CRÒNICA D'UN DIA "D'HIVERN" A LA PLANA DE LA SELVA

2 de desembre de 2018

Son les nou del matí i la llum del sol és encara baixa sobre l'horitzó. Avui no hi ha inversió tèrmica a la Plana de la Selva i s'acaba imposant un dia assolellat i càlid de principis de desembre, desprès d'un episodi de pluges que ha durat força i que ha deixat la plana negada. Arribo al veïnat d'Esclet de Cassà de la Selva i exploro ja des de lluny la teulada de la caseta de l'electricitat propera a un dels masos abandonats de la zona. Es tracta d'un edifici rectangular en alçada, amb una altura considerable, uns 6 metres fins a la teulada feta a dues aigües. Amb els prismàtics distingeixo els volums cilíndrics de dos mussols comuns que sobresurten com dos bonys de la silueta superior de l'edificació, la seva llar i talaia. Continuo fins a un camp de conreu encara en guaret, on sé que munta guàrdia sovint l'esmirla, el petit falcó boreal que baixa fins a les nostres latituds a hivernar. L'esmirla espera quasi invisible al mig d'aquest camp, o d'algun altre de semblant de les rodalies, als petits ocells de la plana que també han vingut a hivernar: les aloses, els passerells, les titelles... Però avui no hi és, probablement, penso, degut als trets dels caçadors, als seus gossos invasius i atorrolladors i als gossos passejats que porta fins aquí una munió de gent cada cop més gran. Un gos d'aquests és, de fet, a la vora del camp, on no es veu cap ocell. Per si de cas, cerco en els límits més llunyans del camp la silueta del falconet sobre alguna talaia i per fi la trobo dalt d'un petit arbre de no gaire més de dos metres d'alçada. Trec el telescopi terrestre i el veig amb les restes d'una pressa a les urpes, de la que en distingeixo les potes d'un ocell petit. L'esmirla és un rapinyaire exclusivament ornitòfag, la versió en miniatura del falcó pelegrí i caça quasi sempre fent ràtzies a baixa alçada sobre els camps, a tota velocitat, intentant sorprendre les seves preses. Li veig el pit pigallat de vetes marrons i la cua amb bandes ben marcades. És una femella que porta tota la tardor aquí, compartint l'espai amb una altra de la mateixa espècie i que he arribat a veure juntes en un camp. Al cap d'una estona un xoriguer la fa fora de la perxa. Continuo pel camí en direcció al prat de dall. Tres puputs volten pels camps resistint-se a marxar a l'Àfrica, com cada vegada passa més sovint entre aquests ocells abans emigrants. Un grup de nou fredelugues passa volant sobre el prat de dall d'Esclet. Una mica més endavant, travessant dues rieres, arribo a uns camps enfangats on hi ha més fredelugues compartint espai amb un bàndol de trenta daurades grosses, un altre d'aloses vulgars, dos bernats pescaires i, a un camp negat d'aigua a l'altre costat del camí, una oca egípcia, un viatger errant de pas cap a alguna zona humida més permanent que s'ha aturat en aquesta làmina d'aigua tranquil·la i que constitueix la primera cita d'aquesta espècie per la zona. L'oca intenta col·locar-se fora del meu camp de visió posant uns arbres entremig de la nostra visual però acaba aixecant el vol i marxant davant de la meva presència. Per una banda me n'alegro d'haver-la espantat  i fer-la marxar d'un lloc tan exposat davant dels caçadors i per l'altra em fa por que no l'hagi llençat de caps vers els seus trets indiscriminats. Allà va tota maquillada amb el seu vol pesat i el seu grallar d'oca enfadada. Més enllà, passada la Riera Gotarra que baixa amb un cabal d'aigua generós, hi ha un grup de grives que només identifico gràcies al telescopi; extremament esquives i tímides, sabedores de que són un dels objectius dels projectils de plom dels homes sorollosos. Torno enrere i escombrant el fons del camp amb el "tele" distingeixo un rapinyaire clar posat en un arbre. Em fico al camp fangós de les daurades i les fredelugues per acostar-me tot el possible enfonsant-hi les botes. El llarga-vistes m'ajuda a identificar una arpella pàl·lida mascle de color gris clar amb les puntes de les ales fosques, la primera de la temporada i que feia dies que cercava. Al lluny sento el riure equí i esbojarrat d'un picot verd. Al menys sis durbecs es persegueixen als arbres nusos de la plantació de pollancres híbrids, entre mig dels pinsans. Cornelles negres, estornells, gratapalles, rossinyols bords intentant arrencar el seu cant: xouí-xouí-així-així-així-així; alguna cotxa fumada, titelles, aloses vulgars, cogullades, aligots, passerells, pardals xàrrecs, una atalanta, papallona negre i vermella com un anell de volcà en erupció, prova del dia amable que tenim i que també passa l'hivern a les nostres contrades procedent de llocs més freds. El botxí meridional es presenta abans d'abandonar els camps del veïnat d'Esclet, dalt d'una branca del seu marge favorit. Continuant el camí cap a Sant Andreu Salou i el pont de la Riera Gotarra, més aligots comuns i el mussol de la caseta de l'electricitat de Can Piferrer, espiant amb els ulls per sobre de la teulada des de l'altra banda de la mateixa. Al corriol de ribera de la Gotarra, cueretes torrenteres, picots garsers grossos, raspinells, mallerengues i unes juganeres papallones brunes boscanes marcant els seus territoris. Ni rastre de l'habitual blauet, que ha perdut bona part del seu talús de nidificació amb les crescudes dels últims dies. Visito la teixonera d'aquesta zona i decideixo posar-li una trampa fotogràfica a veure què surt. Abans n'he vist petjades a un camp d'Esclet i les entrades i sortides d'aquesta teixonera semblen actives.
Jo que pensava alternar aquesta zona de La Selva amb alguna altra perquè no esperava gran cosa, he aprofitat bé el temps quedant-me i explorant a consciència tots els racons. 

