NINGES DE L'AIRE 2 - ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES EN EL DURBEC I EL TORD ALA-ROIG

 ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES D’EMMASCARAMENT AMBIENTAL I MANTENIMENT DEL CONTACTE SOCIAL DE BANDADA EN EL DURBEC (Coccothraustes coccothraustes) I EL TORD ALA-ROIG (Turdus iliacus)

Aquests dos ocells viuen en ambients semblants: boscos caducifolis i d’ambient de ribera. Al mateix temps són ocells que, malgrat pertànyer a famílies diferents (fringíl·lids i túrdids), comparteixen tàctiques de supervivència molt específiques durant l'hivern: discreció en l’estrat arbori, cohesió i comunicació de bandada i alimentació oportunista.

1. Discreció en l'estrat arbori

• Camuflatge i posició: Tots dos trien zones amb bona cobertura vegetal per passar desapercebuts. El durbec és conegut per la seva naturalesa esquiva, mantenint-se sovint a les capçades altes dels arbres. El tord ala-roig es mimetitza entre les branques adoptant una posició estirada.

• Inactivitat protectora: Poden romandre immòbils durant llargs períodes per evitar la detecció dels depredadors, confiant en el seu plomatge que es mimetitza amb les branques i la fullaraca. 

2. Cohesió i comunicació de bandada

• Vocalitzacions socials: Mantenen el contacte amb la resta del grup mitjançant reclams breus i aguts. El tord ala-roig utilitza un "tsiiip" fi i penetrant, mentre que el durbec emet un "piz" metàl·lic que els permet saber on són els companys sense revelar la seva posició exacta a distància.

• Seguretat en el nombre: Fora de l'època de cria, ambdues espècies formen bandades hivernals. Aquesta estratègia facilita la detecció de depredadors (més ulls vigilant) i la localització de fonts d'aliment escasses com les baies de saüc o moixeres. 

3. Alimentació oportunista

• Recerca conjunta: Se'ls pot veure sovint en grups mixtes amb altres espècies (com grives o tords comuns en el cas de l'ala-roig) per buscar fruits caiguts a terra o baies en arbustos, aprofitant la vigilància col·lectiva per alimentar-se en zones més exposades.

QUINES SÓN LES ESTRATÈGIES ESPECÍFIQUES DE LES DUES ESPÈCIES?

El  durbec (Coccothraustes coccothraustes) és el mestre del "perfil baix". El durbec basa la seva supervivència en una discreció extrema i gairebé paranoica.

La seva precaució i desconfiança són extremes. És un dels ocells més difícils d'apropar. Al mínim senyal de perill o soroll estrany (com el trencament d'una branca o la presència humana), el durbec s'immobilitza o fuig silenciosament cap a l'interior del bosc abans que hagis pogut aixecar els prismàtics.

Passa part del temps a la part més alta i densa dels arbres caducifolis. Allà, el seu cos robust es confon amb els nusos de les branques i el fullatge, fent que sigui gairebé impossible de veure des de baix.

Com a estratègia social, la comunicació és principalment a curta distància (dins d'un mateix grup o parella), on un cant discret és suficient i consumeix menys energia i el seu reclam és difícil de localitzar espacialment.

En canvi, quan detecta un perill, emet una veu d’alarma, un xiscle aspre i ràpid com a estratègia d’avís i de dissuasió. Igual que la merla, utilitza la intensitat per alertar a tota la bandada de manera immediata, dificultant que el depredador pugui aprofitar l'element sorpresa. 

Pel que fa als moviments i desplaçaments, quan ha de desplaçar-se d'un arbre a un altre o travessar un espai obert, ho fa amb una tècnica específica, realitza un “vol projectil”, un vol  molt ràpid, directe i amb fortes ondulacions, sovint a una altitud considerable. Això redueix el temps d'exposició davant de possibles atacs i el fa difícil de seguir amb la vista.

Quan s'alimenta a la capçada, no és un ocell nerviós com les mallerengues. Es mou amb una lentitud calculada, gairebé com un lloro. Aquesta manca de moviments bruscos evita que qualsevol depredador detecti el seu moviment entre les fulles.

