LES 3 T

De vegades hi ha dies especialment bons com a naturalista o com a simple observador de la natura i els seus éssers. Aquests dies solen caracteritzar-se per un estat d'ànim despreocupat o, com a mínim, obert al que surti, sense l'ansietat que ens empeny a obtenir més cites i més rares i especials. Aquests dies són els dies de les tres Tes: tranquil·litat, temps i telescopi, les tres potes sobre les que descansa una bona jornada naturalista. Sovint prefereixo quedar-me a prop de casa que anar lluny, pel temps que representen els desplaçaments. També perquè el terreny conegut és com casa teva i saps on buscar i on badar. Badar és un bon símil. Ets allà rastrejant els camps i les talaies conegudes dels arbres, caminant pels camins i deixant-te atreure per qualsevol drecera, per qualsevol senyal que et cridi l'atenció o que tinguis guardada a la memòria. Aquella madriguera de teixons, aquell arbre sec que encara enlaira les seves branques una mica més amunt que els del voltant (no en va és un pollancre entre alzines) i que atreu rapinyaires i picots, i també cornelles i estornells. Aquell marge arbustiu a tocar del camp llaurat, on la distància i l'orientació són perfectes per alguns ocells de pas, que no se senten molestats, la orella atenta al picot garser petit reclamant en qualsevol moment, o el gros o el verd.

Així és com van apareixent diumenge 28 de setembre, primer uns pocs gaigs blaus, tots joves de l'any, sobre els fils elèctrics. Ells també marxaran, però una mica més tard. Associats amb ells alguns xoriguers comuns i dos puputs. Un bernat pescaire solitari al mig del prat de dall d'Esclet, pits rojos deixant caure les seves notes líquides i els seus tits, marcant territori de tardor i hivernada davant les noves avingudes de migrants del nord. Els gaigs sempre escandalosos i cridaners amb les seves veus rogalloses i xerricants, per parelles o grups petits. Cotolius invisibles cantant des del cel i des del terra o des de ves a saber quina branca, la seva estrofa decreixent liu-liu-liu-liu-liu-liu-liu. L'embardissat tallarol negre crepitant per les parts baixes. Els rossinyols bords, cantant a tot drap, lliures un altre cop de l'escàndol dels rossinyols comuns i els cargolets. Les mallerengues carboneres, utilitzant de nou el seu cant de roda oxidada. Les Cornelles negres sobre els aspersors de reg fent la viu-viu. Un picot verd ibèric volant espantat del terra on era formiguejant, al tronc recer o simplement reclamant el seu renill mig de cavall mig riure histèric en la boscúria. Un bàndol de cent i una caderneres, voleiant inquietes. Una piula dels arbres de cant aspre i àcid, marxant de la capçada de sobre meu. Els estornells vulgars volant triangulars en grups no massa grans, lluny dels núvols gregaris que fan a l'hivern. L'astor confiat detectat en una branca vertical d'un pollancre llunyaníssim, confirmat amb el telescopi. El falcó mostatxut, de pas, que et sorprèn a la tornada del camí en aquella talaia coneguda, on fa temps es deixava veure cada any la parella que feia niu en aquest indret i que ara ja no hi recala. Les orenetes vulgars, amb alguna cuablanca barrejada, multitud que fa camí, com qui pelegrina a Terra Santa. Els pardals comuns i els xarrecs, xerrant com parroquians de bar, junts a la sortida de la feina. Els nouvinguts becs de corall, que ningú sap què hi fan i què hi desfan, encara, però segur que ho sabrem. Què hi farem!, Ens haurem d'adaptar!. Set cruixidells pujant i baixant del camp al cable i del cable al camp. Dos bitxacs comuns, femelles. Un falcó pelegrí al mig del camp, detectat en escombrar-lo amb el "cata", el telescopi, el monocular, el llargavistes, l'artilleria pesada. Les oblidades i omnipresents cogullades, crestades i espremudes, de vol escadusser i exhibicionista, poc creïble en la fugida. Mirant al marge, dues cotxes cua-roges, encara de pas, cap a un improbable desert des de les muntanyes on han criat. Com els còlits grisos que, a poques passes, caminen o boten pels terrosos i l'herba tendra dels camps, vigilants en un camp sense sègol. I un conill de bosc corrent al fons de tot, detectat només per casualitat amb l'instrument òptic que tot ho acosta.  Verdums, mosquiters, tallarols de casquet txec-txec-txec. I un reclam que ressona en l'aire i porta records humits, de corriol: un corriol pit-roig, encara, de pas cap al Sahel, també unint cases distintes, com les cotxes.

Donant l'última volta al camp del mig, per provar d'albirar els morinellus a terra en el seu tros habitual, ara ple de verdolaga decrèpita i vermellosa, oxidada, vuit fredelugues per terra, missatgeres primerenques del fred. I encara el reclam monosíl·lab i esparverat del picot garser gros, arribant des d'alguna capçada i el vol ondulant, lent i trapella d'una arpella vulgar, vestida de dama però no se sap mai, que molts mascles es transvesteixen de ploma...

En passar per la Gotarra, a l'alçada del pont, a Sant Andreu Salou, surt el blauet, un altre picot verd, les merles negres avisadores, el petit bruel de clenxa daurada, el reclam del papamosques gris o les bagres lleugeres i translúcides a dins del riu, amb el final de la cua tacada de carbó.

En arribar a casa, un altre cop un falcó pelegrí, com sempre entre mig dels triangles de ferro de la torre d'alta tensió, a Campllong.

Tot una simfonia d'impressions i remullades en les troballes del dia. Aliment per a l'ànima, esperança per la ment. Connexió necessària amb allò salvatge.