WINTER IS COMING

27 d'octubre de 2018

Una de les raons per les que escric aquesta mena de diari, és per recordar i donar sentit a les trobades que tinc amb el éssers naturals. Avui no he pogut sortir. El temps i altres imponderables m'ho han impedit. I avui canvien l'hora a l'horari d'hivern: es farà fosc més aviat. Això vol dir menys temps per fer sortides o per passar pels meus "patchs" habituals encara que només sigui anant i venint de la feina. Visc pràcticament de les meves observacions, dels breus moments que dedico a passejar per la natura. Reviso aquests instants mentalment i els paladejo en la memòria. I també somnio amb selves i penya-segats, amb rius i amb boscos de veritat. La meva forma de vida no s'adiu amb el que vull. I s'acosta l'hivern. L'hivern fosc i ple d'obligacions i interferències amb la meva vocació, que és estimar la natura. M'enfronto a aquesta mancança, a aquesta frustració per venir amb el neguit del presoner, amb la urgència de fer plans per passar aquest tràngol. Ara és l'hora de fer sortides i excursions diferents i amb objectius nous. L'hivern també ofereix oportunitats. Fa temps que vull anar al Pedraforca i al Cadí a observar el Pela-roques, la Perdiu xerra o la Perdiu blanca o fins i tot el gran Gall fer. Els Remena-rocs del Delta de l'Ebre. Els Ducs de les Gavarres. El Còlit negre a la Timoneda d'Alfés, a Lleida. Potser les Grues a Gallocanta...
Tot i que la vida diària civilitzada sembla feta i pensada per omplir totes les hores, ocupar tots els moments, oblidar tots els somnis, ofegar tots els alès de vida, no hi ha res més estimulant i esperançador que planejar una sortida a la natura en un lloc diferent a l'habitual.

TORLITS

Durant finals de maig i principis de juny espio amb el "cata" a una parella de torlits (Burhinus oedicnemus) que estableixen el seu territori a uns camps acabats de plantar de gira-sols i els vaig seguint en el seu procés de reproducció. La femella cova els ous directament al terra i el mascle munta guàrdia uns metres més enllà, allunyant-se del niu amb el seu caminar com de joc d'estàtues quan creu que els estic observant, per atreure l'atenció cap a ell. Faig el seguiment fins que els perdo de vista pel ràpid creixement de les plantes de gira-sol. 