El  tord ala-roig (Turdus iliacus) basa la seva discreció en la gestió del grup i en tàctiques visuals per evitar ser detectat pels rapinyaires (com l'esparver o l’astor).

Emeten el seu característic "tsee" o "zeeer", un so tan agut i lineal que resulta gairebé impossible de localitzar espacialment per a un depredador. El rapinyaire sent que hi ha un tord a prop, però la física del so impedeix que pugui fixar el punt exacte d'on prové, permetent que el tord mantingui el contacte amb la bandada sense revelar la seva posició exacta.

Per altra banda, tenen una molt bona cripsis i camuflatge de repòs.Tot i que tenen un color vermell intens sota les ales, aquest només es veu quan volen.

Quan estan aturats, mantenen les ales ben plegades. El seu dors és d'un marró neutre i el seu pit té un clapejat que trenca la silueta de l'ocell entre les branques o l'herba seca. Segons les guies de SEO/BirdLife, la seva cella blanca tan marcada també ajuda a desviar l'atenció de la forma de l'ull, un punt clau que els depredadors busquen per identificar preses.

Sempre es mouen en grup, sovint barrejats amb tords comuns. Apliquen la regla de "molts ulls" o vigilància cooperativa. Mentre una part de la bandada menja baies a terra o en arbustos (moment de màxima vulnerabilitat), uns altres individus vigilen des de les parts altes. En cas de perill, un sol reclam d'alarma fa que tot el grup s'immobilitzi o s'amagui de cop al cor de l'espessor 

Davant d'un perill imminent, el tord ala-roig no surt volant immediatament (ja que el moviment és el que més detecten els rapinyaires). Es queda totalment quiet, en una estratègia d’immobilitat absoluta o “freezing”, sovint en una postura estirada que el fa semblar una branca trencada. Aquesta reacció és molt eficaç en boscos de ribera o zones de matoll dens.

El tord ala-roig s'alimenta sovint a terra o en arbustos de baies (com el ginebre o l'arç blanc). Quan el grup baixa a menjar, es mantenen en un silenci gairebé absolut. Utilitzen el nombre d'individus com a mètode de vigilància: mentre uns mengen ràpidament, altres vigilen, permetent que el grup s'alimenti sense atraure l'atenció de carnívors terrestres o rapinyaires diürns.

NOMÉS UNA MICA TARD PELS TRIOPS

 Avui he anat al clot d'Espolla a mirar de trobar els triops cancriformis i m'he trobat que era ple de les closques o exoesquelets dels seus cadàvers. Gairebé he pensat que havia arribat massa tard per veure'ls vius, tot i que encara queda una mica d'aigua al Clot. Però no, perseverant i després de rastrejar l'aigua per tots els racons, encara n'he trobat uns pocs de vius, no gaires, 4 o 5 només. Ha valgut la pena!

NINGES DE L'AIRE

 A l'hivern, el bosc de ribera són esbossos de branquillons, ombres a contrallum retallades sobre el cel clar com traços fets amb carbonet sobre paper. És difícil amagar-se, passar desapercebut en aquesta bastida sense fulles. Mentre els raspinells desgranen el seu cant àcid i trist i els cargolets i els tallarols de casquet canten forassenyadament, altres ocells emeten el seu reclam de manera menys conspícua. Són ocells mestres en el pas dels moviments ràpids en vol a la quietud absoluta a les branques en un instant. Són ocells "ninja".  He escollit aquests tres: El durbec (Coccothraustes coccothraustes), el tord ala-roig (Turdus iliacus) i l'astor (Astur gentilis), tots tres presents aquests dies al bosc de ribera de la Riera Gotarra. 

El durbec és un ocell en aparença rodanxó i apersonat, amb aquell tros de bec enganxat a la cara com la famosa frase: "érase un hombre a una nariz pegado" d'en Quevedo. Però malgrat tot, és un artista de l'emmascarament i la invisibilitat. El pots veure volar i quan s'atura a una branca desapareix, o si pensa que ha estat descobert es llença com una pedra cap avall. El seu modest reclam tampoc no ajuda gaire a descobrir-lo, tot i que té un toc metàl·lic molt característic.

