QUATRE RAPINYAIRES INSÒLITS DE FINALS D'ESTIU

Entre finals d'agost i el mes de setembre de 2019 han fet presència a Esclet una sèrie de rapinyaires en els seus desplaçaments anuals que presenten unes característiques especials i molt particulars. S'ha de dir que tots els rapinyaires presenten adaptacions que els fan diferents i singulars en la seva especialització tròfica, tècnica de cacera o qualsevol altra característica anatòmica o de comportament, però tot i així aquest petit conjunt que presento ara sorprenen en diversos aspectes que els fan exploradors dels límits de la definició del que s'entén com a rapinyaire diürn. 

28 d'agost de 2019, prat de dall d'Esclet. Del prat de dall estant o un camp molt proper salta un rapinyaire semblant a un aligot comú però amb unes característiques que em fan seguir-lo amb el telescopi. Aquestes són: ales una mica més llargues i amples que en l'aligot i cua sensiblement més llarga. El vol més pausat i lleuger, menys aletejant, propi d'un volador a vela. Tinc sort perquè, tot i volar a molt baixa alçada i amagar-se darrere els arbres d'un marge, va a posar-se no gaire lluny i el puc entreveure entre una finestra de la vegetació. Me n'adono, llavors, que té una ample barra fosca al final de la cua, uns ulls ambarins de mirada líquida i que porta alguna cosa agafada en una garra de la que picoteja de tant en tant amb el bec. Ara estic segur, és un aligot vesper i està alimentant-se de les larves d'un rusc probablement de vespes. Com que no el veig molt bé decideixo arriscar-me a moure'm lleugerament de posició per tal de trobar un millor angle de visió, sense la vegetació que s'interposa entre nosaltres. Prenc referències de la seva situació per tornar-lo a trobar quan em mogui i em desplaço uns pocs metres pel camí del prat fins que veig directament el meu objectiu. Torno a muntar el trípode amb el telescopi i allà està, l'aligot vesper (Pernis apívorus) menjant el que és més típic en ell i per la qual cosa està adaptat tot el seu ésser.

L'havia vist altres vegades, sempre migrant amunt o avall, normalment en companyia, en petits grups volant baix o en grups nombrosos volant alt al cel, dins les tèrmiques, però mai menjant amb la bresca a les mans. Vist així tot adquireix més sentit: el seu cap relativament petit, amb el bec fi i poc ganxut, i els seu ulls rodons i àmbars sobre el fons gris del plomatge compacte del cap. Uns ull que no presenten cap tipus de cella que emmarqui la seva mirada i la faci més "penetrant" i "aguilenca" com és típic en molts rapinyaires, sinó que destaquen rodons i innocents sobre la seva cara. "Són ulls que voldrien saltar de la cara del vesper", com diu Marcos Lacasa al seu "Libro de las rapaces". Una cara i una expressió que fan recordar la del cucut més que una altra cosa. Una mirada difícil d'oblidar, en qualsevol cas. 

El vesper menja les larves fins que no en queda cap i llavors deixa caure el tros de bresca de les potes, es neteja una mica el bec amb passades ràpides sobre una branca i aixeca el vol cap al sud, cap a l'estret, cap a l'Àfrica. Un company que l'esperava al cim del brancatge sec d'un arbre proper el segueix.

Els aligots vespers tenen més adaptacions a la seva especialització tròfica, com son unes garres amb escates atapeïdes i petites i ungles llargues, robustes  i poc corbades, adaptades a excavar a terra els nius de les vespes de les que s'alimenten preferentment, fins al  80 % de la seva dieta. Del que no trobo cap referència a la bibliografia és de com troben els nius de vespes, sovint enterrats, dels que s'alimenten, i que no semblen precisament fàcils de descobrir.

20 de setembre de 2019, prat de dall d'Esclet. Un grapat de siluetes de cornelles negres es retallen a les branques d'un pollancre sec mentre un falcó de la reina fa passades i picats prop d'ells per tal d'aixecar-los i posar-se ell a la privilegiada perxa. Els seus intents, però, no reeixeixen gaire perquè els còrvids es senten segurs i forts en la seva posició i també el persegueixen i l'ataquen. Només es pot aturar uns breus instants a les branques del cim i llavors l'observo amb la seva estreta i única bigotera sobre la galta blanca. El falcó de la reina (Falco eleonorae), és una falç a l'aire, amb les ales i la cua una mica més llargues que el falcó mostatxut (falco subbuteo), que en comparació és una mica més ràpid i àgil i disposa d'una segona marca negre sobre la cara, darrera de la bigotera anterior, com una petita coma que tanca el casc negre sobre el seu cap.