El torlit és una au esteparia emparentada amb els limícoles que a la plana de La Selva ocupa camps de cereals i erms. Es camufla perfectament enmig dels terrosos dels camps  de conreus extensius i tot i que és de bona mida costa de discernir i d'albirar. La manera més fàcil de detectar la seva presència sovint és gràcies als seus característics reclams nocturns i crepusculars. Tant és així que s'utilitzen per fer els censos d'aquests ocells. Durant un parell de temporades vaig participar en un cens de torlits on emetíem gravacions dels seus cants a primeres hores de les nits del mes de maig per fer-lo respondre i confirmar la seva presència o no en una zona determinada.
El reclam del torlit és un crit semblant el seu nom: Torlit, o Curlew en anglès, encara més onomatopeic, ja que efectivament sona cur-li-liiii o clii-urr-lii en versió nupcial, a part d'altres variants. La seva veu al mig dels camps de nit és com un udol als astres celestes, com una comunicació secreta i tel·lúrica de la Terra als altres planetes, alguns dels quals es fan ben visibles en aquestes nits clares de maig i juny del 2018: Mart, tan vermell i proper sota la Lluna, Júpiter, amb els quatre satèl·lits principals o galineans i Saturn amb els seus anells en bandolera, responent d'alguna manera, encara que només sigui amb la seva presència, al reclam del torlit, una au tan terrestre que mai tocarà les branques dels arbres.

L'ILLA DE MENORCA I LES COLONITZACIONS FAUNÍSTIQUES

No és la primera vegada que vaig a Menorca a passar uns dies a l'estiu i, segurament, tampoc no serà l'última. Menorca és una illa encisadora i encara força natural. La seva fauna es deixa veure abastament i amb certa facilitat i encara hi ha llocs amb molt poca presència humana. Per bé que la diversitat és minsa i les xarxes tròfiques senzilles i amb pocs elements a la seva part mitja i alta, el que serien els consumidors primaris i els secundaris, hi ha moltes més probabilitats d'ensopegar-ne amb ells que a les nostres terres continentals. Aquest any m'he vist gratament sorprès en tenir la sort de fer diverses observacions d'animals terrestres, com són la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), la rata cellarda (Eliomys quercinus), el conill (Oryctolagus cuniculus), l'eriçó africà (Atelerix algirus) la marta (Martes martes), i la mustela (Mustela nivalis). També he observat molta avifauna, naturalment, com els aufranys, els milans reials, àligues calçades, falcó de la reina, òliba, xot, torlit, corb marí emplomallat, gavina corsa, papamosques gris balear i el capsigrany balear, entre d'altres, però és la presència de la fauna vertebrada terrestre el que em qüestiona més fortament sobre la seva presència a l'illa i sobre l'absència d'altres espècies possibles. Perquè aquestes espècies i no unes altres, en definitiva?

Menorca és una illa, juntament amb Mallorca, de les més aïllades del Mediterrani, amb una distància d'uns 400 km. als continents i illes més properes (exceptuant el grup balear, és clar). La seva colonització per vertebrats terrestres ha de respondre a algun episodi geològic, climàtic o històric especial, això està clar. Desprès de consultar uns quants estudis sobre l'assumpte de l'origen de la fauna insular actual em vaig sorprendre en trobar que donaven per fet i sense cap explicació més detallada, l'origen antròpic o introduït pels humans de la majoria de la fauna de mamífers i rèptils de la illa, adscrivint-los al període prehistòric, neolític o talaiòtic o com a molt a l'edat antiga. Per algunes espècies em resultava poc plausible aquest origen donada la presumpte poca utilitat d'aquestes com a recurs tròfic. Particularment la rata cellarda, la musaranya, les serps, el gripau pintat i, en certa mida la tortuga mediterrània, la d'estany i la marta en demanaven alguna explicació per a la seva introducció. 

Els estudis esmenten unes faunes autòctones prèvies a l'arribada de l'home i una altra de posterior. Abans de l'arribada de l'home, fa poc més de 4.000 anys, hi havia, per exemple, una espècie d'òliba gegant, Tyto balearica, de mida semblant a la del gran duc i que depredava sobre els mamífers endèmics com una rata cellarda més grossa que les actuals i amb caràcters diferencials, la Eliomys morpheus, o una musaranya autòctona, Asoriculus hidalgoi. També hi habitava el caprí Myotragus balearicus, capdal per entendre els ecosistemes del passat del les Gimnèsies (Mallorca i Menorca). Així mateix podem posar en aquest grup fauna extingida de les illes però que encara podem trobar en altres llocs, com el vell marí (la foca del mediterrani) o l'àguila daurada, que depredava sobre els Myotragus juvenils. De tota aquesta fauna no en queda res, exceptuant una espècie de sargantana, Podarcis lilfordi, que habita els illots del voltant de Menorca i que s'ha salvat precisament per la seva condició d'isolament en aquests reductes on no arriben els nous enemics importats per l'home, especialment la mustela.