El tord ala-roig, visitant hivernal des de les terres nòrdiques, és escara més esmunyedís, si és possible. És un autèntic ninja, aprofitant les ombres de les branques i estirant el seu cos per semblar més una d'elles. El seu reclam tampoc no destaca gaire i bé podríem dir que és una sola nota aspre i vibrant. 

L'astor reclama el seu cloqueig nupcial aquests dies des de l'espessor del bosc on té el seu niu però no el veuràs mai des d'on. És més fàcil veure'l en vol alt quan es desplaça entre boscos o dalt d'una perxa, tant li val un arbre o una torre d'alta tensió. 

Per captar-los, primer de tot has de tenir les orelles ben obertes i atentes als seus reclams, segon situar-te en un lloc a l'ombra i preferiblement recolzat en el tronc d'un arbre per diluir la silueta. I Guardar silenci i immobilitat, preparat per apuntar els prismàtics ràpidament a les ombres volants dels "ninges de l'aire".

ESCLET, L'ATRACCIÓ DE L'AIGUA

 

Esclet, l’atracció de l’aigua

Des de finals de l’any passat i durant tot el mes de gener d’enguany les pluges han anat caient i amarant d’aigua els nostres camps i paisatges. Tant, que finalment han omplert els assedegats aqüífers i s’han estanyat els camps. Feia molt de temps, tal cop des del temporal Glòria, al 2020, que això no passava. Molta gent ha sortit a gaudir d’aquests espais plens d’aigua que, com miralls, ens atreuen. També perquè és allà on es desenvolupen espectacles naturals que no podem veure de cap altra manera.

Antigament, d’espais d’aquesta mena es formaven tot sovint. Se’n deien maresmes i aiguamolls i poc a poc es van anar drenant fent recs i canalitzant rieres per evitar aquests desbordaments. La vegetació natural també els mantenia més impermeables.

Un d’aquests espais, potser el més important dins del municipi de Cassà, és el prat de dall d’Esclet i el seu redós. Totalment inundat i ple d’aigua, des del primer moment, ja a finals de desembre, va aconseguir atreure molts ocells d’ambients aquàtics i humits. Ànecs com els clàssics collverds, cullerots, els petits xarxets, alguns ànecs blancs, oques vulgars i egípcies i algun cabusset, han anat passant i alguns quedant-se a lloc durant molts dies. També han passat limícoles, ocells de potes més o menys llargues que caminen per zones inundades buscant el seu menjar, alguns de becs llargs i corbats com els becuts o fins i tot un capó reial, i d’altres més modestos i petits com xivites, becadells i becades. Ocells que venen a hivernar entre nosaltres, als camps i baldius, però que troben el seu hàbitat ideal en camps amb una làmina d’aigua, com les fredelugues i les daurades grosses, aquest any amb bandades nombroses com no es veien des de fa molts anys. Altres grans ocells típics d’aiguamoll que solen visitar el prat, com els esvelts bernats pescaires o els blancs i modestos esplugabous, un agró blanc, una cigonya i fins i tot un bàndol de senyorials grues, que s’han acostat a passar la nit al prat durant els seus viatges migratoris. S'ha de dir també que, en un espai tant petit i exposat per camins, la sobre freqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu.

També hi són presents altres ocells que passen l’hivern entre nosaltres: les aloses, els passerells, els repicatalons, pinsans, caderneres, verdums, gafarrons, pardals de bardissa, pit-rojos, algun puput, gratapalles, raspinells, pardals comuns i xarrecs, mallerengues, mosquiters, bruels, els abundants estornells o els comuns coloms de bosc, els tudons, les sorolloses cornelles negres i els gaigs i alguns corbs. I evidentment els rapinyaires, que es veuen atrets per tota aquesta munió de possibles preses: arpelles, esmerles, esparvers, astors i falcons pelegrins, amén dels nombrosos xoriguers i aligots, que es dediquen als petits rosegadors i musaranyes. I la nocturna òliba i el mussol comú.

