MARCENQUES

Dimecres 28 de març de 2018

Un àguila marcenca (Circaetus gallicus) vola baix i s’atura a una branca alta d’un arbre sec. La veig ja des de lluny i procuro acostar-me per un lloc amagat de la seva vista, per no fer-la saltar. Com que porto el telescopi això em facilita l’observació a una distància prudencial. A primer cop d’ull ja malda l'atenció el seu cap massís i gran de color marró i el pit i les parts inferiors de color blanc esquitxat de taques xocolata, disposades en línies ondulants, com onades. També sobta la mirada penetrant dels seus ulls intensament grocs que assenyalen una de les seves grans fortaleses: la seva vista és tan aguda i especialitzada en veure a distància que es diu que funciona com un telescopi. El seu bec gran i arquejat li dona una expressió feréstega al rostre, gairebé com un mussol. Altre cosa que sorprèn, així posat, son les seves mans reduïdes. Els dits de les urpes són, fins i tot des de la distància, clarament petits en relació amb l’envergadura de l’au. Tot en el seu cos marca la seva orientació tròfica cap a un tipus de preses mol concretes: els rèptils. Ulls potents per veure les serps i els llangardaixos des de ben amunt i no delatar la seva presència i urpes petites i fortes per atrapar i dominar els caps i les boques de les seves esmunyedisses preses. Les àguiles marcenques són un cúmul d’especialitats. 

Un altra marcenca que no havia detectat passa volant per sobre de la primera reclamant amb uns crits que recorden vagament els dels gavians, però no tant llargs ni amplificats, sense ecos, i la fa seguir-la per l’aire. És ara, en vol, quan es veu la tercera de les seves especials adaptacions, unes grans ales rectangulars ideals per al vol a vela, per planejar sense gastar energia. Les seves ales es mouen lentament i dominen a la perfecció l’ascensió i el vol en tèrmiques d’aire calent. La cua relativament curta i triangular li serveix de timó estabilitzador per a un vol de girs amplis i ben dirigits. Sap com funciona l’aire i l’aprofita a favor seu movent-se amb lleugeresa però sense presses, com qui camina per l'aire. No sembla fer cap esforç. Les dues marcenques volen en cercles concèntrics i de tant en tant, quan coincideixen cara a cara girant en sentit contrari una de l’altra, una d’elles es tomba cap per amunt i intenta xocar les urpes amb les de la seva companya. Tot això passa durant una bona estona davant meu mentre sento els seus crits de zel. Van i venen diverses vegades allunyant-se fins a perdre’s en el cel blau i tornant a aparèixer del no-res. 
Fan planejos de cacera també, no només de festeig. Mirant directament cap avall, gairebé en vertical, el seu cap penjant de les seves esquenes, es concentren amb els dos ulls telemètrics i frontals al terra, aturant de tant en tant el seu vol per fixar millor la vista. Per aturar-se utilitzen la mateixa estratègia que els xoriguers, fer l’aleta, batre les dues ales a la vegada contra el vent per obtenir un equilibri perfecte entre sustentació i avanç dins l’aire de manera que aquest avanç no es produeix. Es tracta de modificar l’angle de les ales, ajudades si cal pel seu batre pausat, per obtenir la quietud en l’aire. En aquest cas el truc de fer l’aleta encara és més meravellós per la redundància de moviments amb un xoriguer que vola just a sota, però força metres més avall, fent el mateix moviment alhora. Tornen a passar les marcenques varies vegades per sobre meu deixant-me fruir del seu vol i les seves qualitats gairebé màgiques i tan estètiques. Als arbres de ribera es mou una parella de milans negres volant amunt i avall amb branques al bec per reconstruir el niu de l’any passat i emetent el seu reclam que és com un crit vibrant. Dia de primavera, de passavolants d’estiu en plena feina preparant la reproducció d’enguany.