Abans, remuntant-nos al període Messinià (que no té res a veure amb Messi marcant un període geològic), fa entre 5,7 i 5,35 milions d'anys, va viure un conill gegant de cames curtes, un liró de mida gran i una tortuga gegant, que es van extingir al final d'aquest període amb l'obertura de l'estret de Gibraltar.

Per la fauna posterior a l'arribada de l'home, com dic, s'atribueix un origen antròpic en tots els casos, poc definit en el temps i les circumstàncies. No obstant, continuant amb la cerca de dades sobre el tema, vaig donar amb un estudi específic titulat: "La gestió dels recursos animals a la integració de les illes Balears al món romà" d'Àlex Valenzuela (Palma 1983). En aquest estudi sí especifica alguna introducció com la de la mustela en temps dels romans per controlar una plaga de conills, també al·lòctons però probablement anteriors a la fase romana, potser producte del comerç amb els fenicis, o la de la marta, la musaranya ( Crocidura suavolens) o la tortuga d'estany en aquest mateix període històric. Altres, com l'eriçó, podria ser d'època medieval. A la resta de casos no hi ha suficient informació disponible per afinar el moment aproximat d'introducció. El que sembla provat és que l'home va intervenir en aquestes colonitzacions faunístiques, encara que fos de forma passiva o involuntària com en el cas dels rèptils i els micromamífers, sobre tot a partir de l'edat del ferro i l'edat antiga, amb el comerç i la colonització organitzada per l'imperi romà. Una prova més dels canvis que va produir el descobriment i la utilització dels metalls en la nostra història i en els sistemes naturals.

SUPERVIVENTS

12 DE JULIOL DE 2018

Torno a la vall del Ridaura a buscar unes plantes molt especials, l'herba de la gota. Passo pels vells i amagats camins que hi porten a la petita població de plantes que conec d'aquesta espècie a veure si ja han florit. L'herba de la gota o Drosera rotundifolia és una petita planta carnívora, entenent carnívora com a insectívora, que creix en ambients amarats d'aigua, torberes i aiguamolls permanents on és difícil per a les plantes trobar els nutrients que necessiten a causa de l'excès d'aigua i la manca de minerals. Normalment aquests ambients, a les nostres contrades, es troben a l'alt Pirineu, a la seva zona central, el Pirineu Axial, però en aquest cas també a un racó del mediterrani, la Serra de l'Ardenya o Cadiretes. A més a més, l'acompanya una altra planta de requeriments i distribució similars, la molsa Sphagnum subnitens, que fins i tot serveix de substracte a l'herba de la gota per créixer a sobre. Aquesta planta insectívora va ser descoberta per uns botànics als anys 80 i la seva localització no és fàcil de desxifrar en els textos on es cita, ja que s'utilitzen poques referències geogràfiques: la font de la taverna de baix, Can Crispins, el pas dels Arrepentits..., llocs propers entre si però inconcrets per la seva localització exacta, per qüestions de protecció d'aquestes singulars plantes.

Vaig trobar-la 12 anys enrere, desprès de tres anys de perquisicions sobre el terreny. No us penseu, tampoc, que em dediqués de forma intensiva a la seva recerca, només alguna sortida a l'any en la que anava coneixent el territori i descartant llocs i camins. Finalment un 12 de maig de 2006 vaig donar amb el corriol i amb el "Pas dels Arrepentits", toponímia inventada amb la que els botànics descobridors van batejar el pas del Ridaura que hi mena a la troballa. Va ser un gran dia aquell, la culminació de tot un procés de recerca i desentrellat geogràfic, una mena d'aventura quasi arqueològica. La planta en sí sorprèn per la seva petitesa però dona ales a la imaginació de pensar en tot el procés geològic, botànic i climàtic que ha permès la seva presència en aquest racó a tocar del mediterrani, com una relíquia de temps i glaciacions passades.

