NINGES DE L'AIRE 2 - ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES EN EL DURBEC I EL TORD ALA-ROIG

 ADAPTACIONS I ESTRATÈGIES D’EMMASCARAMENT AMBIENTAL I MANTENIMENT DEL CONTACTE SOCIAL DE BANDADA EN EL DURBEC (Coccothraustes coccothraustes) I EL TORD ALA-ROIG (Turdus iliacus)

Aquests dos ocells viuen en ambients semblants: boscos caducifolis i d’ambient de ribera. Al mateix temps són ocells que, malgrat pertànyer a famílies diferents (fringíl·lids i túrdids), comparteixen tàctiques de supervivència molt específiques durant l'hivern: discreció en l’estrat arbori, cohesió i comunicació de bandada i alimentació oportunista.

1. Discreció en l'estrat arbori

• Camuflatge i posició: Tots dos trien zones amb bona cobertura vegetal per passar desapercebuts. El durbec és conegut per la seva naturalesa esquiva, mantenint-se sovint a les capçades altes dels arbres. El tord ala-roig es mimetitza entre les branques adoptant una posició estirada.

• Inactivitat protectora: Poden romandre immòbils durant llargs períodes per evitar la detecció dels depredadors, confiant en el seu plomatge que es mimetitza amb les branques i la fullaraca. 

2. Cohesió i comunicació de bandada

• Vocalitzacions socials: Mantenen el contacte amb la resta del grup mitjançant reclams breus i aguts. El tord ala-roig utilitza un "tsiiip" fi i penetrant, mentre que el durbec emet un "piz" metàl·lic que els permet saber on són els companys sense revelar la seva posició exacta a distància.

• Seguretat en el nombre: Fora de l'època de cria, ambdues espècies formen bandades hivernals. Aquesta estratègia facilita la detecció de depredadors (més ulls vigilant) i la localització de fonts d'aliment escasses com les baies de saüc o moixeres. 

3. Alimentació oportunista

• Recerca conjunta: Se'ls pot veure sovint en grups mixtes amb altres espècies (com grives o tords comuns en el cas de l'ala-roig) per buscar fruits caiguts a terra o baies en arbustos, aprofitant la vigilància col·lectiva per alimentar-se en zones més exposades.

QUINES SÓN LES ESTRATÈGIES ESPECÍFIQUES DE LES DUES ESPÈCIES?

El  durbec (Coccothraustes coccothraustes) és el mestre del "perfil baix". El durbec basa la seva supervivència en una discreció extrema i gairebé paranoica.

La seva precaució i desconfiança són extremes. És un dels ocells més difícils d'apropar. Al mínim senyal de perill o soroll estrany (com el trencament d'una branca o la presència humana), el durbec s'immobilitza o fuig silenciosament cap a l'interior del bosc abans que hagis pogut aixecar els prismàtics.

Passa part del temps a la part més alta i densa dels arbres caducifolis. Allà, el seu cos robust es confon amb els nusos de les branques i el fullatge, fent que sigui gairebé impossible de veure des de baix.

Com a estratègia social, la comunicació és principalment a curta distància (dins d'un mateix grup o parella), on un cant discret és suficient i consumeix menys energia i el seu reclam és difícil de localitzar espacialment.

En canvi, quan detecta un perill, emet una veu d’alarma, un xiscle aspre i ràpid com a estratègia d’avís i de dissuasió. Igual que la merla, utilitza la intensitat per alertar a tota la bandada de manera immediata, dificultant que el depredador pugui aprofitar l'element sorpresa. 

Pel que fa als moviments i desplaçaments, quan ha de desplaçar-se d'un arbre a un altre o travessar un espai obert, ho fa amb una tècnica específica, realitza un “vol projectil”, un vol  molt ràpid, directe i amb fortes ondulacions, sovint a una altitud considerable. Això redueix el temps d'exposició davant de possibles atacs i el fa difícil de seguir amb la vista.

Quan s'alimenta a la capçada, no és un ocell nerviós com les mallerengues. Es mou amb una lentitud calculada, gairebé com un lloro. Aquesta manca de moviments bruscos evita que qualsevol depredador detecti el seu moviment entre les fulles.

El  tord ala-roig (Turdus iliacus) basa la seva discreció en la gestió del grup i en tàctiques visuals per evitar ser detectat pels rapinyaires (com l'esparver o l’astor).

Emeten el seu característic "tsee" o "zeeer", un so tan agut i lineal que resulta gairebé impossible de localitzar espacialment per a un depredador. El rapinyaire sent que hi ha un tord a prop, però la física del so impedeix que pugui fixar el punt exacte d'on prové, permetent que el tord mantingui el contacte amb la bandada sense revelar la seva posició exacta.

Per altra banda, tenen una molt bona cripsis i camuflatge de repòs.Tot i que tenen un color vermell intens sota les ales, aquest només es veu quan volen.

Quan estan aturats, mantenen les ales ben plegades. El seu dors és d'un marró neutre i el seu pit té un clapejat que trenca la silueta de l'ocell entre les branques o l'herba seca. Segons les guies de SEO/BirdLife, la seva cella blanca tan marcada també ajuda a desviar l'atenció de la forma de l'ull, un punt clau que els depredadors busquen per identificar preses.

Sempre es mouen en grup, sovint barrejats amb tords comuns. Apliquen la regla de "molts ulls" o vigilància cooperativa. Mentre una part de la bandada menja baies a terra o en arbustos (moment de màxima vulnerabilitat), uns altres individus vigilen des de les parts altes. En cas de perill, un sol reclam d'alarma fa que tot el grup s'immobilitzi o s'amagui de cop al cor de l'espessor 

Davant d'un perill imminent, el tord ala-roig no surt volant immediatament (ja que el moviment és el que més detecten els rapinyaires). Es queda totalment quiet, en una estratègia d’immobilitat absoluta o “freezing”, sovint en una postura estirada que el fa semblar una branca trencada. Aquesta reacció és molt eficaç en boscos de ribera o zones de matoll dens.

El tord ala-roig s'alimenta sovint a terra o en arbustos de baies (com el ginebre o l'arç blanc). Quan el grup baixa a menjar, es mantenen en un silenci gairebé absolut. Utilitzen el nombre d'individus com a mètode de vigilància: mentre uns mengen ràpidament, altres vigilen, permetent que el grup s'alimenti sense atraure l'atenció de carnívors terrestres o rapinyaires diürns.