diumenge, 28 de maig de 2017

FOTOS ANTIGUES I EN 3D

En temps passats la vida era una altra. El cel era un altre, el clima era un altre, la fauna i la flora eren uns altres... Però imaginar una selva subtropical, amb un clima sense estacions i una megafauna com la d'Àfrica al nostre entorn, no és una cosa que se'ns faci fàcil d'imaginar. I si més no és el retrat de fa 3,1 milions d'anys, en tres dimensions i amb una pila de proves físiques fòssils magníficament conservades, que ens deixa el volcà del Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella. Allò que tenim davant nostre, en aquest cas un bóvid avantpassat dels toros i els antílops, anomenat Parabos o Alephis tigneresi, ens transporta a un món perdut de boscos selvàtics i densos amb una instantània perfecta, amb tots els seus detalls, del que hi havia. Els Parabos remugaven per la vora d'un llac a l'interior d'un cràter volcànic i anaven en grup (se n'han trobat setze de moment) a beure i refrescar-se a les seves aigües, mentre, poc més enllà, un rinoceront de l'espècie Stephanorhinus jeanvireti caminava pesadament ensumant l'aire amb els seus amples narius. I feia bé perquè algun tigre dents de sabre, un Dinofelis barlowi o potser un fabulós Homotherium latidens de més d'un metre d'alçada a la creu, podia estar rondant pels voltants com tantes altres vegades. Però aquest cop l'estany semblava segur, perquè es veia un tapir de l'espècie Tapirus arvenensis a l'altra riba descansant plàcidament. I tots sabien que el tapir era un gran detector de predadors.
Al mig de les aigües nedaven ànecs i tortugues d'estany. 
Però el tapir no estava descansant... s'estava adormint, anestesiat per les emanacions gasoses verinoses que sorgien de l'interior del llac, per les escletxes que encara el comunicaven amb antigues cambres magmàtiques provinents de l'erupció explosiva que havia format el magnífic cràter. Poc a poc tots els animals que es trobaven a la vora de l'aigua van anar caient a dins, incapaços de fugir o reaccionar a una son profunda que els treia l'alè des de dins mateix dels pulmons.

Excavació del 2017 al Camp dels Ninots.

dijous, 13 d’abril de 2017

I'M A PATCHER

Un fotògraf de natura sovint és un obsés, un paràsit del detall, un perfeccionista de la imatge pura. Jo no faig fotos gaire sovint. Tampoc no tinc un bon equip. Massa sovint faig les fotos amb el mòbil, sol o en digiscòping (acoblat al telescopi terrestre). Prefereixo la vista lliure i el record borrable, la impressió i la vista nua més que la revisió d'un instant congelat, per molts píxels que tingui. Qui diu la vista lliure diu la vista ajudada d'algun aparell òptic com els binocles o el telescopi. D'alguna manera és comparable a l'escalada lliure, et trobes sol amb l'objecte d'observació i en un instant donat, que és irrecuperable i cal fruir-lo al màxim.
També m'agrada més ser un patcher que un twitcher. Aquest any m'he proposat seguir de prop el curs de la primavera. Això implica escollir un patch (o uns pocs), entesos com a territoris limitats, concrets i ben coneguts, que es visiten assíduament i es coneixen a fons. I és que m'agrada seguir els camins coneguts... tant com m'agrada descobrir-ne de nous. Saludar els vells coneguts, fer el seguiment de les seves arribades per primavera i seguir les vides d'individus concrets. Podria no fer una altra cosa. Seguir el ritme d'aparició i creixement de les plantes o la substitució d'espècies de papallones diürnes és una tradició (i un sagrament) que no em vull perdre. Són tan poques les primaveres que estem autoritzats a fruir! Ni tan sols sabem quantes!. El cucut ens reclama des del seu amagatall i ens crida a jugar a fet i amagar.
De vegades m'estimaria més prescindir de tota la societat, la companyia i les comoditats humanes només pel dret de ser aquí al mig, un bri d'herba més. Perdo la respiració per ser aquí. Em sento quasi delinqüent quant marxo. I belong here. I és que tinc un patch nou, un jardí quasi privat on no hi sol anar ningú i creixen violes i marcòlics a desdir, aquilègies i aristolòquies, celidònies majors i menors, consoldes, llet d'ocell,...i on campa la llúdriga, el blauet i el picot petit. Vaig a regar-lo sovint amb la meva atenció i m'enduc els tresors de la seva exuberància i les seves transicions. 
En un altre patch segueixo les temporades d'un llangardaix ocel·lat que és al mateix lloc des de fa al menys 4 anys. Ja som vells coneguts.