L'aventura de la seva recerca, però, em va aportar altres troballes i moments de gaudi inesperats, en aquest cas autènticament arqueològics. 
El primer dia que vaig decidir acostar-me a l'àrea on havia de ser l'herba de la gota era un dia gris i plujós d'octubre de l'any 2003. Vaig pujar per la carretera de Llagostera a Sant Grau fins a Can Crispins i vaig aparcar el cotxe sota uns arbres, al costat de la carretera. Recordo que va començar a ploure just en aquell moment i que em va saber molt de greu no poder dedicar-me, ni que fos una estona a l'exploració del terreny i la recerca de la planta. Per això, quan un altre cotxe em va aparcar al costat, allò em va fer bullir la sang i vaig sortir sota la pluja amb un paravents que portava al maleter, si més no per airejar la frustració del moment. Llavors no buscava herbes de la gota ni res en concret, només caminava sota la pluja, amb la caputxa posada i capcot, mirant a terra. Potser va ser per això que em va cridar l'atenció una pedra lluent encaixada a un regueró del camí, amarada com estava d'aigua de pluja. La pedra era de superfície llisa i polida i per això destacava entre el substrat de granit i quars de característiques irregulars i anguloses. La vaig agafar corprès per una mena d'intuïció: allò era alguna cosa diferent i especial. El seu color verdós també ho augurava. Va resultar ser una petita destral o aixol de pedra polida, d'origen atribuïble a l'època neolítica i d'un material també força especial, una roca metamòrfica anomenada serpentina o jadeïta que resultava apreciada al neolític pel seu color verd, com es dedueix de les troballes fetes en jaciments d'enterrament propers on solien aparèixer com instruments especials o votius. Vaig visitar el lloc altres vegades molt de tant en tant per veure si apareixien noves troballes, tot i que sense gens d'esperança de tornar a tenir tanta sort. Però tres anys desprès, tornant exactament al lloc de la primera troballa, la sorpresa va ser tornar a trobar una segona destral, aquesta molt més gran i icònica, una típica destral de pedra polida, clarament repicada per tots costats excepte pel cantó més esmolat on havia estat polida curosament. La destral era sencera i quasi perfecte, només oscada en un petit lloc del fil de tall. El material, probablement algun tipus de basalt o corniana. 

Aquesta troballa em va fer agafar esperances de trobar més coses i em vaig posar a buscar pels voltants. Una petita peça de sílex va aparèixer en superfície al mig del camí molt a prop d'on havia trobat les destrals cosa per la qual semblaven troballes associades. No van aparèixer més instruments lítics a prop d'aquest jaciment, però tornant cap al cotxe, al costat de Can Crispins, em va cridar l'atenció un palet de riera de forma oblonga i arrodonida amb un dels extrems trencat, situat en una vora d'una pista forestal. Aquesta peça no era tan manipulada com les altres, però aquell palet havia estat traslladat allà de forma artificial per algú i per tant volia dir que tenia alguna funció. A la mà encaixava perfectament entre els dits índex i polze a la manera d'un percutor. Em venia a la ment un estri per trencar fruits secs, com les dures i lliscants cloves de les avellanes. 

Aquestes troballes, dipositades ara al museu "Can Caciques" de Llagostera, em fan reflexionar sobre les formes de vida del neolític i la seva relació amb l'entorn. Primerament, denoten la necessitat de transformació del medi, del seu aprofitament dels recursos que contenia i també probablement de l'escàs canvi en la vegetació entre les dues èpoques, el neolític i l'actualitat, separades per, al menys uns 4000 anys. Ho penso així per la persistència post glacial de plantes com l'herba de la gota i per la particular vegetació, associada a la Laurisilva, d'aquest massís de Cadiretes. Els avellaners devien ser igualment abundants en aquella època i un recurs alimentari i energètic important, de fàcil recol·lecció. La presència de materials externs com el sílex o la serpentina evidencia l'existència de comerç. Els molts materials trobats al jaciment proper de Can Crispins denoten també aquestes característiques i un aprofitament del medi harmònic i poc invasiu per part dels humans del neolític. Les restes del seu pas, així con les relíquies glacials de plantes de climes d'influències més atlàntiques i humides, indiquen una coexistència entre natura i humans. Totes dues troballes, la de l'herba de la gota i la de les eines neolítiques ens parlen d'històries de supervivència a partir del medi i dependents del medi. Potser un missatge des del passat al present del que hem d'aprendre. Desprès del neolític va venir l'edat dels metalls i es va espatllar tot.

MOSTATXUTS

MOSTATXUTS

Divendres 11 d'agost de 2017

Hora i mitja d'observació de dos quarts de deu a les onze. Quan arribo al lloc d'observació el mascle dels falcons és a l'arbre sec i la femella al pollancre. El poll és sol al niu i ja va agafant una bona mida. La femella se'n va una estona i torna amb una oreneta comuna a les potes, arribant amb un crit com de triomf. La va desplomant i tot seguit comença a menjar-se-la començant pel cap. Entretant, un picot garser gros mascle va pujant pel tronc del mateix arbre, encuriosit. També un oriol s'acosta a veure què passa al cim del pollancre on està menjant la femella de mostatxut. Aquests ocells semblen atrets per la tragèdia, una mica com les persones que ens aturem a la carretera a veure quina desgràcia li ha passat a la gent que ha tingut un accident.