El prat de dall d’Esclet i tots els seus voltants formen un important espai d’alimentació i també d’aturada durant les migracions, per molts ocells. Un lloc que també ens atrau als humans, per tot allò que té de silvestre i abundant. Un lloc d’horitzons amples i coneguts, emmarcat per muntanyes que reconeixem com ben nostres, el blanc Canigó i tot el Pirineu al fons, el Rocacorba, les cingleres del Far i Sant Roc, les Guilleries i el Montseny. Un lloc que és casa nostra i que encara manté alguns dels nostres veïns salvatges, que ens dona aire, vistes i respir.

Aquests valors naturals, ja molt coneguts no només dins la comarca sinó a tot el país, són molt fràgils i depenen de manera peremptòria del manteniment de petits espais de vegetació natural i d’un mínim de pau i tranquil·litat per que els animals puguin fer la seva.

Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

MÉS ESCLET INUNDAT

Abundant en l'anterior entrada del mateix títol, més ocells de zones humides segueixen arribant a Esclet. Esplugabous, xivites, un capó reial i fins a vint-i-nou grues l'han visitat aquests dies, a més d'alguns dels ja esmentats que continuen a lloc, com fredelugues, daurades grosses (fins a 54!), bernats pescaires, oques egipcies i xarxets.

S'ha de dir que la sobrefreqüentació humana fa que moltes aus no es mantinguin molt de temps presents i que algunes no la suportin, marxant en temps molt breu. Mantenir aquest petit refugi de fauna hauria de ser una prioritat per tots, particulars, empreses i ajuntaments.

VOLIEN SER REFLEXIONS ENTORN AL RETORN AL SILVESTRISME I HA DERIVAT EN UN ALTRE COSA... O POTSER NO.

Sovint, durant les converses amb els altres naturalistes, ocellaires, observadors de la natura o com els vulgueu dir, surt el desig manifest i explícit d'un retorn a un món més silvestre i menys, molt menys ocupat per la humanitat, considerada com una invasora dels dominis naturals, d'allò silvestre, de la NATURA. Segurament és una reacció a l'ocupació total del territori per la humanitat ociosa del nostre primer món i la seva (nostra) tendència a ocupar el lloc preeminent al territori. Al pensament que tot està disponible per a nosaltres, que, de fet, tota la terra ens pertany y està feta per al nostre ús, en funció nostre, si és que m'enteneu. Aquest enyor o desig de consideració dels altres éssers vius pot semblar estrany, sobretot quan el medi, la natura o el que queda d'ella en un entorn molt modificat per la mà humana, ha quedat relegat a escletxes i racons molt petits i la nostra vida es fa aliena a les condicions naturals i dependents de la resta d'elements dels ecosistemes. La natura o l'entorn només serveix per a la seva explotació productiva, agrícola o d'altres recursos naturals, l'ocupació per albergar edificis habitables o industrials, o per al seu gaudir, l'ocupació d'ús, concretada en el pas pels desplaçaments per fer esport, passejar, dur els gossos a córrer, fer festes, pícnics i raves alcohòliques... i per la cacera i la recol·lecció de productes silvestres. També, per cert, com a lloc on abocar residus lluny dels llocs d'habitatge.

Com a reacció, aquesta part de la població més preocupada per la Natura, considera que no hi ha suficient amb "conservar" alguns espais en un estat més natural que la resta, sense tanta ocupació humana, sinó que hauríem de trobar la manera de canviar la nostra consideració del món com a usdefruit exclusiu de l'home i disminuir la tassa d'explotació a nivells més baixos. Això implicaria una mentalitat de reutilització i disminució d'utilització dels recursos, un canvi a una economia circular, no de depredació infinita, d'utilitzar i llençar, de consumir com a fi últim del nostre esdevenir, a una negació del capitalisme salvatge, vaja. També com a ideari de redistribució de la riquesa i de limitació del consum individual. Una economia del bé comú. S'assembla molt al comunisme, sí, però més participatiu i conscient, i sobre tot més respectuós de la relació amb la terra. I amb nosaltres mateixos. És una utopia. Però les utopies serveixen per marcar i mantenir els rumbs, les accions individuals i dels que estan a les administracions, des de les locals a les més altes. Per exemple: un ajuntament pot promocionar espais de respecte pels altres éssers naturals, per les xarxes hídriques, rius i rieres, venes reals del territori, promocionar la cultura del coneixement i gaudi respectuós del medi, els espais d'intercanvi, reutilització, reciclatge real, reparació, convivència, intercanvi de serveis, autonomia econòmica territorial...etcètera, etcètera. En canvi, la manca d'un ideal només marca una inconsciència,  manca de propòsits a llarg termini i una recreació del model imperant sense cap mena de reflexió ni crítica, sense una voluntat real.

