranquil·les, prop del mar obert, amb un accés més difícil per part de les persones. 

Quan he arribat, prop de les 8 del matí, el mar era mogut i trencava a la sorra en onades grosses. Feia maregassa i un vent fred i humit. He anat a diverses platges i buscant ocells, com una parella de gavines corses, he gaudit de les nombroses i grosses petxines que entapissen aquestes platges a l'hivern. Fa 35 anys solia venir per aquí a buscar-les i fer-ne una bonica col·lecció i vaig tenir la sort de veure també un parell de becs de serra mitjans. Des de llavors no n'havia tornat a veure. Quan he anat a la platja de la tèrmica, amb un ampli espigó paral·lel a la costa, he començat a veure ocells escampats per tot arreu: corriols camanegres, territs tresdits, gambes verdes, gavines vulgars o rialleres i capnegres, gavians de potes grogues, gavià fosc, xatracs becllargs, martinet blanc, bernats pescaires i corbs marins grossos. A l'aigua, un cabussó collnegre i finalment han aparegut primer un i desprès dos ànecs bec de serra mitjans així com també un blauet travessant la llacuna o estuari litoral en vol rasant sobre l'aigua, com solen fer-ho.

Mentre els observava i en gaudia ha arribat un gos i el seu amo. Han passat pel meu costat i ens hem saludat dient-nos bon dia, però tot seguit han anat directes a la part de sorra ocupada pels ocells, obviant descaradament el fet que jo estigués observant els ocells amb el telescopi i els prismàtics. M'he vist obligat a demanar a l'amo del gos que no el deixés apropar-se als ocells, ja que és un dels pocs llocs on tenen la possibilitat d'estat tranquils i m'ha mirat incrèdul dient: 

- Ah, la natura! És que s'entreté...

- Sí, ja ho sé, - li he contestat - precisament és el que s'ha de procurar evitar. Són ocells que necessiten aquesta tranquil·litat i és l'únic lloc que els hi queda. Fins i tot hi ha dos ànecs poc comuns a l'aigua que estic observant...

Finalment gos i persona han marxat cap a un altra platja limítrofa i els ocells han pogut recuperar la seva activitat o el seu descans, segons quins. Em pregunto perquè costa tant als amos dels gossos pensar en alguna cosa més que el benestar i el gaudi de les seves mascotes i no solen pensar en els éssers silvestres que es troben al seu medi. Actualment la fal·lera pels gossos fa que envaeixin tots els espais naturals o semi naturals sense respectar-los. Tot el territori es considera utilitzable i d'usdefruit prioritari dels humans en la seva totalitat i es busquen especialment els llocs tranquils i sense gent per ocupar-los i gaudir-ne en exclusiva, precisament per ser tant escassos i solitaris. He marxat de la platja amb un regust agredolç, per les observacions tan autèntiques en un retall de platja tranquil·la per un costat i per la irrupció egoista dels humans per l'altra.

EL MEU "GRAN ANY"

 El nombre total d'aus observades per mi durant l'any 2024 ha estat de 250 espècies, entre Catalunya (238), Aragó (7 més de diferents), Astúries (3 més), Manchester (U.K.) (1 més) i Amélie les Bains (sud de França) (1 més).

Alguns d'ells eren "Bimbo" (nous) per a mi i tant desitjats com el pela-roques, la ganga, la xurra o l'àliga imperial.

En part gràcies a les sortides i expedicions amb l'amic Andreu Duclau i també a la participació al "joc de l'ocell diari", aquest any ha estat per a mi excepcional i el considero el meu gran any fins al moment d'observació d'ocells i animals en general. 

Un "Gran any" és un repte personal per observar el màxim possible d'espècies. No he portat a l'extrem aquesta màxima però sí que he fet esforços extra per sumar observacions a la meva llista. El que més m'agrada i m'omple, en realitat, és passar temps en un entorn silvestre i gaudir del comportament de les espècies en el seu medi.