Quan ja no en queda gaire de l’oreneta la femella se la posa al bec i la porta al niu per donar-li al seu poll i tot seguit se'n va del niu deixant el poll sol. La parella d'adults passa cada cop més estones caçant o de guaita junts a les talaies dels voltants.

De seguida arriba el mascle que ha caçat un altre ocell. Només arribar li passa a la femella i ella el porta directament al niu per alimentar el poll. Un cop saciat el poll és ella qui s'acaba els últims bocins de la pressa i se'n va de seguida al pollancre on s'eixuga el bec amb una branca. Desprès se'n va amb el mascle a l'arbre sec. El mascle ha saltat a caçar una oreneta però ha fallat en l'intent i ha tornat a l'arbre sec. Llavors ha passat una cosa curiosa. Una interacció entre mascle i femella. El mascle ha pujat una mica dins l’arbre fins a la branca on era la femella i se li ha posat ben bé al costat. Ella ha adoptat una posició com de petició de menjar, girant el cap del revés i tocant lleugerament el bec del mascle amb el seu. Ho ha fet dos o tres cops. Desprès d'aquest ritual el mascle ha marxat al pollancre. Allà un gaig l'ha atacat i ell, desprès de fer-li un picat per marcar-lo, ha anat a l'arbre sec un altre cop amb la femella. Ha tornat a marxar una estona i ha vingut al cap de deu minuts o un quart amb una altre presa que li ha passat a la femella i que aquesta s'ha emportat fora del meu camp de visió i que crec que s'ha menjat tota sola. Potser està reposant energies per al llarg viatge de tornada a l'Àfrica que els espera. Desprès ha anat amb el mascle un altre cop estant-s'hi una bona estona a la mateixa perxa.

Pels voltants moltes orenetes que comencen a migrar, dos aligots vespers en vol cap a sud, capsigranys, grups nombrosos d'abellerols caçant insectes en vol, oriols, mosquiters pàl·lids,... També tractors, ciclistes i un grup de dones passejant fins al Mas, que no s'han adonat de res de tot això que els envoltava. He sentit una dona del grup que deia: "Aquesta era hauria d'estar protegida", referint-se a l'era pel blat al costat de la casa. No només l'era. No només les pedres. La nostra història també són els éssers naturals que ens acompanyen. Uns quants de nosaltres fem la feina de fer conscients a la resta de la riquesa biològica que encara ens envolta. I de que encara hi ha esperança.

Dissabte 12 d'agost de 2017

Les nou i vint. Els falcons son a les perxes o van de l'una a l'altre. El poll exercita el seus músculs encara febles de les ales. La femella, sempre vigilant i aprensiva dels possibles perills fa unes voleiades al voltant de l'arbre del niu, cridant, advertint probablement la seva cria que els seus moviments són massa ostensibles i pot atreure l'atenció d'algun depredador. Segurament jo represento aquest perill concret. El poll fa cas immediatament i es queda quiet i estirat al fons de la tassa. M'hi estic poca estona.

Un altre aligot vesper en pas actiu, fent servir les tèrmiques per pujar fent voltes com en una rosca d'aire. Gaigs blaus repartits una mica per tot el veïnat. Moltes orenetes i falciots. Ni rastre del botxí des de fa dies.

Dilluns 14 d'agost de 2017

Avui només un moment d'observació. El mascle i la femella són de guàrdia a les branques del pollancre i el poll, dia a dia més gran, s'exercita al niu.

Ha tornat a aparèixer el botxí meridional al seu racó de marge, acompanyat de la quitxalla de tres capsigranys que li disputen el lloc i no se'ls pot treure de sobre. També hi són els gaigs blaus, el mussol comú, el picot garser petit, els abellerols i molta oreneta, comuna i cuablanca. L'estiu, l'estiu dels éssers silvestres, toca al seu final.

Dissabte 2 de setembre de 2017

Arribo pel matí i miro les talaies habituals dels mostatxuts, vora el niu. No hi són, però al pollancre hi ha un astor femella, magnífic i feréstec, perxat i tranquil. L'observo força estona, el frueixo, fins que un gaig el molesta el suficient com per fer-lo saltar. L'esquena marró, els ulls grocs, de mirada penetrant, amb aquelles celles blanques tan incisives. Sota els ulls unes ombres fosques, per mitigar l'enlluernament per la llum, com ulleres de sol.

