dimarts, 20 de desembre de 2016

DE RATOLINS I RAPINYAIRES

Els aligots, aguilots o miloques són uns rapinyaires d'ampli espectre però especialitzats en el seu tipus de comportament predador. El seu tipus de cacera és a l'aguait des d'un lloc elevat: arbre, arbust o pal artificial en algun marge de camp, preferiblement conreat. Això és així perquè els prats i els camps conreats són l'hàbitat estrella de micromamífers com els talpons. Als marges dels camps també s'hi troben ratolins, musaranyes i molts insectes de bon tamany com llagostes. L'aligot s'ha vist beneficiat per l'activitat humana agrícola i per això ara és el rapinyaire més comú i fàcil de veure als nostres camps. Pesat i de vol lent basa la seva tàctica en l'espera i en la seva aguda vista, que capta els més petits moviments de les possibles preses. Les preses són una mica petites pel seu tamany però això ho compensa amb un gasto mínim d'energia per poder caçar, donat que sovint només ha d'esperar per deixar-se caure des del seu lloc d'aguait.
Sovint he pensat que els micromamífers objectiu de la seva predació devien tenir en compte aquest costum de cacera en la seva evolució específica i que per aquest motiu el més probable era que desenvolupessin costums i hàbits per fer més difícil aquesta predació. Una de les reaccions obvies seria la d'allunyar-se dels llocs de guaita elevats des d'on caça l'aligot, allunyar-se dels marges cap al centre segur dels camps. 
Però heus aquí que els aligots no són els únics especialistes en caçar micromamífers. Els xoriguers també són capaços de caçar a l'aguait des d'una talaia tot i que altra tàctica molt utilitzada per ells i en la qual són mestres és l'auto-talaiament o capacitat de cernir-se quiets sobre un punt en l'aire fent l'aleta, guaitant el que hi ha a sota. Aqui els rosegadors que haguessin anat a viure al mig del camp de conreu haurien perdut el seu avantatge i es veurien sorpresos en terreny pla i sense amagatalls. A més, per aconseguir localitzar les seves preses, els xoriguers tenen la capacitat visual de ser sensibles a la llum ultraviolada, llum que reflexa l'orina dels petits rosegadors amb la qual marquen els seus camins i que l'ajuda a localitzar-los des de l'aire. 
Sospito que l'estira i arronsa entre les dues tècniques de cacera d'aligots i xoriguers manté en equilibri la població micromamífers repartida de forma més o menys homogènia als camps, mantenint en equilibri les dues estratègies. Per altra banda n'hi ha d'altres caçadors involucrats en aquesta persecució. Les arpelles pàl·lides i els esparvers cendrosos són caçadors oportunistes, però no a l'aguait com els altres dos, sinò de rastreig en un planeig a baixa alçada capaç de sorprendre les seves preses fora dels caus. Encara n'hi ha més: caçadors nocturns com mussols comuns, òlibes o mussols banyuts empenyen pel costat fosc per no donar quarter ni seguretat als esforçats i nombrosos consumidors primaris amb bigotis de l'ecosistema. Altres, milans negres i reials, botxins i excorxadors, mamífers carnívors varis com genetes, musteles o guineus, s'encarreguen d'explotar nínxols més tancats i inaccessibles on s'amaguen millor els micromamífers presa. 
Així les poblacions d'aquests només poden lluitar amb el nombre; reproducció ràpida, freqüent i nombrosa per poder substituir les baixes per depredació.


diumenge, 20 de novembre de 2016

SA CONCA. 20 de novembre de 2016

Arribem a la bonica i emblemàtica cala de La Conca des de la platja de Sant Pol, pel camí de ronda de s'Agaró. Una mica cansats, ens seiem a unes roques de la platja al mig de la sorra. Als nostres peus comencem a descobrir petxines de tots tipus: peus de cabrit (Arca noae), arques (Barbatia barbata), (Cardita calyculata), orelles de mar (Haliotis tuberculata lamellosa), tellerines (Tellina sp.), Llimes (Limaria hians), fulles de rosa (Anomia ephippium), ostra vermella (Spondylus gaederopus), petxina variada (Chlamys varia), barretets (Fissurela nubecula, Patella caerulea), musclos... una col·lecció diversa i ingent en uns instants.


