dimarts, 26 de setembre del 2017

FACTORIA DE FALCONS

Des de la corba d'una carretera a la comarca del Solsonès, entre Odén i les pistes d'esquí de Port del Comte, apareix de sobte una gran carpa coberta d'un enreixat, com una gran gàbia per gallines, però de cinc pisos d'alçària i amb dues o tres gàbies una mica més petites darrere. De la carretera estant semblen mastodòntiques però l'efecte de prop, quan ens acostem per una pista de terra, encara és més gran. A dins, uns ocells volen donant-hi voltes tota l'estona, canviant de lloc, mentre d'altres resten quiets posats a uns sortints. Semblen coloms, però més grans. El misteri es desvetlla de seguida. L'efecte conjunt de les enormes carpes i el fet que siguin ocupades per ni més ni menys que grans falcons pelegrins, blancs i negres, fa una impressió d'irrealitat o d'estranya història de ciència ficció. No ens en podem avenir de veure una granja de falcons com aquesta, al mig de la muntanya.
No gaire lluny d'allí hi ha un petit zoo de fauna local, el "Zoo del Pirineu", a on ens aturem i ens expliquen tot el cas de les gàbies gegants: es tracta d'una granja de cria de falcons en captivitat a gran escala, la més gran del món, que abasteix principalment el mercat àrab, els grans xeics que tenen multitud de falcons de falconeria i competeixen entre ells. També abasteixen els aeroports pel control d'ocells a les pistes d'enlairament i aterratge. L'empresa es diu Roc Falcon. Els falcons que crien són principalment el grifó, el sagrat, el llaner i híbrids d'aquestes espècies. No són els únics criadors de falcons, es clar. A la xarxa en podreu trobar molts més, però sí que són, i de llarg, els més grans productors. Un falcó dels seus pot arribar a valdre força milers d'euros i aquesta és l'explicació de la seva rendibilitat i la seva existència. No trobareu ressenyes a internet ni una web oficial de l'empresa. La seva història, curiosament, la trobareu millor explicada al web del Zoo del Pirineu, on els seus fundadors expliquen la seva història personal que els ha dut a fer aquest projecte i com està de lligat, històrica i sentimentalment en part, amb la factoria de falcons de Roc Falcon. Una història d'amors, desamors i nous amors que va portar una família i un negoci des d'alemanya a implantar-se al cor del Prepirineu més deshabitat i a reinventar-se desprès de trencar la parella amb un nou projecte i una nova parella. 
Al Zoo del Pirineu basen el seu espectacle en els "rapis", els ocells rapinyaires. Te'ls fan passar per sobre i si pagues una mica més te'ls deixen tocar a més a més. Fins i tot tenen una femella de Grifó blanc, el gran falcó del nord, procedent de Roc Falcon. Però, per a mi, les estrelles són els mamífers, la guineu, el cérvol i la geneta. Els animals de pèl sempre ens colpeixen molt més. Potser perquè són dels nostres, més propers, més iguals i també més esquius i fugissers. La seva mirada és més la nostra.
L'entorn on és ubicat el zoo és espectacular: just a l'esquena del centre de fauna hi ha un penya-segat, la Roca de Canalda, on hi cria una parella d'Aufranys amb el seu poll de l'any i volen tot tipus d'aus silvestres. Em sembla sempre més interessant veure les aus lliures i sense domesticar per l'home, per molt que el lloable projecte del zoo permeti salvar exemplars ferits i que d'una altra manera haguessin mort. 
De tornada a Sant Llorenç de Morunys ens sobrevola una àguila marcenca volant molt baix, i quan parem a observar-la se li tira a sobre una àguila daurada. Un gran final per la sortida al Prepirineu.

Notícia relacionada:

diumenge, 28 de maig del 2017

FOTOS ANTIGUES I EN 3D

En temps passats la vida era una altra, el cel era un altre, el clima era un altre, la fauna i la flora eren uns altres... Però imaginar una selva subtropical, amb un clima sense estacions i una megafauna com la d'Àfrica al nostre entorn, no és una cosa que se'ns faci fàcil de visualitzar. I si més no, aquest és el retrat de fa 3,1 milions d'anys, en tres dimensions i amb una pila de proves físiques fòssils magníficament conservades, que ens deixa el volcà del Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella. Allò que tenim davant nostre, en aquest cas un bòvid avantpassat dels toros i els antílops, anomenat Parabos o Alephis tigneresi, ens transporta a un món perdut de boscos selvàtics i densos amb una instantània perfecta, amb tots els seus detalls, del que hi havia. Els Parabos remugaven per la vora d'un llac a l'interior d'un cràter volcànic adormit i anaven en grup (se n'han trobat setze de moment) a beure i refrescar-se a les seves aigües, mentre, poc més enllà, un rinoceront de l'espècie Stephanorhinus jeanvireti caminava pesadament ensumant l'aire amb els seus amples narius. I feia bé perquè algun tigre dents de sabre, un Dinofelis barlowi o potser un fabulós Homotherium latidens de més d'un metre d'alçada a la creu, podia estar rondant pels voltants com tantes altres vegades. Però aquest cop l'estany semblava segur, perquè es veia un tapir de l'espècie Tapirus arvenensis a l'altra riba descansant plàcidament. I tots sabien que el tapir era un gran detector de predadors.
Al mig de les aigües nedaven ànecs i tortugues d'estany. 
Però el tapir no estava descansant... s'estava adormint, anestesiat per les emanacions gasoses verinoses que sorgien de l'interior del llac, per les escletxes que encara el comunicaven amb antigues cambres magmàtiques provinents de l'erupció explosiva que havia format el magnífic cràter. Poc a poc tots els animals que es trobaven a la vora de l'aigua van anar caient a dins, incapaços de fugir o reaccionar a una son profunda que els treia l'alè des de dins mateix dels pulmons. Així es va anar creant la increïble instantània del passat de fa més de tres milions d'anys que els paleontòlegs treuen a la llum de mica en mica cada temporada al Camp dels Ninots de Caldes de Malavella. (Tot i la concessió que em permetreu d'incloure els carnívors en aquesta escena, contemporanis però dels que encara no s'han trobat restes o proves de la seva presència)

Excavació del 2017 al Camp dels Ninots.

Recreació il·lustrada de l'ambient del volcà fa 3,1 M.A.

dijous, 13 d’abril del 2017

I'M A PATCHER

Un fotògraf de natura sovint és un obsés, un paràsit del detall, un perfeccionista de la imatge pura. Jo no faig fotos gaire sovint. Tampoc no tinc un bon equip. Massa sovint faig les fotos amb el mòbil, sol o en digiscòping (acoblat al telescopi terrestre). Prefereixo la vista lliure i el record borrable, la impressió i la vista nua més que la revisió d'un instant congelat, per molts píxels que tingui. Qui diu la vista lliure diu la vista ajudada d'algun aparell òptic com els binocles o el telescopi. D'alguna manera és comparable a l'escalada lliure, et trobes sol amb l'objecte d'observació i en un instant donat, que és irrecuperable i cal fruir-lo al màxim.
També m'agrada més ser un patcher que un twitcher. Aquest any m'he proposat seguir de prop el curs de la primavera. Això implica escollir un patch (o uns pocs), entesos com a territoris limitats, concrets i ben coneguts, que es visiten assíduament i es coneixen a fons. I és que m'agrada seguir els camins coneguts... tant com m'agrada descobrir-ne de nous. Saludar els vells coneguts, fer el seguiment de les seves arribades per primavera i seguir les vides d'individus concrets. Podria no fer una altra cosa. Seguir el ritme d'aparició i creixement de les plantes o la substitució d'espècies de papallones diürnes és una tradició (i un sagrament) que no em vull perdre. Són tan poques les primaveres que estem autoritzats a fruir! Ni tan sols sabem quantes!. El cucut ens reclama des del seu amagatall i ens crida a jugar a fet i amagar.
De vegades m'estimaria més prescindir de tota la societat, la companyia i les comoditats humanes només pel dret de ser aquí al mig, un bri d'herba més. Perdo la respiració per ser aquí. Em sento quasi delinqüent quant marxo. I belong here. I és que tinc un patch nou, un jardí quasi privat on no hi sol anar ningú i creixen violes i marcòlics a desdir, aquilègies i aristolòquies, celidònies majors i menors, consoldes, llet d'ocell,...i on campa la llúdriga, el blauet i el picot petit. Vaig a regar-lo sovint amb la meva atenció i m'enduc els tresors de la seva exuberància i les seves transicions. 
En un altre patch segueixo les temporades d'un llangardaix ocel·lat que és al mateix lloc des de fa al menys 4 anys. Ja som vells coneguts.