Un mostatxut és a la nova perxa de l'arbre sec. Després surt a caçar.

Dilluns 4 de setembre de 2017

Dos falcons mostatxuts encara a la zona de nidificació. Ja fa tres mesos que en faig el seguiment, tres mesos on han complert tot el seu cicle reproductor i són a punt per marxar cap a l'Àfrica.

Diumenge 10 de setembre de 2017

Quan arribo, passades les deu del matí, sento estols d'abellerols en vol alimentat-se i xiulant amb el seu xerroteig tan estrany i gutural. Ahir va ploure i ara, del terra, pugen rectes cap amunt núvols de formigues voladores, grans com petites vespes, de l'espècie Messor barbarus. Les Messor són formigues granívores i potents, un bon mos proteic per molts ocells. Al festí s'hi apunten també els pardals comuns, els gaigs blaus, les orenetes, els trists, els còlits grisos... A les dotze ja no volen les formigues voladores. Les seves princeses i prínceps són repartits a terra per tot arreu, però ja sense ales, que es veuen escampades a prop seu. Ara s'aparellaran i formaran noves colònies.

Els falcons mostatxuts no apareixen per enlloc, però més tard en veig un de lluny en una de les seves perxes clàssiques. El veig estirar-se els músculs de les ales i la cua en un moviment que em sembla molt característic d'aquesta espècie. No han marxat, encara, o no tots com a mínim.

Dilluns 11 de setembre de 2017

Avui al matí un mostatxut era a l'arbre sec vora el niu. En un moment donat s'ha posat a piular com si demanés menjar. Crec que era el jove de l'any. Al cap d'una estona en que cap dels adults ha vingut, ell ha anat a buscar-ne un d'ells que hi havia a un altre arbre sec molt a prop, però l'adult s'ha enretirat i el jove ha hagut de tornar a la seva perxa. Potser els adults estan seguint l'estratègia de deixar-lo passar gana per forçar-lo a caçar i buscar-se la vida ell sol. De totes maneres, fa dies que no veig els tres membres de la parella i això em preocupa.

Cotxes cua-roges, còlits grisos, gaigs blaus i puputs són de pas cap al sud, sedimentats pel temps plujós.

Diumenge 17 de setembre de 2017

El dia s'ha aixecat clar desprès de la negror d'ahir, que ens ha deixat el Pirineu tot pintat de blanc. Matí molt buit d'observacions. Cerco el mostatxut per totes les seves perxes conegudes i finalment el trobo, gairebé l'intueixo, en una de molt llunyana, un pollancre alt en l'horitzó de Llagostera. Només la seva silueta el delata, estilitzat i d'ales extremament agudes, i la seva dèria de cuidar-se el plomatge.

*(fragment d'un diari de camp de seguiment de la reproducció d'una parella de falcons mostatxuts)

MARCENQUES

Dimecres 28 de març de 2018

Un àguila marcenca (Circaetus gallicus) vola baix i s’atura a una branca alta d’un arbre sec. La veig ja des de lluny i procuro acostar-me per un lloc amagat de la seva vista, per no fer-la saltar. Com que porto el telescopi això em facilita l’observació a una distància prudencial. A primer cop d’ull ja malda l'atenció el seu cap massís i gran de color marró i el pit i les parts inferiors de color blanc esquitxat de taques xocolata, disposades en línies ondulants, com onades. També sobta la mirada penetrant dels seus ulls intensament grocs que assenyalen una de les seves grans fortaleses: la seva vista és tan aguda i especialitzada en veure a distància que es diu que funciona com un telescopi. El seu bec gran i arquejat li dona una expressió feréstega al rostre, gairebé com un mussol. Altre cosa que sorprèn, així posat, son les seves mans reduïdes. Els dits de les urpes són, fins i tot des de la distància, clarament petits en relació amb l’envergadura de l’au. Tot en el seu cos marca la seva orientació tròfica cap a un tipus de preses mol concretes: els rèptils. Ulls potents per veure les serps i els llangardaixos des de ben amunt i no delatar la seva presència i urpes petites i fortes per atrapar i dominar els caps i les boques de les seves esmunyedisses preses. Les àguiles marcenques són un cúmul d’especialitats. 

