CRÒNICA D'UN DIA "D'HIVERN" A LA PLANA DE LA SELVA

2 de desembre de 2018

Son les nou del matí i la llum del sol és encara baixa sobre l'horitzó. Avui no hi ha inversió tèrmica a la Plana de la Selva i s'acaba imposant un dia assolellat i càlid de principis de desembre, desprès d'un episodi de pluges que ha durat força i que ha deixat la plana negada. Arribo al veïnat d'Esclet de Cassà de la Selva i exploro ja des de lluny la teulada de la caseta de l'electricitat propera a un dels masos abandonats de la zona. Es tracta d'un edifici rectangular en alçada, amb una altura considerable, uns 6 metres fins a la teulada feta a dues aigües. Amb els prismàtics distingeixo els volums cilíndrics de dos mussols comuns que sobresurten com dos bonys de la silueta superior de l'edificació, la seva llar i talaia. Continuo fins a un camp de conreu encara en guaret, on sé que munta guàrdia sovint l'esmirla, el petit falcó boreal que baixa fins a les nostres latituds a hivernar. L'esmirla espera quasi invisible al mig d'aquest camp, o d'algun altre de semblant de les rodalies, als petits ocells de la plana que també han vingut a hivernar: les aloses, els passerells, les titelles... Però avui no hi és, probablement, penso, degut als trets dels caçadors, als seus gossos invasius i atorrolladors i als gossos passejats que porta fins aquí una munió de gent cada cop més gran. Un gos d'aquests és, de fet, a la vora del camp, on no es veu cap ocell. Per si de cas, cerco en els límits més llunyans del camp la silueta del falconet sobre alguna talaia i per fi la trobo dalt d'un petit arbre de no gaire més de dos metres d'alçada. Trec el telescopi terrestre i el veig amb les restes d'una pressa a les urpes, de la que en distingeixo les potes d'un ocell petit. L'esmirla és un rapinyaire exclusivament ornitòfag, la versió en miniatura del falcó pelegrí i caça quasi sempre fent ràtzies a baixa alçada sobre els camps, a tota velocitat, intentant sorprendre les seves preses. Li veig el pit pigallat de vetes marrons i la cua amb bandes ben marcades. És una femella que porta tota la tardor aquí, compartint l'espai amb una altra de la mateixa espècie i que he arribat a veure juntes en un camp. Al cap d'una estona un xoriguer la fa fora de la perxa. Continuo pel camí en direcció al prat de dall. Tres puputs volten pels camps resistint-se a marxar a l'Àfrica, com cada vegada passa més sovint entre aquests ocells abans emigrants. Un grup de nou fredelugues passa volant sobre el prat de dall d'Esclet. Una mica més endavant, travessant dues rieres, arribo a uns camps enfangats on hi ha més fredelugues compartint espai amb un bàndol de trenta daurades grosses, un altre d'aloses vulgars, dos bernats pescaires i, a un camp negat d'aigua a l'altre costat del camí, una oca egípcia, un viatger errant de pas cap a alguna zona humida més permanent que s'ha aturat en aquesta làmina d'aigua tranquil·la i que constitueix la primera cita d'aquesta espècie per la zona. L'oca intenta col·locar-se fora del meu camp de visió posant uns arbres entremig de la nostra visual però acaba aixecant el vol i marxant davant de la meva presència. Per una banda me n'alegro d'haver-la espantat  i fer-la marxar d'un lloc tan exposat davant dels caçadors i per l'altra em fa por que no l'hagi llençat de caps vers els seus trets indiscriminats. Allà va tota maquillada amb el seu vol pesat i el seu grallar d'oca enfadada. Més enllà, passada la Riera Gotarra que baixa amb un cabal d'aigua generós, hi ha un grup de grives que només identifico gràcies al telescopi; extremament esquives i tímides, sabedores de que són un dels objectius dels projectils de plom dels homes sorollosos. Torno enrere i escombrant el fons del camp amb el "tele" distingeixo un rapinyaire clar posat en un arbre. Em fico al camp fangós de les daurades i les fredelugues per acostar-me tot el possible enfonsant-hi les botes. El llarga-vistes m'ajuda a identificar una arpella pàl·lida mascle de color gris clar amb les puntes de les ales fosques, la primera de la temporada i que feia dies que cercava. Al lluny sento el riure equí i esbojarrat d'un picot verd. Al menys sis durbecs es persegueixen als arbres nusos de la plantació de pollancres híbrids, entre mig dels pinsans. Cornelles negres, estornells, gratapalles, rossinyols bords intentant arrencar el seu cant: xouí-xouí-així-així-així-així; alguna cotxa fumada, titelles, aloses vulgars, cogullades, aligots, passerells, pardals xàrrecs, una atalanta, papallona negre i vermella com un anell de volcà en erupció, prova del dia amable que tenim i que també passa l'hivern a les nostres contrades procedent de llocs més freds. El botxí meridional es presenta abans d'abandonar els camps del veïnat d'Esclet, dalt d'una branca del seu marge favorit. Continuant el camí cap a Sant Andreu Salou i el pont de la Riera Gotarra, més aligots comuns i el mussol de la caseta de l'electricitat de Can Piferrer, espiant amb els ulls per sobre de la teulada des de l'altra banda de la mateixa. Al corriol de ribera de la Gotarra, cueretes torrenteres, picots garsers grossos, raspinells, mallerengues i unes juganeres papallones brunes boscanes marcant els seus territoris. Ni rastre de l'habitual blauet, que ha perdut bona part del seu talús de nidificació amb les crescudes dels últims dies. Visito la teixonera d'aquesta zona i decideixo posar-li una trampa fotogràfica a veure què surt. Abans n'he vist petjades a un camp d'Esclet i les entrades i sortides d'aquesta teixonera semblen actives.
Jo que pensava alternar aquesta zona de La Selva amb alguna altra perquè no esperava gran cosa, he aprofitat bé el temps quedant-me i explorant a consciència tots els racons.