NOMÉS UNA MICA TARD PELS TRIOPS

 Avui he anat al clot d'Espolla a mirar de trobar els triops cancriformis i m'he trobat que era ple de les closques o exoesquelets dels seus cadàvers. Gairebé he pensat que havia arribat massa tard per veure'ls vius, tot i que encara queda una mica d'aigua al Clot. Però no, perseverant i després de rastrejar l'aigua per tots els racons, encara n'he trobat uns pocs de vius, no gaires, 4 o 5 només. Ha valgut la pena!

NINGES DE L'AIRE

 A l'hivern, el bosc de ribera són esbossos de branquillons, ombres a contrallum retallades sobre el cel clar com traços fets amb carbonet sobre paper. És difícil amagar-se, passar desapercebut en aquesta bastida sense fulles. Mentre els raspinells desgranen el seu cant àcid i trist i els cargolets i els tallarols de casquet canten forassenyadament, altres ocells emeten el seu reclam de manera menys conspícua. Són ocells mestres en el pas dels moviments ràpids en vol a la quietud absoluta a les branques en un instant. Són ocells "ninja".  He escollit aquests tres: El durbec (Coccothraustes coccothraustes), el tord ala-roig (Turdus iliacus) i l'astor (Astur gentilis), tots tres presents aquests dies al bosc de ribera de la Riera Gotarra. 

El durbec és un ocell en aparença rodanxó i apersonat, amb aquell tros de bec enganxat a la cara com la famosa frase: "érase un hombre a una nariz pegado" d'en Quevedo. Però malgrat tot, és un artista de l'emmascarament i la invisibilitat. El pots veure volar i quan s'atura a una branca desapareix, o si pensa que ha estat descobert es llença com una pedra cap avall. El seu modest reclam tampoc no ajuda gaire a descobrir-lo, tot i que té un toc metàl·lic molt característic.

El tord ala-roig, visitant hivernal des de les terres nòrdiques, és escara més esmunyedís, si és possible. És un autèntic ninja, aprofitant les ombres de les branques i estirant el seu cos per semblar més una d'elles. El seu reclam tampoc no destaca gaire i bé podríem dir que és una sola nota aspre i vibrant. 

L'astor reclama el seu cloqueig nupcial aquests dies des de l'espessor del bosc on té el seu niu però no el veuràs mai des d'on. És més fàcil veure'l en vol alt quan es desplaça entre boscos o dalt d'una perxa, tant li val un arbre o una torre d'alta tensió. 

Per captar-los, primer de tot has de tenir les orelles ben obertes i atentes als seus reclams, segon situar-te en un lloc a l'ombra i preferiblement recolzat en el tronc d'un arbre per diluir la silueta. I Guardar silenci i immobilitat, preparat per apuntar els prismàtics ràpidament a les ombres volants dels "ninges de l'aire".