TERRIT FOSC (Calidris maritima)

Avui cinc de gener de 2025, a l'espigó del port de Platja d'Aro, dos territs foscos (Calidris maritima), dels quals n'he vist un, s'alimentaven a la zona intermareal de les roques, allà on les algues coralines, com la Corallina officinalis, ocupen la part de les roques llepada per les onades. Aquest territ no es desplaça per les zones humides i la zona sorrenca intermareal sinó que prefereix les zones rocoses exposades a l'embat de les onades on creixen les algues que donen refugi i aliment a petits invertebrats marins, crustacis, insectes i mol·luscs, dels que s'alimenten. 

Aquesta espècie practica una estratègia reproductora en la que la femella escull el mascle a partir dels nius que aquest li presenta, posa entre 3 i 4 ous en un d'ells i és el mascle el que s'ocupa majoritàriament de la incubació i la criança dels pollets.

Cria a la tundra i les illes de l'àrtic a Canadà, Groenlàndia, Islàndia i les zones costaneres del nord d'Europa i migra cap a les zones de l'Atlàntic lliures de gel, arribant fins al nord de Portugal a Europa. 

Aquest petit ocell àrtic arriba en rares ocasions com a hivernant fins al Mediterrani, sent la majoria d'albiraments al desembre i el gener. Aquests primers dies de l'any s'han vist diversos exemplars al port olímpic de Barcelona i al delta del Llobregat, a part dels de Platja d'Aro.

També a la platja gran de Platja d'Aro sis cabussons collnegres arribats del nord, nedant junts molt a prop de la sorra.

CARTA CONTRA LA CACERA

Els drets propis acaben on es trepitgen els dels demés. La cacera trepitja els drets dels altres, el dret a escoltar els sons de la natura en silenci, el dret a no sentir espetecs, el dret a tenir una fauna confiada i que et deixi apropar una mica sense espantar-se pel perill que suposa l'espècie humana, el dret a anar confiat pel camp, el dret a gaudir de la fauna i la natura en general sense posar en perill les espècies i l'equilibri ecològic, el dret a gaudir d'un cap de setmana sense trets, el dret a tenir un terra sense contaminar pels perdigons, el plom, els cartutxos abandonats, les llaunes de cervesa..., el dret a no haver d'escoltar una canilla de gossos udolant al teu voltant o la dringadissa de les seves esquelles, o la seva presència pertorbadora de la pau i la soledat, de les activitats dels animals i els seus quefers, el dret a no normalitzar la mort com una activitat esportiva i joiosa, que genera plaer, el dret a créixer amb uns hàbits de respecte i admiració pel nostre entorn, habituats a l'observació, el coneixement i el gaudi de la fauna i flora...

Per tot això crec que l'activitat de la caça s'hauria d'abolir en qualsevol país civilitzat i ser substituïda per l'observació naturalista, fomentada des de la infància, a les escoles i a les famílies, a les institucions del país. Seria un benefici per la salut de tots i pel conreu de les nostres capacitats sensitives, a part d'un benefici econòmic com a pol d'atracció de turisme respectuós i de qualitat pel país. Demanem aquest canvi!

UNA DE LLOROS: BARCELONA, FAUNA URBANA EXÒTICA

Passar un dia a la ciutat de Barcelona buscant i gaudint dels ocells pot semblar una contradicció, un oxímoron, una bajanada, un sense sentit. Però heus aquí que moltes espècies d'ocells escullen la proximitat amb es humans que els hi fa més accessible l'aliment, un lloc on fer el niu i la supervivència en general, incloent en aquests avantatges l'accés potencial a parella.

Particularment, certs ocells exòtics com són els de la família dels lloros i encara d'altres, han trobat a les urbs modernes les condicions ideals per prosperar i reproduir-se. Ocells com: la Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus),  la Cotorra de kramer (Psittacula krameri), l'Aratinga mitrada (Psittacara mitratus), l'Aratinga nandai (Aratinga nenday), o l'Aratinga de cap blau (Thectocercus acuticaudatus) i també els, ara mateix, ubics i omnipresents becs de corall senegalesos (Estrilda astrild).