dilluns, 20 de març del 2017

BRANCHIPUS SCHAEFFERI

Durant una sortida per mar, a observar aus marines, em retrobo amb un vell conegut, naturalista com jo, que em comenta entusiasmat haver trobat un petit crustaci d'aigua dolça en una basseta temporal. La sortida en barca em fa prendre consciència de la importància del mar i de l'aigua per a la vida, de la seva riquesa i vivacitat. Durant el trajecte tenim oportunitat de veure els mascarells fent picats a l'aigua, gavots capbussant-se, un paràsit gros barallar-se amb els gavians per l'aliment. El mar és un rebost ple de vida i bull d'acció. Per això, en acabar la sortida, li dic al company naturalista d'anar a veure els crustacis que em diu. Al dia següent anem pels camins de la plana selvatana fins a una petita bassa, més aviat un toll d'aigües tèrboles i plenes de vegetació que comença a reduir-se perillosament i a assecar-se: ha de ploure aviat!. Des de fora ja es veu l'aigua plena de bitxos: de seguida endevinem les formes inequívoques dels petits crustacis anostracis que hem vingut a veure, nedant d'esquenes amb les seves extremitats branquials, però també de multitud de puces d'aigua o dàfnies, escarabats aquàtics, larves de mosquit.... Quan agafo el salabret i trec una mostra, a més d'una magnífica femella de Branchipus schaefferi carregada d'ous, atrapo puces d'aigua, larves d'odonats, de nedadors d'esquenes, exúvies de multitud d'invertebrats, etc. És ara quan veig la importància de l'aigua per a la vida. Aquest és un caldo primigeni, semblant als que hi havia en els primers temps de la vida sobre el planeta. L'aigua permet i dona alè a una ràpida successió d'éssers vius i de lluites per la vida.
Més tard, ja a la tarda, donant un passeig per una riera propera a casa, trobo les petjades d'un coipú. Un mamífer sud-americà lligat als ambients aquàtics i que prolifera sense fre en aquest món nostre tan globalitzat. L'aigua dóna oportunitats a tots els éssers.



dilluns, 9 de gener del 2017

UNA JOVE PROMESA

Diumenge 8 de gener de 2017

És un dia ventós i desabillat al nord-est de la península, a un dels pocs aiguamolls resistents a la desertització en la que està fixada la humanitat suïcida. Diumenge. No cauen els paracaigudistes del cel com bombons embolicats en cel·lofana, tal com solien fer. Potser perquè és hivern i no es fan salts a l'hivern per gent poruga i benestant que vol comoditat i aventura controlada en tot moment. Potser perquè ràfegues de vent del nord, la tramuntana típica del país, fa acte de presència i desaconsella el vol. No només de les avionetes i els seus paracaigudes, sinó també dels ocells, que s'arraïmen a terra i a les aigües quietes i somes de l'estany del Cortalet.
Una munió d'ànecs s'arrauleixen a l'aigua prop de la terra o fan curtes volades d'un racó a l'altre, mentre d'altres acotxen el seu edredó de plomes i fan sons al mig de l'aigua, com barquetes de joguina. Els arlequinats xarxets, els neguitosos ànecs xiuladors, els elegants collverds, els grisos grisets, els grossos ànecs blancs, blancs, negres, marrons i vermells, els agudíssims cuallargs, tan senyorials i nobles, els ridículs, sorprenents i especials cullerots, desproporcionats però aerodinàmics amb el seu espoiler davanter, algun cabusset confiat, una dotzena de corbs marins i un morell de plomall despistat, allà al fons, amb la seva cueta al cap. Més a terra, però no en sec, cigonyes blanques o gantes, dos capons reials, ibis foscs i exòtics, dues grues perdudes, quatre oques egípcies d'ulls pintats, més de cent oques vulgars, banda viatgera del nord, bernats pescaires, agró blanc, cap fredeluga.
De cop tots s'aixequen i l'aire s'omple de plomes. El núvol d'ocells fa algunes voltes i torna a aterrar, mentre d'altres s'envolen a un altre lloc més tranquil i menys perillós. L'enemic ha fet acte de presència. L'àliga gran i senyorial, la gran cuabarrada fa passades sobre l'aigua per aixecar la presa fàcil, aquella que ja està tocada, malalta, ferida i no podrà fugir fàcilment, mentre alguna arpella l'acompanya fent de paràsit oportunista més que d'escuder. Però és un exemplar jove i inexpert, el futur incert d'una espècie que ja no es pot recuperar gaire, per manca d'espais i territoris adients. Dues parelles ja nien al cap de Creus. Ell és un dels seus projectes, probablement. Tot i que segurament li costi trobar el seu futur a la mateixa terra. Fa passades amunt i avall sense èxit. Només m'atrapa a mi, que anava a veure un ànec fosc, allà a la gola del Fluvià. Des de l'aguait estant, sols en aquest capvespre gris i ventós, tota la família la mirem embadalits, hi restem enganxats al seu vol jove i potent com en un episodi de "El Hombre y la Tierra". 
Abans de marxar, un senglar enjogassat i ple d'energia ens regala unes corredisses per la maresma. Joves promeses de la Terra.

PARDALEJANT PER LES TERRES DE PONENT

Recuperar la il·lusió per l'exploració i el descobriment, la simple possibilitat de veure animals que tenia mitificats per inaccessibles...