Malgrat que això sembli difícil d'edificar, mantenir una idea de respecte pels recursos i per l'ocupació que en fem de la Terra, no és una idea aliena a la majoria de persones quan se'ls hi expressa explícitament. És, per tant desitjable com a fi i digne de mantenir com a consideració dins dels més alts propòsits. 

I no només per l'any nou.

ESCLET INUNDAT

Aquest final d'any li està provant a Esclet; llargues pluges continuades han aconseguit, per fi, recarregar els aqüífers i permetre que el prat de dall d'Esclet s'inundés de nou. De seguida han començat a acudir els ocells aquàtics o lligats als ambients de zones humides: els xarxets, els becuts, els ànecs blancs, les fredelugues, les daurades grosses, les oques vulgars, les oques egípcies, els bernats pescaires...i els que segurament continuaran venint els propers dies. És l'excepcionalitat dels moments la que fa gran aquest espai natural, tan petit i tan assetjat. Vens un matí o una tarda i trobes sempre alguna cosa excepcional que passa davant dels teus ulls. De vegades no és un esdeveniment molt remarcable, només una simple sorpresa inesperada, un fet inhabitual. Avui pel matí, per exemple, mentre admirava sis fredelugues posades al camp adjacent al prat de dall amb el telescopi, una guineu, d'aquelles que anomenem carboneres, de pelatge força negre, ha passat per darrere del petit bàndol i ha continuat el seu galop per tot el camp fins perdre's per un marge. Les fredelugues ni s'han immutat. Un brollador d'aigua rajava al mig del prat de dall des de sota l'aigua estanyada, confirmant que l'aqüífer és finalment ple. Ha costat cinc anys que es tornès a negar el prat!, des del temporal Glòria del 2020.  Un grup de xarxets nedaven pel prat. A la tarda, un observador ha cantat quatre ànecs blancs volant per sobre el prat. Ahir els vuit becuts al camp llarg i allà mateix les vint daurades grosses, nou oques comunes i les dues oques egípcies.

Al mateix temps, durant les visites que he fet, que procuro que siguin curtes i els albiraments fets a distància amb l'ajut del telescopi terrestre per no destorbar massa els ocells, veig un transit de cotxes, gent caminant, corrent, passejant gossos o en bicicleta, massa gran. Sí, jo també hi participo, és veritat, malgrat les meves precaucions. Això fa que els ocells que hi fan parada no hi estiguin gaire temps. Els afers naturals necessiten de tranquil·litat i poc o nul destorb per part dels humans. Però l'excepcionalitat del lloc fa d'atraient per gent que també busca una mica de pau i de soledat, aconseguint l'efecte contrari al desitjat. Desprès de passar per Esclet he anat a la desembocadura del Ridaura i als Estanys, a Platja d'Aro. Aquí sí, un ambient massa urbà i massa transitat m'ha fet tornar ràpidament enrere. He buscat recer a uns camps de Panedes, a Llagostera i desprès als camps de la Benaula, a Caldes de Malavella on no hi havia molta gent. Tot i així, cada cop em molesta més trobar gent durant els meus passejos. La percepció que tinc és que cada cop hi ha més gent, a totes hores i per tot arreu. Em costa gaudir dels moments quan trobo tanta gent. A tot això s'ajunta la sensació de depredació dels moments també per part dels companys naturalistes, delerosos, ansiosos de cites que marquin la diferència i la seva pròpia vàlua davant dels altres. I crec que potser són sensacions compartides. 