Em sorprén tanta varietat i abundància d'exemplars en una zona tan visitada. Deu ser que el fons d'aquesta zona encara manté força vida. L'hivern és una bona època per cercar petxines a la platja perquè les tempestes les porten a la sorra. I sort que encara no s'han convertit en una moda o objecte de desig com els bolets. 
Algunes gavines vulgars i un corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) volten nedant per les aigües quietes i profundes de la cala. El corb marí emplomallat, negre integral excepte pels ulls verds i la comissura groga del llarg bec ganxut, fa un petit salt i es capbussa contínuament. Només és fora uns segons i torna a desaparèixer. És un ocell gens conspicu. Segurament per això no crida l'atenció i no sorprèn gaire. Més petit que el seu homònim el corb marí gros, a aquest sempre el trobarem al mar, i a prop de la costa. Les seves adaptacions a la pesca submarina són moltes i acurades: plomatge no hidròfob per guanyar densitat en mullar les plomes, llargues potes palmades, bec esmolat i ganxut, coll llarg i flexible per rastrejar els forats entre les roques, cos fusiforme i membranes nictitants transparents als ulls, a mode d'ulleres de bussejar. Quan el veus nedar sota de l'aigua et quedes palplantat, però aquell és el seu element i es nota. Pesca activament peixos bentònics i de roca, sobre tot de la família dels làbrids, baixant fins als 30 metres de fondària.
N'hi ha 36 espècies de corbs marins al món, la qual cosa ens parla del seu èxit evolutiu i de les seves extraordinàries adaptacions. Necessita tan poc volar que quan ho fa es veu que no anirà gaire lluny: ha de fer un esforç continu i extenuant per moure el seu pesat cos per l'aire. Així, fins i tot hi ha una espècie àptera, que ha perdut la seva capacitat de vol completament. És el corb marí àpter, que viu només a dues de les illes de l'arxipèlag de les Galápagos. 

dimarts, 11 d’octubre de 2016

ATENCIÓ PLENA

Quan surto al medi ambient, i us juro que m'agradaria dir-li natura però no m'atreveixo o no seria just amb ella, malgrat tot em trobo al meu element. Miro al voltant i em trobo com a casa. Vull absorbir tot el que m'envolta. Vull ser allà on sóc i hi sóc al cent per cent. Sento que vinc de fora però traspasso una porta, com un submarinista, que potser no s'ha guanyat el dret a ser-hi allà, però hi és immers. Potser no sóc un més, com m'agradaria, potser no tinc tota la pau d'esperit que desitjaria per poder ser un element més del paisatge, però m'hi acosto, en tinc ganes i gairebé palpo l'ésser silvestre. 
Potser sí que de vegades frego la malaltia de l'atracció desmesurada per tota cosa viva, però aquest neguit que em manté alerta també és el que em manté viu i a prop de mi mateix, del que soc a cada moment. 
Desitjo que guardem una mica de natura viva en aquest entorn nostre, com a mesura de cordura i benestar, com a lligam necessari amb la Terra i amb un mateix. Però no sé si en serem capaços.
Avui, diumenge 9 d'octubre, primer dia de cacera de la mitja veda, exèrcits de caçadors volten per tot arreu, com comandos exterminadors, ansiosos de fotre trets a alguna cosa. Molts disparen a qualsevol ànima que es mogui, encara que sàpiguen que està protegida. 
Això és cultura?
Quant de temps ha de passar per que acabi el paleolític inferior?

dimarts, 6 de setembre de 2016

BATALLA AÈRIA. 30 d'agost de 2016

Avui és dia de collita. A Esclet els tractors amb els seus remolcs i les recol·lectores van amunt i avall a tota velocitat des de ja fa uns dies. Els camps de blat de moro són a punt. Entre mig del trànsit passo pels coneguts camins secundaris amb el cotxe pensant que avui no és un bon dia per a fer observacions interessants: sembla ben bé un polígon industrial en hora punta. Quan arribo al prat d’Esclet aparco i començo a caminar. Són gairebé les sis de la tarda. Ben aviat veig un falcó mostatxut, perseguit i perseguint una colla de cornelles negres en una roda sense quarter. Algun gaig s’hi afegeix a la insídia. El mostatxut, molt més àgil però també més petit que les cornelles, no cella en la seva convicció de no abandonar el territori. Les seves ràtzies contínues acaben per cansar els còrvids.
Llavors segueixo uns metres pel camí i en travessar una riera el torno a trobar embardissat en una altra lluita. Aquesta vegada amb dos contrincants més potents i ben armats: dos falcons de la reina. Malgrat la diferencia de tamany i l’evident desavantatge, el mostatxut s’ha batut en persecucions amb els dos falcons com en una batalla aèria de la segona guerra mundial. El petit Spitfire del mostatxut contra els dos Focke-Wulf dels de la reina. Desprès d’unes quantes passades, els falcons de la reina han marxat plegats i el mostatxut els ha acabat d’escarnir en una breu persecució, tornant al seu estimat territori. Per als rapinyaires és important mantenir el territori en aquests dies que els juvenils de molts ocells estan fent els seus primers vols i són encara inexperts.

He tingut la sensació de viure un gran moment i gairebé em poso a aplaudir allà al mig del camp. Una batalla sensacional. Però més que una batalla ha estat un duel entre concertistes de guitarra: Paco de Lucia, John McLaughlin i Al Di Meola.