Desprès d'un dia de recerca pel parc de la Ciutadella i el de Les Glòries hem trobat tots menys l'Aratinga de cap blau. A part d'aquesta fauna exòtica també hi cap trobar molts ocells autòctons a la ciutat, tallarols de casquet i capnegres, gafarrons, caderneres, xoriguers, roquerols, pardals comuns i xarrecs, gralles, estornells, garses, esplugabous, cotxes fumades, cueretes, merles, pit rojos, mallerengues...

Cotorreta de pit gris

Cotorra de kramer

Aratinga nandai

Aratinga mitrada

QUAN L'OCTUBRE VA A LA FI, ELS OCELLS D'HIVERN JA SÓN AQUI (Una ressenya d'ocells d'hivern)

 Així diu la dita i realment, en aquest equador de la tardor, es nota que els ocells hivernants ja hi són molt presents.

Avui, en un dia rúfol a Cassà de la Selva, als camps de Can Dalmau, volades mixtes de fringíl·lids: pinsans comuns, verdums, passerells i caderneres, es van desplaçant pels camps de conreu alimentant-se de petites llavors. Amb ells alguns pardals, comuns, xarrecs i roquers, aquests últims no gaire habituals a la zona. I pels volts, alàudids com aloses i cogullades comunes també volen d'un costat a l'altre mentre van reclamant amb els seus sons característics. 

Pardal roquer (Petronia petronia) a Can Dalmau

Tots aquests ocells són fonamentalment herbívors, alimentant-se de petites llavors de plantes que en aquesta època de tardor fructifiquen. La majoria són contingents vinguts d'Europa o d'ambients de muntanya que es desplacen a la plana per aprofitar els recursos que aquesta els ofereix. 

Encara falten molts, com els pinsans mecs o els tords ala-roigs, que ens poden visitar quan la fred estrenyi. O les boniques daurades. O l'esmirla i l'arpella pàl·lida. Però les volades de fringíl·lids i alàudids són, segurament, la manifestació més genuïna de la tardor i l'hivern a la plana, amb el permís dels pit-rojos, és clar.

També es van veient cada cop més cotxes fumades arribades del nord i de muntanya i les parelles de bitxacs comuns, moltes de les quals ja hi són durant tot l'any. Els rapinyaires també es deixen veure guaitant en algun moment o altre a les perxes més altes i a les torres d'alta tensió: astors, esparvers i falcons pelegrins, a part dels omnipresents aligots i xoriguers.

Pel veïnat d'Esclet de Cassà de la Selva, també es veuen moltes d'aquestes espècies i algun bàndol de fredelugues, amb el seu reclam agut i llastimós.

TEMPORADA DE PAPALLONA DE L'ARBOÇ

 Aquest final d'estiu i principi de tardor he intentat trobar papallones de l'arboç en totes les seves fases de creixement, doncs només havia vist la fase adulta, la de papallona imago o reproductora. Durant aquests dos o tres mesos he pogut trobar poblacions ben establertes d'aquesta papallona a unes petites serres entre Caldes de Malavella i Llagostera poblades d'arboç, aladern de fulla estreta, bruguerola, alzina surera, estepa negra, estepa borrera, cap d'ase... He vist els mascles establint territoris i defensant-los dels altres mascles a llocs enlairats, en un comportament típic d'encimbellament, femelles ovopositant ous i, finalment, l'eruga més bella del món, un drac verd en miniatura.

Es pot observar el seu cap verd fulla amb un casc amb quatre banyes punxegudes cap enrere, el seu cos verd més pàl·lid amb línies laterals grogues i ple d'escates com petits pels, que s'aprima cap a la part posterior i s'allarga amb dues petites cuetes, i finalment dos ocels d'allò més decoratius al mig de l'esquena, rodons i grocs amb el centre blau amb escates verd clar, com petites banderes del Brasil.

Els ous els posen d'un en un sobre les fulles de l'arboç i són boletes grogues que, al cap d'un parell de dies, desenvolupen una corona marró.