diumenge, 19 de març de 2017

BRANCHIPUS SCHAEFFERI

Durant una sortida per mar, a observar aus marines, em retrobo amb un vell conegut, naturalista com jo, que em comenta entusiasmat haver trobat un petit crustaci d'aigua dolça en una basseta temporal. La sortida en barca em fa prendre consciència de la importància del mar i de l'aigua per a la vida, de la seva riquesa i vivacitat. Durant el trajecte tenim oportunitat de veure els mascarells fent picats a l'aigua, gavots capbussant-se, un paràsit gros barallar-se amb els gavians per l'aliment. El mar és un rebost ple de vida i bull d'acció. Per això, en acabar la sortida, li dic al company naturalista d'anar a veure els crustacis que em diu. Al dia següent anem pels camins de la plana selvatana fins a una petita bassa, més aviat un toll d'aigües tèrboles i plenes de vegetació que comença a reduir-se perillosament i a assecar-se: ha de ploure aviat!. Des de fora ja es veu l'aigua plena de bitxos: de seguida endevinem les formes inequívoques dels petits crustacis anostracis que hem vingut a veure, nedant d'esquenes amb les seves extremitats branquials, però també de multitud de puces d'aigua o dàfnies, escarabats aquàtics, larves de mosquit.... Quan agafo el salabret i trec una mostra, a més d'una magnífica femella de Branchipus schaefferi carregada d'ous, atrapo puces d'aigua, larves d'odonats, de nedadors d'esquenes, exúvies de multitud d'invertebrats, etc. És ara quan veig la importància de l'aigua per a la vida. Aquest és un caldo primigeni, semblant als que hi havia en els primers temps de la vida sobre el planeta. L'aigua permet i dona alè a una ràpida successió d'éssers vius i de lluites per la vida.
Més tard, ja a la tarda, donant un passeig per una riera propera a casa, trobo les petjades d'un coipú. Un mamífer sud-americà lligat als ambients aquàtics i que prolifera sense fre en aquest món nostre tan globalitzat. L'aigua dóna oportunitats a tots els éssers.



dilluns, 9 de gener de 2017

UNA JOVE PROMESA

Diumenge 8 de gener de 2017

És un dia ventós i desabillat al nord-est de la península, a un dels pocs aiguamolls resistents a la desertització en la que està fixada la humanitat suïcida. Diumenge. No cauen els paracaigudistes del cel com bombons embolicats en cel·lofana, tal com solien fer. Potser perquè és hivern i no es fan salts a l'hivern per gent poruga i benestant que vol comoditat i aventura controlada en tot moment. Potser perquè ràfegues de vent del nord, la tramuntana típica del país, fa acte de presència i desaconsella el vol. No només de les avionetes i els seus paracaigudes, sinó també dels ocells, que s'arraïmen a terra i a les aigües quietes i somes de l'estany del Cortalet.
Una munió d'ànecs s'arrauleixen a l'aigua prop de la terra o fan curtes volades d'un racó a l'altre, mentre d'altres acotxen el seu edredó de plomes i fan sons al mig de l'aigua, com barquetes de joguina. Els arlequinats xarxets, els neguitosos xiuladors, els elegants collverds, els grisos grisets, els grossos blancs, blancs, negres, marrons i vermells, els agudíssims cuallargs, tan senyorials i nobles, els ridículs, sorprenents i especials cullerots, desproporcionats però aerodinàmics amb el seu espoiler davanter, algun cabusset confiat, una dotzena de corbs marins i un morell de plomall despistat, allà al fons, amb la seva cueta al cap. Més a terra, però no en sec, cigonyes blanques o gantes, dos capons reials, ibis foscs i exòtics, dues grues perdudes, quatre oques egípcies d'ulls pintats, més de cent oques vulgars, banda viatgera del nord, bernats pescaires, agró blanc, cap fredeluga.
De cop tots s'aixequen i l'aire s'omple de plomes. El núvol d'ocells fa algunes voltes i torna a aterrar, mentre d'altres s'envolen a un altre lloc més tranquil i menys perillós. L'enemic ha fet acte de presència. L'àliga gran i senyorial, la gran cuabarrada fa passades sobre l'aigua per aixecar la presa fàcil, aquella que ja està tocada, malalta, ferida i no podrà fugir fàcilment, mentre alguna arpella l'acompanya fent de paràsit oportunista més que d'escuder. Però és un exemplar jove i inexpert, el futur incert d'una espècie que ja no es pot recuperar gaire, per manca d'espais i territoris adients. Dues parelles ja nien al cap de Creus. Ell és un dels seus projectes, probablement. Tot i que segurament li costi trobar el seu futur a la mateixa terra. Fa passades amunt i avall sense èxit. Només m'atrapa a mi, que anava a veure un ànec fosc, allà a la gola del Fluvià. Des de l'aguait estant, sols en aquest capvespre gris i ventós, tota la família la mirem embadalits, hi restem enganxats al seu vol jove i potent com en un episodi de "El Hombre y la Tierra". 
Abans de marxar un senglar enjogassat i ple d'energia ens regala unes corredisses per la maresma. Joves promeses de la Terra.