Un altra marcenca que no havia detectat passa volant per sobre de la primera reclamant amb uns crits que recorden vagament els dels gavians, però no tant llargs ni amplificats, sense ecos, i la fa seguir-la per l’aire. És ara, en vol, quan es veu la tercera de les seves especials adaptacions, unes grans ales rectangulars ideals per al vol a vela, per planejar sense gastar energia. Les seves ales es mouen lentament i dominen a la perfecció l’ascensió i el vol en tèrmiques d’aire calent. La cua relativament curta i triangular li serveix de timó estabilitzador per a un vol de girs amplis i ben dirigits. Sap com funciona l’aire i l’aprofita a favor seu movent-se amb lleugeresa però sense presses, com qui camina per l'aire. No sembla fer cap esforç. Les dues marcenques volen en cercles concèntrics i de tant en tant, quan coincideixen cara a cara girant en sentit contrari una de l’altra, una d’elles es tomba cap per amunt i intenta xocar les urpes amb les de la seva companya. Tot això passa durant una bona estona davant meu mentre sento els seus crits de zel. Van i venen diverses vegades allunyant-se fins a perdre’s en el cel blau i tornant a aparèixer del no-res. 
Fan planejos de cacera també, no només de festeig. Mirant directament cap avall, gairebé en vertical, el seu cap penjant de les seves esquenes, es concentren amb els dos ulls telemètrics i frontals al terra, aturant de tant en tant el seu vol per fixar millor la vista. Per aturar-se utilitzen la mateixa estratègia que els xoriguers, fer l’aleta, batre les dues ales a la vegada contra el vent per obtenir un equilibri perfecte entre sustentació i avanç dins l’aire de manera que aquest avanç no es produeix. Es tracta de modificar l’angle de les ales, ajudades si cal pel seu batre pausat, per obtenir la quietud en l’aire. En aquest cas el truc de fer l’aleta encara és més meravellós per la redundància de moviments amb un xoriguer que vola just a sota, però força metres més avall, fent el mateix moviment alhora. Tornen a passar les marcenques varies vegades per sobre meu deixant-me fruir del seu vol i les seves qualitats gairebé màgiques i tan estètiques. Als arbres de ribera es mou una parella de milans negres volant amunt i avall amb branques al bec per reconstruir el niu de l’any passat i emetent el seu reclam que és com un crit vibrant. Dia de primavera, de passavolants d’estiu en plena feina preparant la reproducció d’enguany.

LA LLETJOR

Surto una estona a caminar per la Riera Seca, al costat de casa, aprofitant la poca llum que queda en aquesta tarda freda de principis de gener. Sempre surto amb la intenció i el desig d'abordar la natura. Ja sé que no. Que no estic envoltat de natura en el sentit estricte de la paraula, i somnio el dia que pugui anar a Papua-Nova Guinea o les costes d'Escòcia, però sempre surto amb aquesta intenció. No és per demanar massa o no saber el que hi ha. Jo crec que és per una intenció subjacent de trobar la bellesa en aquest món. La busco en els ocells, en les formes i en els colors dels arbres nusos a l'hivern, i en el fred que em frega la cara. La bellesa està associada amb la natura per a mi; amb allò agrest i salvatge. Haig de deixar de conformar-me amb l'entorn conegut i saltar a l'imprevisible? Probablement. Perquè no entenc gens ni mica la brutícia, el descuit i l'estultícia que m'envolta. La riera és un puto abocador de residus. Com a col·lector que és del medi tot s'acumula aquí i es fa prou evident, però sembla que no pas per a una majoria de gent que, tot i utilitzar el medi com a zona de pas per mantenir una bona salut cardiovascular, no se n'adona de la lletjor que l'envolta i no és capaç de tenir cap iniciativa per millorar aquest seu entorn. La lletjor o bellesa del medi ens afecta. Afecta la nostra vista i afecta la nostra salut també, a través de l'estat d'ànim que genera. Però sobre tot afecta el nostre sentit de la vida i la nostra identitat eterna. El perquè estem aquí, collons. I malgrat que tots es consideren ciutadans honrats i decents o fins i tot prohoms benefactors de la humanitat amb la seva responsabilitat subsidiària, mereixedors no només de continuar sent alcaldes una altra vintena d'anys més sinó de considerar que què millor que traspassar el ceptre a un dels propis hereus, ningú no es planteja seriosament com una responsabilitat urgent i peremptòria netejar la riera de residus i tenir un ambient natural que permeti la vida i ens alegri el cor. Abans pensaran en arreglar el ferm de la carretera. Qui s'hi apunta a netejar la natura, ni tant sols sigui per un dia, el "dia europeu de la neteja de l'entorn"?. Fem-lo per la decència, per la bellesa, per autoestima i per orgull. Amunt la natura!