Els adults de Charaxes jasius, doncs aquest és el seu nom científic, són unes papallones grans i espectaculars, potents i fortes, de vol poderós, que dominen l'aire i fan tot tipus de piruetes mentre es persegueixen entre sí, batent les ales i fent planejos ben controlats, no com la resta de papallones, que més aviat tremolen sobre l'aire. Quan es posen sobre una branca o fulla, sigui d'arboç o d'un altre arbre o arbust, deixen veure tota una trama vermiculada pel desota de les ales i una part vinosa o oxidada per la superior, amb una franja exterior de les ales d'un color groc ataronjat.

Entretant, mirant de trobar ous i larves pels arbustos d'arboç, vaig trobant altres joies: erugues d'heteròcers tan inversemblants com Orgyia antiqua, amb els seus quatre pinzells dorsals blancs, i que presenta la característica que la femella, amb un abdomen molt inflat, té només ales vestigials i no vola.

O Stauropus fagi, una espècie única, adaptada de forma increïble, en un mimetisme anomenat Batesià, a semblar-se en cos i comportament, ni més ni menys que a una aranya!

així com d'altres invertebrats com els ortòpters Phaneroptera falcata,

o Pholidoptera griseoaptera

O el coleòpter curculiònid Lixus albomarginatus...i tants d'altres.

ÈIDERS I ALTRES ÀNECS MARINS

Són del nord, de les llunyanes terres septentrionals, i tot i així alguns arriben fins aquí. Són els èiders, els ànecs negres, els ànecs foscos i els caps de serra mitjans i grans. 

Els èiders són ànecs grans i singulars, amb una fesomia o silueta facial inconfusible i ben particular: el seu bec i el front és connecten de forma continua creant una forma cònica, sense el front bombat de la majoria dels ànecs i, de fet, de la majoria dels ocells. Mengen principalment mol·luscs com els musclos i altres invertebrats marins, incloent astèries o crancs, als que els treuen les potes i les pinces. Els musclos se'ls empassen sencers, trencant-los dins el seu pedrer. Quan arriben a les nostres costes, empesos pels vents i borrasques o bé en dispersió de forma natural, de vegades busquen aquests recursos apropant-se als conreus de musclos, les muscleres, com passa al Delta de l'Ebre, però també sovint s'acosten als vaixells de pesca que llencen els peixos que no volen i, d'aquesta manera, seguint-los, acaben de vegades dins els ports. Això és el que ha passat aquests dies amb dos èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú, on molts ocellaires els hem anat a veure. Famosos no només per la seva silueta especial sinó també per les seves plomes de poderoses qualitats tèrmiques amb les que omplir edredons i abrics de plomes, són un reclam per aficionats als ocells i fotògrafs. Els pescadors de canya col·laboren mantenint involuntàriament els èiders al port llençant-los peixos amb els que distreure'ls mentre llencen la canya, ja que aquests ànecs són força confiats i s'acosten als humans dels que han après que poden alimentar-los.

Èiders juvenils al port de Vilanova i la Geltrú

Dels altres ànecs marins, com els ànecs negres o els foscos podem dir que també s'alimenten de recursos semblants, movent-se quasi sempre prop de la costa, però hi ha un grup que són ictiòfags, d'alimentació piscívora, i que per tant són més pelàgics, movent-se més cap a alta mar. Aquests són els singulars "becs de serra", el mitjà i el gran, que, tot i així, també es mouen per la costa i, en el cas del gran, també fins i tot per aigües dolces de l'interior continental en ocasions. Així és com vaig veure dos becs de serra mitjans a la desembocadura del riu Foix al novembre del 1990, a Cubelles, o un exemplar de bec de serra gran femella a una petita bassa al poble de Salitja, al municipi de Vilobí d'Onyar, el desembre de l'any 2016.

Femella de Bec de serra gros a una bassa, a Salitja

Els becs de serra tenen una fesomia molt diferent als èiders o als altres ànecs, doncs els seus becs són allargats i fins i tot tenen una mena de dents als laterals del bec per poder atrapar les seves esmunyedisses presses, els peixos. Una "cresta" de plomes al seu clatell, a mode de melena despentinada, els adorna la part posterior del cap, singularitzant-los encara més.