LES 3 T

De vegades hi ha dies especialment bons com a naturalista o com a simple observador de la natura i els seus éssers. Aquests dies solen caracteritzar-se per un estat d'ànim despreocupat o, com a mínim, obert al que surti, sense l'ansietat que ens empeny a obtenir més cites i més rares i especials. Aquests dies són els dies de les tres Tes: tranquil·litat, temps i telescopi, les tres potes sobre les que descansa una bona jornada naturalista. Sovint prefereixo quedar-me a prop de casa que anar lluny, pel temps que representen els desplaçaments. També perquè el terreny conegut és com casa teva i saps on buscar i on badar. Badar és un bon símil. Ets allà rastrejant els camps i les talaies conegudes dels arbres, caminant pels camins i deixant-te atreure per qualsevol drecera, per qualsevol senyal que et cridi l'atenció o que tinguis guardada a la memòria. Aquella madriguera de teixons, aquell arbre sec que encara enlaira les seves branques una mica més amunt que els del voltant (no en va és un pollancre entre alzines) i que atreu rapinyaires i picots, i també cornelles i estornells. Aquell marge arbustiu a tocar del camp llaurat, on la distància i l'orientació són perfectes per alguns ocells de pas, que no se senten molestats, la orella atenta al picot garser petit reclamant en qualsevol moment, o el gros o el verd.

Així és com van apareixent diumenge 28 de setembre, primer uns pocs gaigs blaus, tots joves de l'any, sobre els fils elèctrics. Ells també marxaran, però una mica més tard. Associats amb ells alguns xoriguers comuns i dos puputs. Un bernat pescaire solitari al mig del prat de dall d'Esclet, pits rojos deixant caure les seves notes líquides i els seus tits, marcant territori de tardor i hivernada davant les noves avingudes de migrants del nord. Els gaigs sempre escandalosos i cridaners amb les seves veus rogalloses i xerricants, per parelles o grups petits. Cotolius invisibles cantant des del cel i des del terra o des de ves a saber quina branca, la seva estrofa decreixent liu-liu-liu-liu-liu-liu-liu. L'embardissat tallarol negre crepitant o bastonejant per les parts baixes. Els rossinyols bords, cantant a tot drap, lliures un altre cop de l'escàndol dels rossinyols comuns i els cargolets. Les mallerengues carboneres, utilitzant de nou el seu cant de roda oxidada. Les Cornelles negres sobre els aspersors de reg fent la viu-viu. Un picot verd ibèric volant espantat del terra on era formiguejant, al tronc recer o simplement reclamant el seu renill mig de cavall mig riure histèric en la boscúria. Un bàndol de cent i una caderneres, voleiant inquietes. Una piula dels arbres de cant aspre i àcid, marxant de la capçada de sobre meu. Els estornells vulgars volant triangulars en grups no massa grans, lluny dels núvols gregaris que fan a l'hivern. L'astor confiat detectat en una branca vertical d'un pollancre llunyaníssim, confirmat amb el telescopi. El falcó mostatxut, de pas, que et sorprèn a la tornada del camí en aquella talaia coneguda, on fa temps es deixava veure cada any la parella que feia niu en aquest indret i que ara ja no hi recala. Les orenetes vulgars, amb alguna cuablanca barrejada, multitud que fa camí, com qui pelegrina a Terra Santa. Els pardals comuns i els xarrecs, xerrant com parroquians de bar, junts a la sortida de la feina. Els nouvinguts becs de corall, que ningú sap què hi fan i què hi desfan, encara, però segur que ho sabrem. Què hi farem!, Ens haurem d'adaptar!. Set cruixidells pujant i baixant del camp al cable i del cable al camp. Dos bitxacs comuns, femelles. Un falcó pelegrí al mig del camp, detectat en escombrar-lo amb el "cata", el telescopi, el monocular, el llargavistes, l'artilleria pesada. Les oblidades i omnipresents cogullades, crestades i espremudes, de vol escadusser i exhibicionista, poc creïble en la fugida. Mirant al marge, dues cotxes cua-roges, encara de pas, cap a un improbable desert des de les muntanyes on han criat. Com els còlits grisos que, a poques passes, caminen o boten pels terrosos i l'herba tendra dels camps, vigilants en un camp sense sègol. I un conill de bosc corrent al fons de tot, detectat només per casualitat amb l'instrument òptic que tot ho acosta.  Verdums, mosquiters, tallarols de casquet txec-txec-txec. I un reclam que ressona en l'aire i porta records humits, de corriol: un corriol pit-roig, encara, de pas cap al Sahel, també unint cases distintes, com les cotxes.