Tot i la seva insistència en fer fora els còrvids, com una ombra incisiva i constant, aguda i estilitzada, el falcó de la reina acaba donant-se per vençut i marxant a buscar un lloc més tranquil. Passen pocs com ell per aquí, quasi sempre algun a finals d'estiu, de vegades en grups petits. El falcó de la reina també s'anomena falcó marí ja que una de les seves peculiaritats és que cria en colònies exclusivament a penya-segats marins, les més properes de les quals es troben a les illes Balears i les Columbrets. Estan especialitzats en la caça d'ocells durant la seva travessa migratòria sobre el mar, aprofitant aquest recurs en època reproductiva. A Catalunya s'alimenten fonamentalment d'insectes i s'especialitzen, per exemple, en aprofitar les emergències locals com la dels escarbats de Sant Joan, com passa cada any típicament a algunes zones de l'Empordà, vora el riu Ter, on hi ha concentracions d'exemplars durant alguns dies.

Aquests falcons hivernen majoritàriament a Madagascar i illes properes, on es concentra el 70% de la població mundial.
El nom del falcó de la reina fa referència a una curiosa i esperançadora història conservacionista. És en honor d'Elionor d'Arborea, nascuda a Molins de Rei i governant de part de Sardenya, que a finals del segle XIV va establir la primera llei coneguda sobre la protecció dels rapinyaires.

25 de setembre de 2019. Veïnat d'Esclet. Gairebé sortint del veïnat d'Esclet passo per l'arbre sec als camps entre el Mas Nou i el Mas Oller i em trobo amb un rapinyaire dels rars, dels que només es veuen en comptades ocasions, un Esparver d'espatlles negres (Elanus caeruleus). Vespreja i la llum va de baixada en aquesta hora, un quart de vuit de la tarda. Li faig algunes fotos, més testimonials que una altra cosa i el veig volar fins a uns arbres del fons del camp on s'atura prop d'un falcó mostatxut. Trobar un elanus sempre és un motiu d'immensa satisfacció per un naturalista. De fet sovint provoca migracions i concentracions  de "birdwatchers" al seu voltant. Són petits rapinyaires, una mica més grans que un xoriguer, que també poden fer l'aleta, com ells, i s'especialitzen en la cacera de petits rosegadors com ratolins i talpons. La seva excepcionalitat ve, d'una part, de la seva raresa entre nosaltres, ja que es constata com a reproductor a la península només a partir de l'últim quart del segle passat i a Catalunya a partir del 1998, i de la seva bellesa, amb el cos blanc, les ales grises i les espatlles negres, sent l'iris dels ulls d'un vermell brillant. Per altra banda estan les seves particulars adaptacions que el fan una barreja de rapinyaire nocturn i diürn. Ulls frontals i desproporcionadament grans, egagròpiles semblants a les dels mussols, amb restes no digerides d'ossos, i plomes de vol amb les vores vellutades per tal de fer menys soroll durant el vol. 
29 de setembre de 2019. Arbre sec prop de Can Niern.
A finals de mes encara m'espera una altra joia a Esclet. Arribo i ja veig un falcó pelegrí, el primer de la temporada de tardor-hivern. Però és passada la Vilabella d'Esclet que m'espera la sorpresa més gran. Dalt d'una gran alzina surera seca mirant cap a Llagostera es retalla la silueta d'un rapinyaire gran. Poso el trípode a terra i veig pel telescopi el contorn inconfusible, malgrat la llunyania de la silueta a contrallum, d'una àliga pescadora (Pandion haliaetus). Un bec prominent en un cap pla i amb una mena de cabellera posterior, amb unes llargues ales que superen fins i tot la longitud de la cua. Segurament ha passat aqui la nit en el seu periple i ara, ja les deu del matí, prepara el dia tenint cura de les seves plomes. Finalment, desprès d'una estona força llarga d'observació, estira les ales i aixeca el vol, posant-se a fer cercles per remuntar en l'aire dins la columna d'una tèrmica. Ara li veig millor les parts inferiors blanques i l'antifaç negre que li creua els ulls. 
L'àliga pescadora presenta unes adaptacions a la pesca que la fan molt eficient. El seu bec és llarg i ganxut per obrir els peixos. Les potes llargues amb els dits curts i forts i unes ungles molt esmolades. Als peus té una mena de coixinets per agafar-los millor i a més pot moure cap enrere el dit més exterior i posar-los dos a dos per tal d'afermar millor les esmunyedisses presses.