ON VIU ALLÒ SALVATGE

Hi ha llocs encara mig buits de presència humana al nostre voltant. Normalment són llocs inhòspits i poc amables amb la delicada vida humana, però precisament per això, són refugis per la fauna silvestre i llocs on els processos ecològics es donen amb més normalitat i que ens sorprenen per la seva riquesa.

Un d'aquest llocs és la reserva ornitològica de "El Planerón", (Estepas de Belchite, El Planerón y La Lomaza) a Saragossa, l'Aragó, un dels ecosistemes esteparis millor conservats de tota Europa.

"El planerón" és un lloc difícil d'oblidar i difícil de definir. De primeres sembla un paisatge de l'oest on només hi falta una tribu d'indis sobre els seus cavalls per fer-ho totalment versemblant. La seva cruesa és la seva bellesa. La vegetació és esparsa i baixa, amb alguns arbres o arbusts dispersos de tamarius. Les plantes estan adaptades a l'ambient marcadament estèpic i halòfil, com la Suaeda pruinosa, de petites fulles crasses,  el limònium (Limonium sp.) de boniques flors liles, la Barrela (Salsola vermiculata) o la Botja pudent (Artemisa herba-alta).

Els amplis horitzons i els colors terrosos, rogencs i blancs de guix del terra, amb la vegetació en contrasts de verds forts i aspres o suaus i pàl·lids, creen una sensació d'amplitud i salvatgia hipnòtiques. Els petits puigs, les rambles i els turons de cims plans marquen una orografia de detalls ínfims i amagats.

En aquestes immensitats, on a les hores centrals del dia i fins el captard no es mou gaire res a l'estiu, en realitat hi viuen multitud d'animals d'estepa: les calàndries, les terreroles rogenques, cogullades vulgars i fosques, les aloses becudes, com petits correcamins que es fan fonedissos entre les artemises... i d'altres més grans com els torlits, les gangues, les escasses xurres, parents propers de les gangues, els sisons... ocells caçadors com el botxí meridional o el seu parent el capsigrany i rapinyaires com l'àliga calçada i l'arpella vulgar i d'altres tant imponents com l'àliga daurada o l'àliga imperial ibèrica. Sorprèn l'abundància d'individus, sobretot en espècies que costen de veure a casa nostra, com la tórtora europea, el botxí o les guineus, que campen arreu fàcilment visibles gràcies al poc cobriment vegetal. La nombrosa població de conills deu contribuir a la presència d'aquests predadors mitjans i grans. Algunes basses i tolls estratègicament situats marquen els desplaçaments i les rutines diàries dels animals de l'estepa. Alguns son fets per situar aguaits per l'observació naturalista i s'han convertit en un negoci lucratiu i, al meu parer, excessivament car.

Les primeres i les últimes hores del dia són les millors per gaudir dels seus habitants. Tot es belluga, canta, reclama i vola en aquestes hores d'activitat. El contrari de les hores centrals, a partir de  les 10 o 11 del matí, on tot s'amaga i immobilitza per no patir els efectes de la calor extrema. Als tolls amb aigua hi van apareixent els ocells, un darrere l'altre, per beure i banyar-se. Des d'un aguait petit i dissimulat a tocar d'un d'aquests tolls hem pogut gaudir d'escenes intimes de la seva vida, com la d'una parella de corbs, mascle i femella, jugant entre ells amb un pal i demostrant els forts lligams de parella que es creen en aquesta espècie; un grup d'estornells negres banyant-se en grup, una ganga mascle solitària baixant prop de l'aigua, però sense atrevir-se a beure encara, una parella de botxins meridionals, tórtores europees, puputs, calàndries, terreroles rogenques, un còlit gris o unes garses.

El 10 i 11 d'agost han estat dos dies de contacte amb allò salvatge immersos en l'abundor d'un ecosistema encara en funcionament, ric i viu, com pocs queden al nostre voltant.