Donant l'última volta al camp del mig, per provar d'albirar els morinellus a terra en el seu tros habitual, ara ple de verdolaga decrèpita i vermellosa, oxidada, vuit fredelugues per terra, missatgeres primerenques del fred. I encara el reclam monosíl·lab i esparverat del picot garser gros, arribant des d'alguna capçada i el vol ondulant, lent i morós d'una arpella vulgar, vestida de dama però no se sap mai, que molts mascles es transvesteixen de ploma...

En passar per la Gotarra, a l'alçada del pont, a Sant Andreu Salou, surt el blauet, un altre picot verd, les merles negres avisadores, el petit bruel de clenxa daurada, el reclam del papamosques gris o les bagres lleugeres i translúcides a dins del riu, amb el final de la cua tacada de carbó.

En arribar a casa, un altre cop un falcó pelegrí, com sempre entre mig dels triangles de ferro de la torre d'alta tensió, a Campllong.

Tota una simfonia d'impressions i remullades en les troballes del dia. Aliment per a l'ànima, esperança per la ment. Connexió necessària amb allò salvatge.

COLEOPTERS A LA NIT (2019 - 2025) REVISIÓ DE DADES

Des del 2019 al 2025, fent observacions nocturnes dels escarabats al voltant de casa meva, a Campllong (Gironès), prop del bosc d'en Nosa, (un bosc mixt típic de la plana selvatana compost de roures i pins principalment, amb alguna alzina a les vores externes més exposades al sol) he anotat les següents espècies:

• 201 Oryctes nasicornis
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 27
• 2021: 19
• 2022: 48
• 2023: 45
• 2024: 33
• 2025: 27

mascle

femella

• 57 Cerambyx welensii 
• per anys:
• 2019: 2
• 2020: 4
• 2021: 5
• 2022: 7
• 2023: 12
• 2024: 3
• 2025: 24

femella

• 3 Ergates faber:
• 3 Lucanus pontbrianti:
• 1 Prionus coriarius:
•  Calosoma maderae:
•  Dorcus parallelipipedus:

Anecdòticament apareixen altres espècies com Blaps mucronata o, a d'altres llocs molt propers, Lucanus cervus.

Una quantitat important d'escarabats xilòfags, especialment Oryctes nasicornis i també Cerambyx welensii. Més si tenim en compte que el "mètode" de mostreig és simplement passejar una estona curta, 10 o 15 minuts, en un interval entre les 10 de la nit i les 12:30 o 1 de la matinada, pel carrer adjacent al bosc d'en Nosa, a Campllong, per detectar escarabats atrets per la llum dels fanals i caiguts al terra.

Una nova espècie detectada aquest any 2025 ha estat Prionus coriarius

Prionus coriarius amb les seves boniques antenes amb forma asserrada.

Aquests escarabats xilòfags descomponen la fusta i els seus components cel·lulòsics quan són larves, període que dura diversos anys.

Tant de bo una part del meu cos descansi en aquest bosquet d'en Nosa, serveixi d'aliment als arbres i finalment acabi en forma d'escarabat volant destralerament entre els troncs i les capçades...buscant la llum dels estels i de la lluna.

RECORDANT EL 2020

L'any que la vida va respirar. L'any que els animals van recuperar part del territori. L'any que la vida salvatge es va tornar a manifestar a prop nostre. Quin gran any!

Va ser com fer un dejuni, una depuració necessària en defensa del nostre cos natural. Tant de bo ho féssim cada cinc anys...per exemple. Una treva, un punt mort, un reinici, un recordatori del que som, en el sentit més ampli.

A mi em va deixar imatges i moments inestimables, trobades plenes de joia i admiració, com aquells dos cadells de guineu jugant a la riera, on va fer el cau la seva mare.

O el cabirol que em va sortir a tocar de la mà...o el prat de dall d'Esclet inundat i ple d'ocells.

https://historiesnaturalsdentoni.blogspot.com/2020/05/asilvestrar.html?m=1