diumenge, 20 de novembre de 2016

SA CONCA. 20 de novembre de 2016

Arribem a la bonica i emblemàtica cala de La Conca des de la platja de Sant Pol, pel camí de ronda de s'Agaró. Una mica cansats, ens seiem a unes roques de la platja al mig de la sorra. Als nostres peus comencem a descobrir petxines de tots tipus: peus de cabrit (Arca noae), arques (Barbatia barbata), (Cardita calyculata), orelles de mar (Haliotis tuberculata lamellosa), tellerines (Tellina sp.), Llimes (Limaria hians), fulles de rosa (Anomia ephippium), ostra vermella (Spondylus gaederopus), petxina variada (Chlamys varia), barretets (Fissurela nubecula, Patella caerulea), musclos... una col·lecció diversa i ingent en uns instants.


Em sorprén tanta varietat i abundància d'exemplars en una zona tan visitada. Deu ser que el fons d'aquesta zona encara manté força vida. L'hivern és una bona època per cercar petxines a la platja perquè les tempestes les porten a la sorra. I sort que encara no s'han convertit en una moda o objecte de desig com els bolets. 
Algunes gavines vulgars i un corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) volten nedant per les aigües quietes i profundes de la cala. El corb marí emplomallat, negre integral excepte pels ulls verds i la comissura groga del llarg bec ganxut, fa un petit salt i es capbussa contínuament. Només és fora uns segons i torna a desaparèixer. És un ocell gens conspicu. Segurament per això no crida l'atenció i no sorprèn gaire. Més petit que el seu homònim el corb marí gros, a aquest sempre el trobarem al mar, i a prop de la costa. Les seves adaptacions a la pesca submarina són moltes i acurades: plomatge no hidròfob per guanyar densitat en mullar les plomes, llargues potes palmades, bec esmolat i ganxut, coll llarg i flexible per rastrejar els forats entre les roques, cos fusiforme i membranes nictitants transparents als ulls, a mode d'ulleres de bussejar. Quan el veus nedar sota de l'aigua et quedes palplantat, però aquell és el seu element i es nota. Pesca activament peixos bentònics i de roca, sobre tot de la família dels làbrids, baixant fins als 30 metres de fondària.
N'hi ha 36 espècies de corbs marins al món, la qual cosa ens parla del seu èxit evolutiu i de les seves extraordinàries adaptacions. Necessita tan poc volar que quan ho fa es veu que no anirà gaire lluny: ha de fer un esforç continu i extenuant per moure el seu pesat cos per l'aire. Així, fins i tot hi ha una espècie àptera, que ha perdut la seva capacitat de vol completament. És el corb marí àpter, que viu només a dues de les illes de l'arxipèlag de les Galápagos.