Segons la wikipèdia, a més de pinsà mec, també és conegut amb altres noms, alguns tan originals com pinsà boig, boig, pinsà de muntanya, pinsà gavatx o pinsà mè a les balears. Alguns d'aquests noms vernacles o populars ja ens donen algunes pistes sobre la seva aparició a les nostres contrades. Si mirem el nom científic i investiguem el seu significat podem descobrir més coses.
Un dels enllaços de l'enciclopèdia virtual ens remet a un altre publicació, el Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans on diu:
Fringilla coelebs coelebs (Pinsà comú)
Fringilla: del llatí fringilla "pinsà".
coelebs: del llatí caelebs "solter". Linnaeus dona aquest nom a l'espècie perquè durant l'hivern suec (Linné era suec), les femelles de pinsà migraven a latituds inferiors mentre que els mascles majoritàriament romanien al país i quedaven, per tant, solters.
Fringilla montifringilla (Pinsà mec)
montifringilla: del llatí mons "muntanya". Per tant pinsà montà.
Com veiem, una part de la història natural d'aquestes espècies està inclosa al seus noms científics. Ambdues espècies mostren un biaix clar en la proporció dels sexes quant a la migració.
Segons un estudi, a Catalunya, la proporció de sexes en el pinsà mec afavoreix clarament les femelles, un 60 %, mentre que en pujar cap al nord d'Europa aquesta proporció fa el tomb i hi comença a haver més mascles. A Finlàndia, el nombre de femelles hivernants és ja tan sols del 25%. Aquest gradient sembla ser que és degut al fet que les femelles són subordinades dels mascles, és a dir menys competitives, i per tant han d'optar per invertir en una migració més llarga que les porti a zones més riques. Una dinàmica que és variable segons els anys i depèn de la producció de fages, els fruits del faig (Fagus silvatica) al centre i al nord d'Europa, dels quals s'alimenta a la tardor aquesta espècie.
Personalment veig altres possibilitats a la migració positiva de les femelles, com, per exemple, les millors possibilitats d'alimentació en latituds més meridionals en el cas d'anys de minva de fages, com ja s'ha dit abans. Les femelles "preferirien" estar en bones condicions i preparades per la temporada de cria i arriscar menys en eventuals períodes d'escassedat d'aliments. En canvi els mascles, tal com passa en altres espècies, podrien preferir romandre als seus territoris o a prop d'ells per tal d'ocupar-los i defensar-los a inici de la temporada de cria. Seria una qüestió de càlcul de riscos i beneficis, com sol passar a la natura.
El pinsà mec té tendència a associar-se amb el pinsà comú quan hiverna a les nostres terres. És habitual trobar-lo d'aquesta manera, barrejat, per tot tipus de conreus, erms i d'altres comunitats ruderals. Als camps de conreu, els pinsans, i els fringíl·lids en general, voleien aixecant-se esverats davant de qualsevol petita alarma, per tornar a terra a cercar les llavors escampades acabades de plantar. Potser els mecs són una mica menys espantadissos que els comuns, però sobta el seu anar i venir nerviós, sens dubte una adaptació davant dels enemics alats, als quals no els agrada enfrontar-se amb núvols compactes de preses.
En canvi, quan el trobo a bosc, normalment a bosc de ribera amb caducifolis, com per exemple a la Riera Gotarra, sol anar més en grup monoespecífic, per bé que també hi hagi pinsans comuns als arbres. Per cert, que en aquest ambient l'he vist alimentant-se de les llavors del freixe.
S'alimenta de llavors, però els pollets els alimenten d'insectes, concretament de coleòpters i larves de papallona (molt especialment del grup Epirrita, un tipus d'arnes). Cria preferiblement a boscos de bedolls o piceas, on es camufla amb els seus colors. Per aquestes característiques alimentícies, el pinsà mec es una espècie amb alguns marcats trets especialistes, les fages i les erugues de Epirrita, i es converteix en quelcom més generalista en arribar l'hivern, com una adaptació a les èpoques de "vaques magres", optant per la migració en massa quan s'escauen anys dolents o especialment freds.
Efectivament, el pinsà mec cria als boscos boreals del nord d'Europa (Noruega, Suècia, Finlàndia i Russia) i Àsia (sobretot la Sibèria russa) i migra al sud i oest d'Europa durant la tardor-hivern, de l'octubre al març, a més d'altres llocs situats també el sud del seu àrea de cria. No obstant tinc una dada d'un mascle de pinsà mec a Campllong en data una mica més tardana, el 5 d'abril de l'any 2020.
A les nostres contrades no és mai una espècie freqüent o abundant.
Aquest hivern però, l'he pogut observar amb certa assiduïtat, l'última avui, 16 de febrer de 2025, amb uns 8 exemplars barrejats entre un bàndol d'uns 150 o 200 pinsans comuns, gratapalles, pardals xarrecs i altres, alimentant-se als camps de conreu.
Una mica més grans que els pinsans comuns, la seva coloració amb tonalitats marrons, taronges i grogues resulten, com diu en Lars Jonson al seu llibre "Aves que veo en invierno", les mateixes que les de les fulles tardorenques que entapissen les fagedes on s'alimenten a l'estació freda.
.JPG)
Un mascle de pinsà mec als camps acabats de plantar, menjant les pipes o llavors derramades, al veïnat de Sangosta de Cassà de la Selva.
.JPG)